Els escacs, un joc políticament incorrecte.
.jpg)
Dies enrere, en aquest mateix diari, un escaquista moianès opinava que "és una equivocació no ensenyar a jugar escacs a l'escola". Ho argumentava dient que els escacs desvetllen la intel•ligència i fomenten l'educació i el civisme.
No dubto de la bondat de la proposta, però perquè aquest joc resulti plenament homologat pel nostre sistema educatiu primer caldria revisar-ne a fons el reglament, ja que conté algunes falles i mancances considerables. Per començar, com tothom sap, es tracta d'un esport que es practica clavant el cul en una cadira, de vegades hores i hores, sense moure peu ni cella. Des d'aquest punt de vista, és provat que provoca el sedentarisme i l'aparició de totes les malalties que se'n deriven. Per corregir-ho n'hi hauria prou amb rebaixar l'alçada del tauler fins a un pam del terra, de manera que els jugadors, col•locats a la gatzoneta, alhora que estan pel joc podrien estirar i arronsar les cames, alternativament, al ritme de la kalinka russa. De passada que fem treballar músculs i articulacions incorporem un deix de multiculturalitat a l'activitat.
D'altra banda, i entrant en el joc en si, el plantejament de blanques contra negres presenta una connotació racista, esmenable a base d'unificar el color (o totes blanques o totes negres), bé que aleshores no serà fàcil distingir les unes de les altres. Es podria, és clar, canviar de colors, però així i tot prevaldria la idea de la distinció de races a causa dels prejudicis cromàtics.
Una altra qüestió que s'hauria de resoldre és la jerarquització social, amb rivets masclistes. O no és masclisme que el joc s'acabi no quan mor la reina sinó el rei? I no és educativament abjecte que els primers a caure o a ser sacrificats siguin els peons, utilitzats com a carn de canó? Davant del perill, qualsevol figura pot recular, llevat del peó, a qui no es dóna ni l'opció de creuar el tauler de cap a cap, com l'alfil o la torre.
La configuració externa de les fitxes és igualment discriminatòria. Mentre els peons són menuts i rabassuts, les torres senyoregen i els cavalls zigzaguegen, altius com la reina, esvelta i voluptuosa. Si de debò volem educar els nostres alumnes en la igualtat i la solidaritat, cal que totes les fitxes disposin de les mateixes oportunitats i assumeixin les mateixes responsabilitats i els mateixos riscos. Proposo, doncs, que totes les fitxes siguin iguals -com al joc de dames- en alçada, volum, perfil i operativitat.
Tampoc no deu ser gaire educatiu alliçonar l'alumnat en les estratègies d'atac, que comporten l'anihilament de l'adversari, les fitxes del qual en pateixen injustament la incompetència. En aquest joc, venç qui disposa d'una capacitat mortífera superior, habilitat que deu estar en contradicció amb els valors que promou la nova llei d'educació. El reglament hauria d'establir, doncs, l'empat com a objectiu final per no caure en la competitivitat i l'apologia del magnicidi reial. Per tot plegat, i vist l'extrem a què pot conduir un esport tan aparentment pacífic i innocent, més valdria educar les noves generacions en el joc de seguir el rei, tan genuïnament constitucional.
No dubto de la bondat de la proposta, però perquè aquest joc resulti plenament homologat pel nostre sistema educatiu primer caldria revisar-ne a fons el reglament, ja que conté algunes falles i mancances considerables. Per començar, com tothom sap, es tracta d'un esport que es practica clavant el cul en una cadira, de vegades hores i hores, sense moure peu ni cella. Des d'aquest punt de vista, és provat que provoca el sedentarisme i l'aparició de totes les malalties que se'n deriven. Per corregir-ho n'hi hauria prou amb rebaixar l'alçada del tauler fins a un pam del terra, de manera que els jugadors, col•locats a la gatzoneta, alhora que estan pel joc podrien estirar i arronsar les cames, alternativament, al ritme de la kalinka russa. De passada que fem treballar músculs i articulacions incorporem un deix de multiculturalitat a l'activitat.
D'altra banda, i entrant en el joc en si, el plantejament de blanques contra negres presenta una connotació racista, esmenable a base d'unificar el color (o totes blanques o totes negres), bé que aleshores no serà fàcil distingir les unes de les altres. Es podria, és clar, canviar de colors, però així i tot prevaldria la idea de la distinció de races a causa dels prejudicis cromàtics.
Una altra qüestió que s'hauria de resoldre és la jerarquització social, amb rivets masclistes. O no és masclisme que el joc s'acabi no quan mor la reina sinó el rei? I no és educativament abjecte que els primers a caure o a ser sacrificats siguin els peons, utilitzats com a carn de canó? Davant del perill, qualsevol figura pot recular, llevat del peó, a qui no es dóna ni l'opció de creuar el tauler de cap a cap, com l'alfil o la torre.
La configuració externa de les fitxes és igualment discriminatòria. Mentre els peons són menuts i rabassuts, les torres senyoregen i els cavalls zigzaguegen, altius com la reina, esvelta i voluptuosa. Si de debò volem educar els nostres alumnes en la igualtat i la solidaritat, cal que totes les fitxes disposin de les mateixes oportunitats i assumeixin les mateixes responsabilitats i els mateixos riscos. Proposo, doncs, que totes les fitxes siguin iguals -com al joc de dames- en alçada, volum, perfil i operativitat.
Tampoc no deu ser gaire educatiu alliçonar l'alumnat en les estratègies d'atac, que comporten l'anihilament de l'adversari, les fitxes del qual en pateixen injustament la incompetència. En aquest joc, venç qui disposa d'una capacitat mortífera superior, habilitat que deu estar en contradicció amb els valors que promou la nova llei d'educació. El reglament hauria d'establir, doncs, l'empat com a objectiu final per no caure en la competitivitat i l'apologia del magnicidi reial. Per tot plegat, i vist l'extrem a què pot conduir un esport tan aparentment pacífic i innocent, més valdria educar les noves generacions en el joc de seguir el rei, tan genuïnament constitucional.
Jordi Estrada, Escac i mat!. Regió 7, 29/08/2009
Comentaris