Les lleis poden ser injustes?

On no arriba la consciència arriba la llei. Quan la consciència fracassa o és incapaç d´inhibir certs comportaments, podem comptar amb les lleis. Consciència i lleis són dos mecanismes de control del comportament: el primer intern, el segon és el dispositiu extern que tenim per frenar les conductes dolentes. Els dos són sistemes necessaris, seria suïcida desprendre’ns d´un dels dos. Cap és eficaç sense el concurs de l´altre. Si la moralitat depèn de la llei, les lleis deixen de ser referències per dirigir la conducta per esdevenir tanques que es poden saltar. Si la moral només és consciència moral, ignorem ingènuament la “inesgotable capacitat malèfica de la llibertat humana” (Jorge Semprún). Tugendhat afirma que "els mecanismes normatius d´indignació i sentiment de culpa no poden posar-se en marxa sense un mínim de sanció externa" (Diálogo en Leticia).
Podem definir llei com “una pauta de consens per regular el conjunt de la conducta social” (Fernando Savater). Aquestes pautes són generals, referències consensuades entre tots a partir de les quals acceptem limitar les nostres accions. Però tot i que el sistema democràtic intenta aproximar el sistema legal a la sensibilitat moral de la majoria, com diu l´Ariadna, també poden haver lleis injustes (escena 6).
No hi ha lleis escala 1. No pot haver una llei per cada comportament. Això que és en part la raó del seu èxit, també explica en part les seves mancances: les lleis són imprecises, inconcretes, ambigües ... Cap sistema legal pot recollir la riquesa immensa que expressa la conducta humana. Les lleis sempre van darrera de la creativitat humana a l´hora de generar noves formes delictives o noves formes d´actuació moral. I d´aquesta desproporció entre allò possible i allò legal, alguns en treuen profit per evitar les justes sancions a determinades actuacions “dubtoses”, “discutibles”.
Veiem doncs una de les formes en què es manifesta la injustícia de les lleis és per la incapacitat de preveure el mal i de castigar-lo. Però en l´altre extrem, també hi ha una altra forma en què les lleis poden ser injustes, la que es planteja al final de l´escena 6 i a l´escena 7, és la intransigència com en determinats casos s´aplica la llei. Són aquells en què les lleis són cegues a les situacions prèvies clarament injustes que poden propiciar com a legítima reacció l´aparició d´actes delictius, com per exemple la desigualtat social.
Els alumnes proposen al senyor Morales tres casos: 1- Pot estar justificat robar a un ric quan un és pobre i necessita una cosa que aquell ni tan sols la utilitza?; 2- Pot estar justificat robar a una gran societat anònima (el supermercat d´una gran superfície)?; 3- Pot estar justificada moralment la conducta d´ un pare sense recursos que roba l´única medecina que pot guarir al seu fill que pateix una malaltia greu?
Cada cas pot servir com a model per introduir problemes morals i fins i tot polítics de més envergadura. Per exemple, els arguments del primer cas el familiaritzen amb les reivindicacions del moviment okupa. El segon cas pot ser motiu per introduir les raons de tots aquells que justifiquen les descàrregues il•legals de música, videojocs i pel•lícules a internet. El tercer cas pot ser útil per introduir l´enorme complexitat dels dilemes morals.
El que opina Tugendhat sobre la possible legitimitat del robatori en determinades circumstàncies ho fa a través de les paraules del Manel: “Crec que robar és quelcom força diferent a voler canviar el món. Potser Sebastià té raó quan pensa que s´hauria de fer alguna cosa perquè no hi hagin tantes diferències entre rics i pobres, però en sembla que el robatori no és el mitjà adequat”.

Bibliografia:

Ernst Tugendhat, El llibre del Manel i la Camil.la, (capítol 2), Gedisa, Barna 2001

Ernst Tugendhat, Diálogos en Leticia, Gedisa, Barna 1999

Fernando Savater, Lo moral y lo legal, El País, 17/02/1998

Jorge Semprún, La experiencia del mal radical, Babelia. El País, 19/03/1994