Per què són necessàries les lleis?
Quina és la raó de l´existència de les lleis i els càstigs? No n´hi hauria prou amb la pròpia consciència moral per prevenir el mal? Aquestes són algunes de les preguntes que el senyor Morales, professor de matemàtiques, ha de respondre a uns alumnes inquiets, més preocupats per les qüestions morals que per saber com es resol una equació de segon grau (escena 6).
Crec que en el fons el que es discuteix és per les raons que ens mouen a comportar-nos de forma moral? Per què no robo si m´agrada el que té l´altra i ara mateix no hi ha res que m´ho pugui impedir?
En altres moments ja hem parlat sobre les conseqüències que pot tenir pensar que només és la por al càstig la causa que m´indueix a respectar les propietats dels altres. Si la creença moral dominant en una societat és aquesta, podem caure en el perill de generalitzar la nostra desconfiança a tothom, la qual cosa pot impulsar-nos a una dinàmica insaciable per aconseguir els mecanismes de control social més precisos i un augment mai no satisfactori de la severitat de les penes i els càstigs als delinqüents, amb la conseqüent i lògica rebaixa de les llibertats individuals i un deteriorament de la dignitat personal.
Pot ser l´interès propi la motivació moral fonamental. I això per paradoxal que sembli significa limitar-lo. Perquè l´interès propi sigui la nostra principal raó moral cal que tothom accepti la limitació dels seus interessos particulars, només així és avantatjosa la renúncia. No seria racional si pensés que els altres no estan disposats a fer l´esforç que jo estic disposat a fer. Segons Rawls, és racional voler una cosa recíprocament: a mi no m´agrada que em robin, als altres tampoc (empatia), és racional concloure doncs que una autolimitació dels desitjos, del respecte dels béns dels altres, és el que interessa a tothom.
Tanmateix, sorgeix un problema: què passa amb qui el seu interès propi eclipsa el dels altres, a qui els arguments de l´educació moral no l´han convençut, a qui la fragilitat de la seva consciència no li serveix de fre? Aleshores, “intervé la llei, com un segon sistema de seguretat que prohibeix els actes delictius”, respon el senyor Morales. Però la llei o el càstig mai no poden substituir la deliberació racional i l´educació ni les poden precedir, perquè no tot allò que no és delicte és bo.
Crec que en el fons el que es discuteix és per les raons que ens mouen a comportar-nos de forma moral? Per què no robo si m´agrada el que té l´altra i ara mateix no hi ha res que m´ho pugui impedir?
En altres moments ja hem parlat sobre les conseqüències que pot tenir pensar que només és la por al càstig la causa que m´indueix a respectar les propietats dels altres. Si la creença moral dominant en una societat és aquesta, podem caure en el perill de generalitzar la nostra desconfiança a tothom, la qual cosa pot impulsar-nos a una dinàmica insaciable per aconseguir els mecanismes de control social més precisos i un augment mai no satisfactori de la severitat de les penes i els càstigs als delinqüents, amb la conseqüent i lògica rebaixa de les llibertats individuals i un deteriorament de la dignitat personal.
Pot ser l´interès propi la motivació moral fonamental. I això per paradoxal que sembli significa limitar-lo. Perquè l´interès propi sigui la nostra principal raó moral cal que tothom accepti la limitació dels seus interessos particulars, només així és avantatjosa la renúncia. No seria racional si pensés que els altres no estan disposats a fer l´esforç que jo estic disposat a fer. Segons Rawls, és racional voler una cosa recíprocament: a mi no m´agrada que em robin, als altres tampoc (empatia), és racional concloure doncs que una autolimitació dels desitjos, del respecte dels béns dels altres, és el que interessa a tothom.
Tanmateix, sorgeix un problema: què passa amb qui el seu interès propi eclipsa el dels altres, a qui els arguments de l´educació moral no l´han convençut, a qui la fragilitat de la seva consciència no li serveix de fre? Aleshores, “intervé la llei, com un segon sistema de seguretat que prohibeix els actes delictius”, respon el senyor Morales. Però la llei o el càstig mai no poden substituir la deliberació racional i l´educació ni les poden precedir, perquè no tot allò que no és delicte és bo.
Bibliografia:
Ersnt Tugendhat, El llibre del Manel i la Camil.la, (capítol 2), Gedisa, Barna 2001
Ersnt Tugendhat, Diálogo en Leticia, Gedisa, Barna 1999
Jorge Semprun, El mal radical, Babelia. El País, 19/03/1984
Joan Majó, ¿Legalidad, moralidad o honestidad?, El País, 10/10/2009
Comentaris