Pot la moral pretendre acabar amb els patiments?

A partir de l´escena 3 fins al final del capítol 3 de El llibre del Manel i la Camil.la, la qüestió que centra el debat és decidir si un acte involuntari que ha produït un patiment és un mal. Margarida s´ha tallat un dit amb un ganivet que l´Àlvar havia deixat damunt la taula. Aquest es disculpa tot dient que no tenia intenció de fer mal a ningú i si algú és el culpable és la Margarida de no haver estat prou atenta i no mirar on hi fica els dits.

D´altra banda, podem considerar dolent el professor que suspèn l´alumne que li ha lliurat un exercici desastrós? Hauria de disculpar-se el tennista que guanya el seu rival perquè li ha provocat un patiment? Seria censurable l´acció d´un conductor que atropella un vianant que de sobte se li ha llançat sobre el seu vehicle? O, fins i tot, hom podria titllar de cruel la persona que, sense saber que ha ferit una persona que li estimava en secret, inicia una relació amorosa amb una altra? Hem de condemnar la loteria perquè provoca malestar a tots aquells que no són premiats?
Quina diferència hi ha entre aquests últims actes i el primer? El primers és un exemple palmari de negligència, de despreocupació pel que es fa. No hi ha intencionalitat en aquest acte, però hi ha culpabilitat perquè no s´han fet bé les coses, perquè no s´han tingut en compte les seves conseqüències. Per tant, des del punt de vista moral és un acte que provoca un sentiment d´indignació.
En canvi, en els segons, tot i que coincideixen amb el primer en la involuntarietat, el que els diferencia és què comporten necessàriament el patiment d´algú. El professor no pot aprovar l´alumne si aquest no s´ho mereix. El tennista no pot tenir remordiments si ha guanyat el partit amb totes les de la llei. El conductor no ha de témer ser sancionat perquè no ha tingut més opció que xocar contra aquell suïcida. L´enamorat no té dret a covar el seu ressentiment durant tota la seva vida contra qui havia estar el seu amor secret. No podem prohibir la loteria perquè només una minoria surt agraciada. Si el dany és inevitable no hi ha forma d´atribuir la responsabilitat a qui comet l´acció i per tant l´acció no és reprovable.
“Ni tan sols en un món ideal es pot eliminar totes les formes de sofriment”, afirma la Camil•la. Contra aquells que promouen l´irrealitzable, Tugendhat defensa que la moral no té com a objectiu acabar amb el patiment en el món, l´únic que ens pot servir és per combatre els patiments innecessaris si i només si són evitables.

Bibliografia:

Ernst Tugendhat, El llibre del Manel i la Camil.la, (capítol 3), Gedisa, Barna 2001