Les raons de la tortura.
El plaer que s´hi obté amb el patiment de l´altre supera amb escreix el malestar, en forma de remordiment, generat per la consciència moral. Aquesta afirmació posa en evidència la fragilitat en alguns individus de la consciència com a mecanisme preventiu de qualsevol acte immoral. Un argument fonamentat en el que utilitzà el Sebastià en el capítol 2 per explicar la legitimitat d´un robatori: “És cert que la consciència pot generar malestar, però, si els avantatges són prou grans, a la majoria de la gent no li importarà gaire. Si hi ha molt de diners en joc, tothom s´oblida ràpidament de la seva mala consciència”. El mateix passa amb la tortura.
La tortura és tal vegada la manifestació més flagrant del que el Jorge Semprún anomena “mal radical”. El torturador és un oportunista com Giges: espera tornar-se invisible als ulls de la justícia humana, viu en l´esperança que els sistemes de controls externs quedin per un temps desactivats per poder perpetrar els seus crims. La intimitat domèstica, els indrets més recòndits de l´escola o la comissaria, el caos d´una guerra ... són els seus escenaris preferits, perquè eviten la presència de testimonis que el delatin i afavoreixen que el seu delicte quedi impune.
Paradoxalment, quan la humanitat semblava que havia aconseguit la unanimitat a l´hora de prohibir l´ús de la tortura (l´article nº 5 de la Declaració del Drets Humans prohibeix explícitament el seu ús), les dades recollides pels organismes que vetllen pel respecte de les normatives universals confirmen que cada vegada més augmenta el nombre d´actes vexatoris contra les persones vinculats directament o indirecta al poder dels estats que van signar l´acord contra l´aplicació d´aquest acte cruel.
L´excusa acostuma sent sempre la mateixa: atesa l´especial situació de risc per a les comunitats, els estats se senten en l´obligació de suspendre transitòriament les lleis que protegeixen el dret de la persona a no ser tractada de forma degradant fins que la situació es normalitzi. Situacions excepcionals, exigeixen mesures excepcionals. Igual que quan tenim un mal de queixal busquem al dentista que sacrifiqui una part del nostre cos per restablir la salut de la totalitat del cos, fem ús de la tortura per extirpar una part perquè la societat en el seu conjunt pugui restablir el seu equilibri, el seu benestar, la seva seguretat.
A banda de la qüestionable validesa lògica d´aquesta analogia, hi ha a més altres aspectes discutibles d´aquest càlcul utilitarista: 1) Podem estar plenament segurs de la sinceritat de les declaracions dels individus torturats? 2) En el cas d´obtenir una declaració veraç, com podem estar totalment segurs de la seva veracitat si no forcem la confessió d´altres sospitosos? Quans innocents caldrà torturar fins aconseguir una altra confessió fidedigna? 3) Amb l´ús de mètodes il•legals podem estar completament segurs que l´enemic renunciarà per por a fer actes contraris al nostre benestar? O, al contrari, si tot està permès el que farem més aviat serà potenciar que més gent se sumi a la causa enemiga i que la reacció sigui més ferotge, més bestial?
Mai no sabrem amb certesa si la tortura aconseguirà allò que es proposa, l´únic segur és que amb ella com a mínim es garanteix el plaer que proporciona la venjança: el patiment rebut només pot ser compensat per una satisfacció que l´excedeixi. Cal respondre al mal de l´enemic amb un mal superior. L´excitació que provoca el compliment de la venjança segurament era compartida pels soldats que custodiaven els presoners d´Abu Graib o els que custodien els que encara queden a la base de Guantànamo.
La tortura és tal vegada la manifestació més flagrant del que el Jorge Semprún anomena “mal radical”. El torturador és un oportunista com Giges: espera tornar-se invisible als ulls de la justícia humana, viu en l´esperança que els sistemes de controls externs quedin per un temps desactivats per poder perpetrar els seus crims. La intimitat domèstica, els indrets més recòndits de l´escola o la comissaria, el caos d´una guerra ... són els seus escenaris preferits, perquè eviten la presència de testimonis que el delatin i afavoreixen que el seu delicte quedi impune.
Paradoxalment, quan la humanitat semblava que havia aconseguit la unanimitat a l´hora de prohibir l´ús de la tortura (l´article nº 5 de la Declaració del Drets Humans prohibeix explícitament el seu ús), les dades recollides pels organismes que vetllen pel respecte de les normatives universals confirmen que cada vegada més augmenta el nombre d´actes vexatoris contra les persones vinculats directament o indirecta al poder dels estats que van signar l´acord contra l´aplicació d´aquest acte cruel.
L´excusa acostuma sent sempre la mateixa: atesa l´especial situació de risc per a les comunitats, els estats se senten en l´obligació de suspendre transitòriament les lleis que protegeixen el dret de la persona a no ser tractada de forma degradant fins que la situació es normalitzi. Situacions excepcionals, exigeixen mesures excepcionals. Igual que quan tenim un mal de queixal busquem al dentista que sacrifiqui una part del nostre cos per restablir la salut de la totalitat del cos, fem ús de la tortura per extirpar una part perquè la societat en el seu conjunt pugui restablir el seu equilibri, el seu benestar, la seva seguretat.
A banda de la qüestionable validesa lògica d´aquesta analogia, hi ha a més altres aspectes discutibles d´aquest càlcul utilitarista: 1) Podem estar plenament segurs de la sinceritat de les declaracions dels individus torturats? 2) En el cas d´obtenir una declaració veraç, com podem estar totalment segurs de la seva veracitat si no forcem la confessió d´altres sospitosos? Quans innocents caldrà torturar fins aconseguir una altra confessió fidedigna? 3) Amb l´ús de mètodes il•legals podem estar completament segurs que l´enemic renunciarà per por a fer actes contraris al nostre benestar? O, al contrari, si tot està permès el que farem més aviat serà potenciar que més gent se sumi a la causa enemiga i que la reacció sigui més ferotge, més bestial?
Mai no sabrem amb certesa si la tortura aconseguirà allò que es proposa, l´únic segur és que amb ella com a mínim es garanteix el plaer que proporciona la venjança: el patiment rebut només pot ser compensat per una satisfacció que l´excedeixi. Cal respondre al mal de l´enemic amb un mal superior. L´excitació que provoca el compliment de la venjança segurament era compartida pels soldats que custodiaven els presoners d´Abu Graib o els que custodien els que encara queden a la base de Guantànamo.
Bibliografia:
Ernst Tugendhat, El llibre del Manel i la Camil.la, (capítol 3), Gedisa, Barna 2001
Tzvetan Todorov, El miedo a los bárbaros, Galaxia Gutenberg. Círculo de Lectores, Barna 2008
Tzvetan Todorov, Sobre la tortura, Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, Barna 2009
Javier Sádaba, Diccionario de Ética, Planeta, Barna 1997
Comentaris