El civisme com a cultura.

La noció de civisme té dues accepcions. La més corrent, i que tothom entén des d´un bon principi, és la de conducta correcta i respectuosa entre propis i estranys: el motorista que es passeja pels carrers deserts d´una població amb l´escapament lliure de la seva moto i desperta amb el seu brogit els ciutadans que descansen, l´excursionista que encén foc al bosc i el deixa ple d´immundícies, el funcionari que contesta de mala manera les consultes del públic, són considerats justament com a exemples de falta de civisme. (Però) Hi ha un altre sentit de la paraula, una mica més subtil, que ens sembla fonamental: civisme és també la cultura pública de convivència per la qual es regeix, o hauria de regir-se, una determinada societat (...) el civisme és un bé compartit o que cal que tot el poble comparteixi; aquest és el seu atribut essencial. (...) no és només un conjunt de normes o maneres de procedir, és a dir, no és només procedimental sinó que inclou també un contingut moral: expressa uns determinats valors morals i unes creences sobre la sociabilitat humana (...) Per això diem que és una cultura, no únicament un conjunt de formes, usos i bones maneres sense contingut.

Victòria Camps, Salvador Giner, Manual de civisme, Ariel, Barna. 1998