Giges, la moral i les lleis.
Tal vegada sigui una dèria meva, però considero el mite de l´Anell de Giges com el text cabdal del pensament moral. En aquest mite que podeu trobar a la República de Plató, el sofista Glaucó explica la vida de Giges, un pastor humil i honrat que un bon dia ensopega per atzar amb un anell. El més curiós del descobriment d´aquest anell és que en un moment en què manipula aquell misteriós objecte, tocant sense voler un dispositiu ocult, de cop i volta es fa invisible als ulls dels seus camarades pastors. La troballa significarà un abans i un després en la seva vida. Descobrirà una vessant de la seva personalitat que desconeixia. L´honrat Giges es convertirà en un pèrfid personatge, que tot i aprofitant-se de la seva nova habilitat per fer-se invisible, aconseguirà tot el que es proposi perquè no hi ha testimonis que li incriminin en cap de les seves maldats.
Glaucó amb aquest conte pretenia descol•locar a Sòcrates i posar en dificultats la inauguració d´una nova moral que volia ser autònoma, és a dir, que no volia dependre de res extern, només d´una consciència pròpia, individual. Fins i tot el més honrat, quan no hi ha possibilitat de ser castigat, comet actes immorals; aquesta era la lliçó “immoral” que es desprenia de l´Anell de Giges. Intentava el sofista demostrar amb una mena de conte que “els justos no són justos voluntàriament sinó per la impossibilitat de cometre injustícia”.
El Sebastià, l´aprenent de sofista, defensa en la tercera escena uns arguments similars als de Glaucó: “No robo perquè em podrien enxampar i això seria una cosa terrible perquè et poden castigar”.
Això provoca la reacció immediata del Manel: “I si no t´enxampen? Vol dir això que robar només és dolent si t´enxampen i si no, no ho és? Si el sistema legal no pot provar la culpabilitat del lladre, el lladre del seu delicte queda immediatament absolt. Allò moral no coincideix sempre amb allò legal. A efectes legals si no s´ha pogut provar el robatori, el lladre no és lladre; a efectes morals, sí, continuarà sent un lladregot. Qui pot gaudir d´immunitat de les obligacions que afecten a la resta, pot no sentir-se limitat per res, pot robar amb tota impunitat, i a més el seu acte no és cap delicte. Aquest sembla ser la idea que mou als polítics o als alts funcionaris corruptes: creuen que els mecanismes de control algú els desactiva quan ells actuen, o hauria d´ésser així, com en l´Anell de Giges. A aquest individus està clar que no els importa el més mínim la moral, però sí la legalitat, per això acostumen a envoltar-se dels “millors” advocats. Tan de bo que a la ciutadania l´importès més la moral, d´aquesta manera es podria aconseguir el que malauradament les lleis per elles mateixes no poden: depurar de l´escenari polític i social un seguit de persones que abusen de la seva confiança.
Glaucó amb aquest conte pretenia descol•locar a Sòcrates i posar en dificultats la inauguració d´una nova moral que volia ser autònoma, és a dir, que no volia dependre de res extern, només d´una consciència pròpia, individual. Fins i tot el més honrat, quan no hi ha possibilitat de ser castigat, comet actes immorals; aquesta era la lliçó “immoral” que es desprenia de l´Anell de Giges. Intentava el sofista demostrar amb una mena de conte que “els justos no són justos voluntàriament sinó per la impossibilitat de cometre injustícia”.
El Sebastià, l´aprenent de sofista, defensa en la tercera escena uns arguments similars als de Glaucó: “No robo perquè em podrien enxampar i això seria una cosa terrible perquè et poden castigar”.
Això provoca la reacció immediata del Manel: “I si no t´enxampen? Vol dir això que robar només és dolent si t´enxampen i si no, no ho és? Si el sistema legal no pot provar la culpabilitat del lladre, el lladre del seu delicte queda immediatament absolt. Allò moral no coincideix sempre amb allò legal. A efectes legals si no s´ha pogut provar el robatori, el lladre no és lladre; a efectes morals, sí, continuarà sent un lladregot. Qui pot gaudir d´immunitat de les obligacions que afecten a la resta, pot no sentir-se limitat per res, pot robar amb tota impunitat, i a més el seu acte no és cap delicte. Aquest sembla ser la idea que mou als polítics o als alts funcionaris corruptes: creuen que els mecanismes de control algú els desactiva quan ells actuen, o hauria d´ésser així, com en l´Anell de Giges. A aquest individus està clar que no els importa el més mínim la moral, però sí la legalitat, per això acostumen a envoltar-se dels “millors” advocats. Tan de bo que a la ciutadania l´importès més la moral, d´aquesta manera es podria aconseguir el que malauradament les lleis per elles mateixes no poden: depurar de l´escenari polític i social un seguit de persones que abusen de la seva confiança.
Bibliografia:
Ernst Tugendhat, El llibre del Manel i la Camil.la, (capitol 2), Gedisa, Barna 2001
Comentaris