La pitxa un lio

La guerra és una massacre entre persones que no es coneixen per al benefici de gent que sí que es coneix però que no es massacra . Samuel Jhonson , El cementiri marí

Para ser autoridad sólo le hace falta un conocimiento acreditado de su materia y una voluntad de transmitirlo. Y en ello ha de descansar la racionalidad de quien le escucha. Porque en la relación educativa el profesor suministra al estudiante unos conocimientos destinados sobre todo a servir a éste. Si el estudiante aprende, si asimila esos conocimientos, habrá realizado una opción más racional que si no lo hace; más racional, se entiende, desde el punto de vista del propio estudiante. Esta perspectiva nueva de la noción de autoridad es lo que puede poner de manifiesto más vivamente la gravedad de la situación por la que estamos atravesando. Porque no es ya que tengamos una crisis de autoridad, es que parecemos estar cerca de una oleada colectiva de ignorancia y estupidez. O, dicho de otra manera, resulta que tener una crisis de autoridad en la escuela puede ser equivalente a experimentar un ataque colectivo de irracionalidad. Se podría distinguir, sin embargo, entre autoridad teórica,

Nos hemos acostumbrado a prescindir de las cuestiones malditas . Hemos desmalditizado tales cuestiones, tachándolas de inabordables, si no de molestas y superfluas. Las sucesivas muertes o agonías proclamadas (Dios, el arte, la metafísica, las ideologías, la historia), abriendo el camino a nuevos ejercicios de libertad, también han favorecido el surgimiento de una suerte de pragmatismo espiritual que, en última instancia, al anular toda capacidad interrogadora, deja al hombre desarmado ante sí mismo. Rafael Argullol , Cuestiones malditas , El País, 1/03/1990

No tots els polítics són iguals, és cert. Però estem en ple any Darwin . I alguna cosa hi ha que ens fa pensar que també en la política s’està produint una selecció antinatural de les espècies. Els polítics que més bé s’adapten a la corrupció acaben mantenint, si no els seus càrrecs, com a mínim la seva influència. Per contra, els que van entrar en la política seguint el seu imperatiu moral se n’han retirat. Joan Barril , El so del silenci , El Periodico de Catalunya, 29/10/2009

La tortura es cruel. Pero no es una actividad de pretensiones genuinamente crueles. El policía que tortura no lo hace porque le guste (lo que no impide que también le guste): tortura al detenido para obtener de él una confesión, para que revele determinada información o para que se reconozca autor de un crimen, lo haya cometido o no. Es esta la función instrumental de la tortura, fría y cerebral, la que la vuelve más recurrente y más difícil de extirpar. Porque el Poder, sea del signo que sea, es capaz de perseguir -incluso con verdadero y sincero afán- la violencia policial gratuita, en la que pueden incurrir tales o cuales agente por pura brutalidad personal, pero difícilmente renuncia a lo que es, de hecho, un método eficaz de conseguir sus fines. Y se muestra tanto menos dispuesto a ello cuanto que una parte nada desdeñable de las opiniones públicas presuntamente civilizadas entienden y aceptan ese uso selectivo de la tortura. Por supuesto que no abierta y descarnadamente. Pero sí

A la pregunta feta al capítol 3: de què em puc fer responsable? s´hi respon: de tota acció evitable que comporti un patiment innecessari. Podem, per tant, a partir d´aquesta resposta oferir una definició de responsabilitat: estem obligats a evitar el mal evitable. Aquest plantejament de Tugendhat s´aproxima a altres plantejaments realitzats sobre la responsabilitat on s´insisteix en què l´interès de la reflexió ja no recau tant sobre les accions ja realitzades (qui ha estat el culpable?) com les accions que hom pot realitzar (què hem de fer per tal d´evitar-les?). Aquesta nova manera d´entendre la responsabilitat ens permet parlar de construir una ètica orientada cap el futur ( Manuel Cruz ). En un moment en què la humanitat ha assolit un poder tecnològic capaç de destruir tota la vida del planeta, sembla urgent la necessitat de crear mecanismes per contenir els efectes devastadors de la raó tecnològica i garantir la continuació de la vida humana al planeta Terra. Per això ja no resul

De vegades, el que busca amb afany la veritat corre el risc de trobar-la. Sabino Fernandez Campo , ABC , 19/11/2000

Trenta o quaranta anys enrere, quan a un vailet se li demanava què volia ser de gran tant podia respondre astronauta, maquinista de tren o missioner. Però el mateix vailet, just l’endemà d’haver estrenat els seus primers pantalons llargs, ja anunciava la inclinació de ser fuster com l’avi, administratiu com el pare o dentista com el pare de la companya de classe que tant l’atreia. Fa un parell de dècades, el fill d’aquell vailet hauria dit que volia ser funcionari, empleat de la Caixa o paleta, captivat per la dolça melodia dels Hamelins de la construcció. Ara, els néts tant poden dir-te que volen ser mossos o pensionistes; això si no hi posen cara d’estaquirots, com volent significar: “I jo què sé!”. Igual que si els demanessin què opinen de les dentadures postisses dels ximpanzés. I el temps, el que diu, és que la vida és allò que passa mentre un es va preguntant què voldrà ser de gran, o què hauria volgut ser. Dic això perquè en una enquesta recent als estudiants italians dels

La secularización no quiere decir la eliminación del núcleo teológico , sino su transvaloración dentro de otro lenguaje . Como Carl Schmitt ha explicado con acierto , todos los conceptos políticos actuales tienen un origen teológico , pues derivan del concepto de soberanía . Y diría más todavía : el problema actual –el que apresuradamente ha recibido el nombre de « conflicto de civilizaciones »– es precisamente el resultado de la secularización , es decir de la politización , de la idea de monoteísmo . En su origen hay un paralelismo entre un único Dios y un único soberano . Mientras los monoteísmos religiosos a veces conservan tesoros de espiritualidad (si bien de diferente manera), los monoteísmos políticos conducen necesariamente al enfrentamiento , pues creen que pueden , e incluso deben , imponer su propia verdad : en el caso del fundamentalismo islámico , la verdad escrita en el Corán ; en el caso del fundamentalismo secularizad

A partir de l´escena 3 fins al final del capítol 3 de El llibre del Manel i la Camil.la , la qüestió que centra el debat és decidir si un acte involuntari que ha produït un patiment és un mal. Margarida s´ha tallat un dit amb un ganivet que l´Àlvar havia deixat damunt la taula. Aquest es disculpa tot dient que no tenia intenció de fer mal a ningú i si algú és el culpable és la Margarida de no haver estat prou atenta i no mirar on hi fica els dits. D´altra banda, podem considerar dolent el professor que suspèn l´alumne que li ha lliurat un exercici desastrós? Hauria de disculpar-se el tennista que guanya el seu rival perquè li ha provocat un patiment? Seria censurable l´acció d´un conductor que atropella un vianant que de sobte se li ha llançat sobre el seu vehicle? O, fins i tot, hom podria titllar de cruel la persona que, sense saber que ha ferit una persona que li estimava en secret, inicia una relació amorosa amb una altra? Hem de condemnar la loteria perquè provoca malestar a tots

Dies enrere, en aquest mateix diari, un escaquista moianès opinava que "és una equivocació no ensenyar a jugar escacs a l'escola". Ho argumentava dient que els escacs desvetllen la intel • ligència i fomenten l'educació i el civisme. No dubto de la bondat de la proposta, però perquè aquest joc resulti plenament homologat pel nostre sistema educatiu primer caldria revisar-ne a fons el reglament, ja que conté algunes falles i mancances considerables . Per començar, com tothom sap, es tracta d'un esport que es practica clavant el cul en una cadira, de vegades hores i hores, sense moure peu ni cella. Des d'aquest punt de vista, és provat que provoca el sedentarisme i l'aparició de totes les malalties que se'n deriven. Per corregir-ho n'hi hauria prou amb rebaixar l'alçada del tauler fins a un pam del terra, de manera que els jugadors, col• locats a la gatzoneta, alhora que estan pel joc podrien estirar i arronsar les cames, alternativament , al

La tortura institucionalitzada és pitjor encara que la tortura individual, perquè subverteix el fonament mateix de tota idea de justícia i de dret. Si el mateix Estat esdevé torturador, com es pot creure en l´ordre que aquest pretén aportar o garantir? La tortura legal amplifica l´acció destructora que exerceix, que no es limita al botxí i a la víctima, sinó que també afecta tots els altres membres de la societat, ja que aquests saben que la tortura es practica en nom seu i, tot i això, miren cap a una altra banda sense fer res per aturar-la. En general, els ciutadans de les democràcies liberals menyspreen i condemnen sense vacil. lacions les pràctiques violentes dels estats que les toleren i, per tant, encara amb més raó les dels estats que la institucionalitzen , com els règims totalitaris. Avui descobrim que aquestes mateixes democràcies, sense canviar l´estructura global, poden adoptar actituds totalitàries. El càncer ja no devora un sol individu: en trobem les metàstasis en aque

La sociología es una disciplina crítica, reflexiva y ética. No es meramente descriptiva. Es también una tarea normativa, prescriptiva. Si no lo es, es sociología colaboracionista, que traiciona sus ideales más decentes y atractivos. El sociólogo tiene que analizar la pobreza, el paro, la prostitución infantil y la distribución injusta de la renta, entre tantas cosas más. Pero tiene también que indicar, en la medida de lo posible, sendas para escapar de estas servidumbres. Quien practique su arte sabe que cultiva un oficio incómodo. Y que tal oficio no siempre le granjeará amistades. Más bien al contrario. Quien escoja, pues, tan peculiar oficio, que no se queje en demasía. De todo hay en la viña del sociólogo. Pero quien espere más vides que espinos, que se dedique a otros menesteres más convencionales y placenteros. Salvador Giner , El oficio de sociólogo , La Vanguardia, 06/04/1999

Si la vida en grupo se basa en un contrato social, quien lo redacta y firma no son las partes individuales, sino la Madre Naturaleza. Y solo lo hace si los individuos sociales se reproducen más que los solitarios. Estamos viendo cómo surgieron las tendencias sociales: a través de un cálculo genético más que de una elección racional. Incluso en nuestra especie, que tanto se enorgullece del libre albedrío, encontramos algún que otro eremita que ha optado por la reclusión; pero nunca hemos visto a nadie que haya decidido de un modo consciente volverse social. Uno no puede elegir lo que ya se es. Frans de Waal , Bien natural , Herder, Barna 1997, pàg. 220

El plaer que s´hi obté amb el patiment de l´altre supera amb escreix el malestar, en forma de remordiment, generat per la consciència moral. Aquesta afirmació posa en evidència la fragilitat en alguns individus de la consciència com a mecanisme preventiu de qualsevol acte immoral. Un argument fonamentat en el que utilitzà el Sebastià en el capítol 2 per explicar la legitimitat d´un robatori: “És cert que la consciència pot generar malestar, però, si els avantatges són prou grans, a la majoria de la gent no li importarà gaire. Si hi ha molt de diners en joc, tothom s´oblida ràpidament de la seva mala consciència”. El mateix passa amb la tortura. La tortura és tal vegada la manifestació més flagrant del que el Jorge Semprún anomena “mal radical”. El torturador és un oportunista com Giges : espera tornar-se invisible als ulls de la justícia humana, viu en l´esperança que els sistemes de controls externs quedin per un temps desactivats per poder perpetrar els seus crims. La intimitat do

Los violadores que más ferozmente violan la naturaleza y los derechos humanos jamás van presos. Ellos tienen las llaves de las cárceles. En el mundo tal cual es, mundo al revés, los países que custodian la paz universal son los que más armas fabrican y los que más armas venden a los demás países; los bancos más prestigiosos son los que más narcodólares lavan y los que m´s dinero robado guardan, las industrias más exitosas son las que más envenenan el planeta, y la salvación del medio ambiente es el más brillante negocio de las empresas que lo aniquilan. Son dignos de impunidad y felicitación quienes matan la mayor cantidad de gente en el menor tiempo, quienes ganan la mayor cantidad de dinero con el menor trabajo y quienes exterminan la mayor cantidad de naturaleza al menor costo. Eduardo Galeano , El mundo patas arriba , El País, 18/10/1998

A principis del segle XX , un metge anomenat Knock fou l´encarregat de treure del cap a les persones la idea de salut. Aquest francès creà un món on només hi havia pacients: "Tota persona sana és un malalt que ignora el que és". (...) L´historiador mèdic anglès Roy Porter considera la medicalització de la vida com un problema estructural dels sistemes sanitaris i les societats occidentals, perquè en elles el fet de rebre la millor assistència mèdica possible es considera un dret fonamental. S´hi genera "una forta pressió, provocada pels metges, el negoci de la medicina, els mitjans de comunicació, les empreses farmacèutiques amb la seva publicitat agressiva i els individus disposats (o predisposats) a ampliar els diagnòstics de les malalties susceptibles de tractament". Com un coet fora d´òrbita, les pors i les intromissions augmenten progressivament . Els metges i els consumidors cada vegada sucumbeixen més a la idea que "tothom té alguna cosa, tots i cada

Porque el dolor es una alarma saludable para el cuerpo, una función vital que nos obliga a confrontar nuestros propios límites y constituye "la última muralla contra la locura y la muerte". (...) Sólo nos forma lo que nos repele; nuestros proyectos crean en el mundo un campo de actividades, de fracasos y éxitos potenciales. Por eso cualquier educación, incluso la más liberal, es un desgarramiento, la expulsión de un estado de feliz ignorancia, un acto de violencia infligido a un niño para que se encarne en la dimensión de la palabra y de sus saberes. En resumen, una vida sin lucha, sin lastres, sin esfuerzos de ningún tipo, una vida que fuese en línia recta en lugar de una "pendiente escarpada" ( Jenofonte ) sería también un monumento a la languidez. (...) El "sufrimiento saludable" es el que declaramos necesario para enriquecernos, el que podemos convertir en fuerza y conocimiento. Pascal Bruckner , La euforia perpetua , Tusquets, Barna 2001

Llibertat vol dir capacitat per a escollir. I escollir vol dir optar tant pel bé com pel mal. L´home es distingeix precisament de la resta d´animals perquè pot escollir el mal. Tota temptativa de reduir la llibertat a l´elecció del bé -o de la veritat- (com ens proposa el doctrinarisme religiós o ideològic) és un projecte de destrucció de la llibertat. Perquè és fals que la veritat i el bé siguin la mateixa cosa: la veritat pot ser terriblement sinistra. I perquè ningú no té dret a atribuir-s ´hi l´assignació de la veritat i del bé. L´essència de la política democràtica -règim que es defineix sempre en negatiu- és trobar col. lectivament la manera de defensar-se del mal, no de construir un bé, perquè la idea de bé inclou un fi únic, incompatible amb la democràcia que és pluralisme. Josep Ramoneda , Después de la pasión política , Círculo de Lectores, Barna 1999

Imagineu que totes les sensacions que teniu, com per exemple, la d´estar llegint aquest article, són causades per uns electrodes situats al vostre cervell que transmeten els estímuls elèctrics d´una computadora superpotent , que us subministra tota una representació d´allò que creieu el món real. (...) En realitat, podríeu no tenir cos, podríeu ser simplement un cervell col. locat a una cubeta plena de nutrients que el mantenen en vida. Quan creieu anar passejant per un parc, és la computadora que us subministra totes les experiències dels arbres, de les fulles dels arbres, dels nus de les soques, dels cants dels ocell, etc . Teniu totes les sensacions corresponents a anar caminant. (...) Però en realitat, res de tot això existeix, només tu, el teu cervell, la sala on ets, la computadora i el científic que la manipula. Però no hi ha arbres, ni cases, ni amics, ni ocells. (Aquest exemple apareix en Hilary Putnam , Razón, verdad e historia , Tecnos, Madrid 1990). Josep Lluís Blanco

El control del presupuesto del Estado es el origen de la democracia, adoptada como un sistema de derechos y al mismo tiempo de una mutua sospecha de la debilidad humana. La democracia es una máquina de sacar basura a la superficie mediante la libertad de expresión. No hay que escandalizarse. Sólo hay que felicitarse si las bombas de achique funcionan. Manuel Vicent , La culpa , El País, 25/10/2009

La tortura analitzada, amb deteniment, és un dels actes més perversos que pot realitzar l´ésser humà. En la mort, en l´assassinat, se suprimeix l´individu, se li treu la vida, allò que és el substrat del seus plaers o els seus dolors. Durant la tortura s´administra la vida de l´individu només com a instrument perquè d´aquesta manera pugui continuar patint. Una ullada als anuaris d´Amnistia Internacional demostra que la tortura s´exerceix en quasi tot el món. Més encara, (...), tothom està exposat avui en dia i en qualsevol moment, a la tortura. La qual cosa demostra, una vegada més, com les contradiccions modernes són feridores. A més consciència en allò que pertany als drets humans, més deteriorament d´aquests drets. Javier Sádaba , Diccionario de Ética , Planeta, Barna 1997

L´escena 2 del tercer capítol de El llibre del Manel i la Camil.la s´inicia amb una pregunta del Manel adreçada als seus pares:” No creieu que causar patiments als altres és una cosa que mai no hauria d´estar permesa?” La mare del nostre protagonista respon a la manera d´ Epicur : “Hi ha patiments que són necessaris”. I li recorda que quan era un marrec van haver-li de posar-li una injecció per curar una amigdalitis, tot i que ja sabien que a ell li aterraven les injeccions. Aquell era un exemple de patiment inevitable per poder a la llarga produir un bé, un plaer, la recuperació de la salut. Hi ha per tant patiments necessaris, aquells que es fan pel bé d´algú. El pare del Manel s´afegeix a la conversa i presenta el cas del tracte inhumà, malgrat les prohibicions expresses de les convencions internacionals, dels presoners de guerra. Aquí parlem de maltractes, d´humiliacions, de patiments innecessaris. La tortura és un patiment innecessari perquè que implica la humiliació més vil de q

Per a mi és fanàtic tot home que cregui que existeix alguna causa, alguna idea tan evidentment important que pesa més que qualsevol altra cosa. (...) Aquest és un fenomen que es produeix a totes les èpoques i en totes les geografies. És una d´aquestes malalties de l´esperit a les que estan exposades les comunitats. (...) El fanatisme proporciona motius per passar a l´acció (...) però no recordo cap exemple al llarg de la Història que hagi estat causa d´una bona acció. (...) El fanàtic odia a qui no participa del seu propi fanatisme. (...) podem actuar amb convicció només en aquelles coses que veiem que són totalment certes. Si existeix la més mínima possibilitat de dubte, el millor és abstenir-se, perquè es podria cometre una acció dolenta. Bertrand Russell , La meva concepció del món , Edicions 62, Barna 2002

1 . Perseverar en les opinions que hom pugui tenir sobre un mateix , ja sigui per confondre els seus desitjos amb la realitat, ja sigui per comoditat. 2. Si un es pregunta per què amaguem part de la realitat pròpia (individual o col.lectiva), ambdós motius, que certament s´oposen a l´honestedat intel . lectual , estan clarament en joc: en primer lloc, la ignava ratio ( peresa de la raó): és fatigós estar a l´aguait de tots els aspectes de la pròpia realitat, en especial aquells que podrien conduir-nos a modificar les formes de vida als que estem habituats, i, en segons lloc, les propensions afectives (desitjos, pors, sentiments d´ inferioritat , megalomania individual i col. ectiva , etcètera). Ernst Tugendhat , Retractaciones sobre honestidad intel.lectual. Antropología en vez de metafísica , Gedisa, Barna 2008

En un moment de calma, després d´intensos debats, hi ha temps per reflexionar sobre el que s´ha aconseguit fins aquí (escena 1. Capítol 3). Tanmateix, pel que es desprèn de la descripció que es fa del Manel, un dels que porta el pes de les discussions, el que s´ha aconseguit sembla que és ben poc: inseguretat, dubte, manca de confiança en si mateix i en les seves opinions. “Les darreres converses amb els seus amics li havien provocat molts dubtes i incerteses”; “Fins aleshores havia estat convençut de ser una persona que sempre actuava correctament i que fer´ho no era una cosa tan difícil”. Això no obstant, el que experimenta el Manel tan sols és justament una de les situacions que pretén provocar l´ètica: la perplexitat. L´ètica, com a branca de la filosofia, viu de la tensió entre el que podríem anomenar dues passions antitètiques: la traumàtica i la terapèutica. Totes dues busquen coses completament oposades, però de la seva oposició sorgeix allò del que beu i s´alimenta el pensam

Quan sabem que hem fet alguna cosa vergonyosa procurem assegurar que no vam tenir més remei que actuar així, que no vam poder triar: “jo complia ordres dels meus superiors”, “vaig veure que tothom feia el mateix”, “vaig perdre el cap”, “és més fort que jo”, “no em vaig adonar del que feia”. De la mateixa manera que el nen petit, quan cau a terra el pot de la melmelada que intentava agafar del damunt de la prestatgeria , crida plorós: “Jo no he estat!” (...) En canvi, si ha fet un dibuix molt bonic, proclamarà de seguida: “Ho he fet jo solet , no m´ha ajudat ningú!” Fernando Savater , Ètica per al meu fill , Ariel, Barna 2000, pàgines 117-118

James Ussher , nascut a Dublin en 1581, arquebisbe d´ Armagh i primat de l´Església anglicana d´Irlanda a partir de 1625, fou un reputat clergue del seu temps. Autor de nombrosos assaigs sobre la història d´Irlanda i del cristianisme , la seva segona contribució al coneixement fou la identificació de les set cartes d´ Ignasi d´Antioquia . Però el seu descobriment principal, una vertadera proesa intel . lectual i científica, fou, sens dubte, el càlcul de l´edat de l´Univers, seguint minuciosament el relat bíblic i establint les dates dels esdeveniments que han anat construint la història del món a partir de les indicacions contingudes en el llibre sagrat. El resultat més espectacular de les seves investigacions fou la determinació exacta del moment de la creació: el reverend Ussher arribà a la conclusió que el món fou creat al vespre del dia 22 d´octubre de l´any 4004 abans de Crist . En altres paraules, l´Univers compleix avui 6.000 anys justos ... Cayetano López , El

“La democràcia si vol perviure s´ha d´assentar en una cultura política que permeti als ciutadans reconèixer-se recíprocament com a membres del mateix demos “, afirma Aurelio Arteta . A l´educació cívica li pertoca la missió de crear aquesta cultura i aquest llenguatge comuns, sense els quals la democràcia no podrà assolir els rendiments del que ella s´espera. I per concloure aquest apartat dir que “a diferència d´altres formes de governar, on quasi tots depenen d´uns pocs, en la democràcia cada ciutadà depèn en principi de tota la resta. Sí seria un perfecte contrasentit un ensenyament d´aquest tipus allà on la immensa majoria no té més paper que l´obediència. Però és quelcom indispensable allà on expressament es pressuposa que la majoria només s´obeeix a si mateixa i sempre a base de donar i demanar raons públiques” . Aurelio Arteta , Aprender democracia ¿Por qué?, Claves de razón práctica, diciembre 2007, nº 178

La noció de civisme té dues accepcions. La més corrent, i que tothom entén des d´un bon principi, és la de conducta correcta i respectuosa entre propis i estranys: el motorista que es passeja pels carrers deserts d´una població amb l´escapament lliure de la seva moto i desperta amb el seu brogit els ciutadans que descansen, l´ excursionista que encén foc al bosc i el deixa ple d´immundícies, el funcionari que contesta de mala manera les consultes del públic, són considerats justament com a exemples de falta de civisme. (Però) Hi ha un altre sentit de la paraula, una mica més subtil, que ens sembla fonamental: civisme és també la cultura pública de convivència per la qual es regeix, o hauria de regir-se, una determinada societat (...) el civisme és un bé compartit o que cal que tot el poble comparteixi; aquest és el seu atribut essencial. (...) no és només un conjunt de normes o maneres de procedir, és a dir, no és només procedimental sinó que inclou també un contingut moral: expressa

Ahora mismo, otro viejo amigo que en todos estos años tan sólo acudió a las urnas una vez. Y fue para votar que no a la OTAN, me dice que va a enviar a su hijo a estudiar el COU a los EEUU. Y de verdad que no hay contradicción ninguna en ello. Ni tiene sentido mezclar antiguos resabios ideológicos con la preparación de nuestros hijos para la dura lucha por el bienestar que se nos avecina. Que no cuestión de que ellos paguen el precio de nuestras caprichosas afinidades electivas y se vean obligados a luchar con el futuro así lastrados, con una mano atada a la espalda. El conocimiento del inglés ya se ha hecho imprescindible y, lo queramos o no, América es el futuro que nos aguarda. Y con él tantas y tantas cosas han dejado de tener sentido que no nos cabe otro gesto casi sino encogernos de hombros y decirnos unos a otros que qué quieres, que todo es irreversible, irremediable, fatal. Como no nos queda sino nuestra expresión de perplejidad ante la apatía consumista de los más jóvenes. ¿Q

Dues exigències morals alternatives se´ns presenten perquè triem. Si triem una, deixem de triar l´altre. No es poden triar les dues perquè totes dues són incompatibles. Tampoc podem deixar de triar. Estem condemnats a ser lliures. Estem davant d´un dilema moral. La ment pot sentir-se paralitzada durant un temps. Triï el que triï el resultat serà una acció dolenta, hi haurà una pèrdua moral. Una obligació moral quedarà vulnerada. Podem triar el menor dels mals. En el cas que es presenta a l´escena 7, el pare ha d´escollir entre salvar la vida del seu fill o robar una farmàcia. La situació està envoltada de condicionants molt restrictius: la medecina és molt cara i ell no té diners, d´una banda, és l´única medecina que pot curar el seu fill. Finalment tira pel dret: entra a robar, tot i apel•lant a la comprensió dels altres. “I vosaltres que hi faríeu, en les meves circumstàncies? I si tothom robés, què passaria? pot respondre un altre: això en general és el que ningú desitjaria per a el

Eugenio d´Ors decía a su secretaria, que solía ser Josefina Carabias: "¿Ha quedado esto claro?"Sí maestro. "Pues oscurezcámoslo". Eduardo Haro Tecglen , (7/11/1995)

Yo, personalmente, sostengo que la democracia, en el sentido específico de un régimen basado en la igualdad entre ciudadanos que son capaces de autogobernarse mediante su elección voluntaria y racional, terminó en los años treinta del siglo pasado y no se ha vuelto a dar. Naturalmente, esto no significa que se hayan visto menoscabadas las instituciones formales de la democracia: el parlamento, los partidos, las elecciones. Pero sí han sido totalmente vaciadas e invertidas respecto de su sentido originario. Así, la representación [rappresentanza] en el sentido de delegación se ha convertido en la representación [rappresentazione], en el sentido teatral, o más bien televisivo, de la expresión: la identidad entre gobernantes y gobernados se ha transformado en la identificación mimética con el líder de turno; y la voluntad del pueblo soberano se ha convertido en populismo. Roberto Esposito , Una biopolítica afirmativa. Entrevista de Antonio Valdecantos , Minerva, nº12, 2009

La defensa de las libertades civiles y la reforma de los derechos de autor están estrechamente relacionadas, según advierte Engström, "ya que la única forma de intentar mantener el actual régimen de copyright es supervisar todo lo que hace todo el mundo en Internet. Un precio que no estamos dispuesto a pagar". La ecuación es clara: "Cuando la legislación sobre copyright, tal como está hoy, entra en conflicto con nuestros derechos humanos fundamentales, los derechos tienen que prevalecer y la ley de copyright debe ser modificada", señala el eurodiputado a través del e-mail. Precisamente la reforma del copyright es quizá ahora la cuestión más complicada. El objetivo del Partido Pirata es limitarlo a cinco años, según explicaba el eurodiputado Engström en una entrevista reciente. "Hoy, el plazo de protección del copyright dura toda la vida de un autor, más 70 años, lo cual es ridículo. Las normas actuales no tienen sentido porque en ningún negocio se puede trabaja

L´ètica originària del hacker emfatitzava allò obert, el lliure accés. L´ètica hacker assumeix la creença que la "informació constitueix un bé extraordinari , i que és un deure de naturalesa ètica compartir la seva competència i habilitat elaborant software gratuït". Si bé el precedent històric del control de la lliure circulació de la informació és el monestir (en la seva regla, sant Benet elevà a la condició de principi una cita de la Bíblia que vindria de perles a moltes empreses de la nova economia: "Guardeu silenci fins i tot sobre les coses bones"; i en els monestirs la tendència a la llibertat d´informació, la curiositas , era considerada un vici), el precedent històric de l´ètica hacker és l´ètica acadèmica o científica (quan el sociòleg de la ciència Robert Merton va exposar la seva cèlebre teoria sobre el desenvolupament de l´ètica científica en el Renaixement, posà l´èmfasi en què una de les pedres angulars era el "comunisme", és a dir, l

On no arriba la consciència arriba la llei. Quan la consciència fracassa o és incapaç d´inhibir certs comportaments, podem comptar amb les lleis. Consciència i lleis són dos mecanismes de control del comportament: el primer intern, el segon és el dispositiu extern que tenim per frenar les conductes dolentes. Els dos són sistemes necessaris, seria suïcida desprendre’ns d´un dels dos. Cap és eficaç sense el concurs de l´altre. Si la moralitat depèn de la llei, les lleis deixen de ser referències per dirigir la conducta per esdevenir tanques que es poden saltar. Si la moral només és consciència moral, ignorem ingènuament la “inesgotable capacitat malèfica de la llibertat humana” ( Jorge Semprún ). Tugendhat afirma que "els mecanismes normatius d´indignació i sentiment de culpa no poden posar-se en marxa sense un mínim de sanció externa" ( Diálogo en Leticia ). Podem definir llei com “una pauta de consens per regular el conjunt de la conducta social” ( Fernando Savater ). Aquest

Quienes hacemos obras artísticas, buenas o malas (escritores, músicos, cineastas), ya hemos estado discriminados siempre respecto al resto de la sociedad: lo que creamos o inventamos, lo que es más nuestro que cualquier bien adquirido por cualquiera, tiene fecha de caducidad y pasará a ser del dominio público un día, a diferencia de lo que ocurre con las propiedades de todos los demás: la gente lega sus casas, tierras, fortunas, negocios, de generación en generación. A nosotros, en cambio, se nos impone un límite –un extraño castigo–, sin recibir en vida por ello ninguna compensación. Ahora se pretende que ni siquiera cobremos, mientras estamos aún en el mundo, de muchos espectadores o lectores que disfrutan de nuestras obras nada más aparecer éstas. Pero no vivimos del aire: como todo vecino, pagamos un alquiler, la comida, el calzado y la ropa, el transporte y todo lo que los internautas abonan sin rechistar y sin considerar que tienen “derecho” a ello gratis. La mayoría empezamos a

Sin duda, las leyes son necesarias como pautas de consenso para regular el conjunto de la conducta social. Pero la disquisición ética nunca puede acallarse bajo ellas del todo, porque siempre nos interpela por nuestro nombre propio: aún más, por ese nombe secreto e impronunciable con el que se llama a capítulo a sí mismo: "Eso que haces o que vas a hacer, eso que los demás aceptarán como bueno o reconocerán que es legal, ¿es lo que tú realmente quieres ?, ¿es lo que tú quieres como mejor para ti, es decir, para ser mejor el que quieres ser?" Intentemos que la legislación concuerde lo más posible con la sensibilidad moral de los ciudadanos, pero nunca con el propósito de sustituirla ni hacerla supérflua. Fernado Savater , Lo moral y lo legal , El País, 17/02/1998

Els cínics ataquen la societat, denuncien les preocupacions socials com a il . lusions vanes i reneguen de tot. Són un producte d´una societat en un determinat nivell de cultura i riquesa. En el desert no s´hi pot ser de cínic. Això és una resposta a una societat que va bé però se sent insatisfeta. Carlos García Gual

En si mateixa, tota idea és neutra o hauria de ser-ho; p erò els homes l´animen, projecten en ella llurs flames, llurs bogeries ... D´aquesta manera neixen les ideologies, les doctrines i les farses sanguinolentes (...) La capacitat d´adorar de la humanitat és responsable de tots els seus crims: qui estima exageradament un déu obliga els altres a estimar-lo, tot i esperant exterminar-los si s´hi neguen (...) No es mata més que en nom d´un déu o dels seus sucedanis : els excessos suscitats per la deessa Raó, per la idea de nació, de classe, de raça ... El fanàtic és incorruptible : si mata per una idea, pot fer-se matar igualment per ella; en tots dos casos, tirà o màrtir, és un monstre. Émile Michel Cioran , Breviario de podredumbre, Taurus, Madrid 1972

Quina és la raó de l´existència de les lleis i els càstigs? No n´hi hauria prou amb la pròpia consciència moral per prevenir el mal? Aquestes són algunes de les preguntes que el senyor Morales, professor de matemàtiques, ha de respondre a uns alumnes inquiets, més preocupats per les qüestions morals que per saber com es resol una equació de segon grau (escena 6). Crec que en el fons el que es discuteix és per les raons que ens mouen a comportar-nos de forma moral? Per què no robo si m´agrada el que té l´altra i ara mateix no hi ha res que m´ho pugui impedir? En altres moments ja hem parlat sobre les conseqüències que pot tenir pensar que només és la por al càstig la causa que m´indueix a respectar les propietats dels altres. Si la creença moral dominant en una societat és aquesta, podem caure en el perill de generalitzar la nostra desconfiança a tothom, la qual cosa pot impulsar-nos a una dinàmica insaciable per aconseguir els mecanismes de control social més precisos i un augment