Artur Mas, l'ecce homo català.

És una veritat que fa molt de temps que me l’ensumava. De fet, jo mateix em vaig enfonsar sense remei a les tèrboles aigües del tribalisme excloent de la seva ma i dels editorials del seu diari. I ara, ho ha deixat ben clar: Pedro Jota Ramírez és un indepe. El seu atac al Moisès del carrer Còrsega en el punt culminant de la cursa electoral amb l’efecte Banca Catalana reblat per la presència d’en Pujol sènior, son fets mes que sospitosos. Quin immens i oportú favor per en Mas la portada de El Mundo. I total, per a què. Perquè ja em diran quina cosa ens ve a dir: que CiU és un partit clientelar i corrupte... Sí? De debò? I ara, mai no ho hauria dit!!! Els catalans ens fem creus. Gràcies al bon periodisme de la capital sabem ara una veritat increïble que a nosaltres, “paniaguados” periodistes del Principat, se’ns havia passat per alt aquests trenta anys.

Poques coses ens poden sorprendre sobre la Coalició, és cert. Però el que jo trobaria decebedor i matusser és que el mateix Mas fos tan fàcil d’enxampar, només amb un “borrador” policial. Quan un es fica a dissoldre a una nació indissoluble de 3000 o 4000 anys com Espanya, ha d’intuir que li regiraran els calaixos personals i que aquests almenys, han de semblar nets.

Per això, si Pedro Jota creu que desvetllant-nos als catalans que l’entranyable cúpula dels convergents son una colla de “bussines friendlies” (per dir-ho suaument) s’aturarà el procés sobirà, és que aquest noi és un tòtil... o un dels nostres. Un agent doble!

La nòmina d’aquesta mena d’espies és d’allò mes sucosa. Des de l’elegant i molt britànic Kim Philby, un gentelman que espiava per la victòria del proletariat soviètic fins a Joan Pujol, conegut com a Garbo, que te el mèrit d’haver ensarronat als nazi-onalistes de Hitler sobre on desembarcarien els aliats. Amb l’arribada de les ideologies de masses, la figura de l’intoxicador es va fer imprescindible. Ja en 1817 (com relaten Cole i Postgate en el seu llibre Common people) un tal Oliver es va infiltrar en l’obrer Partit de la Força Física i va convèncer als seus militants de aixecar-se en rebel.lia. Tots van ser deportats o penjats. A casa nostra varem gaudir de la figura d’en Lerroux que arribà a Catalunya amb sou i instruccions del govern de Madrid per aturar el catalanisme entre els obrers amb molt d’èxit. Molts magnats de la premsa, de Pulitzer a Murdoch, han servit interessos contraposats als dels seus titulars però mai hagués somniat que la causa catalana contés amb una figura de tants i tant poderosos elàstics com en Ramírez.     

Pedro Jota i la seva dona, l’aristòcrata Ágata Ruíz de la Prada, Marquesa de Castelldosrius, han sofert molt aquest anys. Van enganyar completament a Aznar i fins i tot van aconseguir guanyar-se la confiança del preclar i sagaç Francisco Caja, de Convivencia Cívica Catalana. El volum de catalans que han rescatat de posicions moderades i federals i han aconseguit portar, sans i estalvis, fins l’independentisme, deixa la llista d’en Schindler com un twiter enmig d’una biblioteca (segueixo amb metàfores nazis perquè son tendència aquest hivern) 

Ramírez ha portat a la caverna a un sucós parany: els ha convençut de que tot això de Catalunya és per la bogeria d’un sol home. Si Mas fracassa, els catalans, com la núvia de Shrek, tornaran a la seva natural posició de trolls repel.lents però pacífics. “Todo es culpa de Mas” llegit en català dona: Voteu a Mas. Fantàstica jugada perquè, passat el dia 25, la caverna se’n adonarà que els que només son sobiranistes si ho diu el sexi-presi formen una petita facció dels partidaris de la República Catalana. Mas podrà estirar a gust la vella compassió que generen els ecce homo i potser tocar l’absoluta. Com a les bones pelis d’espies, el dia 26, Pedro Jota, mentre mostra una indignació sense fi a qualsevol càmera, ens farà una imperceptible picada d’ullet als que estem al corrent de la jugada. Gràcies Pedro Jota i no passis ànsia que no desvetllarem el teu secret, aquest diari només surt obert i lliure a l’internet, allà on ningú sap destriar als mestres del doble joc. 

Antonio Baños, Pedro Jota és indepe, eldiario.es, 18/11/2012