L’agressivitat innata de l’espècie humana.

Encara ningú no ha presentat la prova convincent que en un grup humà no hi hagi agressió de cap tipus. Ünicament podria donar-se en territoris endarrerits molt protegits o com a minoria tolerada dins d´un cos ètnic més gran que li  proporciona protecció. L’agressivitat, o sigui la tendència a l’agressió, sembla difosa per tot la Terra. Els pobles primitius i els civilitzats no semblen diferenciar-se al respecte en res fonamental. (...) En totes les cultures està comprovat que la mímica de l’amenaça i la fúria és igual. Les persones dels més diversos àmbits culturals donen cops de peu quan estan furioses –clara intenció d’atac ritualitzada- o premen els punys quan s’enfurismen. (...)    

La tendència universal que avui en dia s’adverteix a cobrir com un tabú l’agressió és una novetat molt prometedora y es deu sens dubte en bona part a l’amenaça d’autodestrucció per les actuals tècniques de guerra.

Com en els animals, en l’home l’agressió condueix a la delimitació territorial dels grups i a la formació d’un ordre jeràrquic. L’agressió territorial ha afavorit l’extensió de la humanitat per la terra i el poblament de territoris improductius quan un poble més agressiu o més avançat en la tècnica de l’armament arraconava l’altre, que es retirava cap a algun lloc llunyà. (...)

Tanmateix, voldria deixar clar que no estic justificant l’agressió, sinó insistir en el fet que no tot el que abans fou adaptatiu conserva aquesta funció adaptativa per sempre. En canviar les condicions del medi no és estrany que una adaptació sobrevisqui coma residu històric però ja no representa cap avantatge en la selecció. (pàgs. 73-74)

Els homes de totes les èpoques tenen una tendència a excloure amb violentes reaccions d’hostilitat als no participants i les minories que discrepen de la majoria. Els demagogs de tots els temps apel·laren al “sà sentir del nostre poble” sempre que van voler incitar a la persecució contra les minories. Aquesta tendència es manifesta ja en els nens petits, que es burlen dels seus companys de joc coixos o tartamuts, i obliga a la integració als que poden adaptar-se al grup, la qual cosa va poder ser un avantatge en la selecció antigament, ja consolidava la unitat del mateix.

Però avui en dia, amb tota seguretat això ja no és avantatjós. El talent divergent és molt valuós en una societat on la divisió del treball està molt diferenciada. A més, hem arribat a un nivell de consciència que ens permet reconèixer que les persones que s’aparten de la norma són en essència iguals que nosaltres. Hem d’afavorir aquest sentiment, perquè és l’únic mitjà que tenim per superar la nostra arcaica intolerància. El fet que una tendència sigui innata no la justifica. (pàg. 93)

Irenäus Eibl-Eibesfeldt, Amor y odio. Historia natural del comportamiento humano, Salvat Editores, Barna 1995