La pitxa un lio

L’actitud provocadora de Sòcrates davant el tribunal pot ser explicada pel seu seu convenciment, al que va arribar després de tota una vida, que ell era el més savi de tots els atenesos . Aquesta sensació de superioritat li va permetre fer broma de la decisió del tribunal que li va condemnar a mort . Per a ell era inacceptable que un tribunal integrat per incompetents pogués jutjar a ningú, als seus ulls eren uns aficionats que jugaven a ser jutges sense saber realment el que era la justícia . Només pot ser just, segons Sòcrates, si saps el que és la justícia i les persones que li van jutjat només destacaven per la seva ignorància. Ell que en un principi dubtava de la veritat de les paraules de l’ oracle , finalment es convenç que disposa d’un do que li ha concedit el déu Apol·lo , el que, d’altra banda, no li permetrà lliurar-se de la mort. Tanmateix, Sòcrates estava convençut que la mort no li podia causar cap mal, al contrari. La mort podria entendre’s com estar en un somni profund...

Críties Al principi del diàleg Sòcrates diu que té setanta anys i és el primer cop que és convocat davant d’un tribunal. Confessa que no entén gaire el llenguatge que fan servir en aquest lloc. Tanmateix, en el govern dictatorial dels Trenta va poder estar a punt de tenir problemes amb la justícia. Críties , el líder del govern, li va demanar a ell i a quatre persones més segrestar un líder democràtic exiliat a Salamina. Sòcrates, a diferència dels altres quatre, es va negar a participar perquè va considerar aquesta acció immoral. En tot cas, no li va passar res. Malgrat tot, la persona de Sòcrates estava molt associada als partidaris de la democràcia, a líders polítics contraris a la democràcia, com Críties i Alcibíades , que a més van ser deixebles seus.  En el temps que la dictadura va durar, Sòcrates, a diferència de la majoria dels partidaris de la democràcia, no va abandonar la ciutat ni va rebre cap tipus de represàlies. Tots els que es van quedar a la ciutat van ser consi...

A tots els que va interrogar, que s’autoconsideraven experts en les seves activitats, va trobar un excés de supèrbia perquè creien saber més del que realment sabien, cap va poder demostrar la seva competència responent de forma coherent a les preguntes de Sòcrates , per la qual cosa va arribar a la conclusió que només ell posseïa un determinat tipus de saviesa: el saber que era molt poc el que sabia. Sòcrates desafiava als experts amb preguntes que li serveixen per descobrir les seves mancances. La font de l’enemistat era la conseqüència d’haver interrogat a determinada gent que havien sortit malparats, els havia rebaixat a la categoria d’ignorants. Si utilitzem la mateixa analogia que el mateix Sòcrates havia fet servir: la reacció d’aquests individus era la mateixa que tindria un cavall davant un tàvec molest , faria tot el possible per esclafar-lo.  Manel Villar

Sòcrates busca a tres tipus de persones que destaquen per la seva virtut , és a dir, per la seva excel·lència en el desenvolupament de la seva activitat. Tria a un polític, un poeta i un artesà. El polític passava per ser un savi en la seva matèria, la política , però Sòcrates va demostrar que no ho era. Això va provocar la seva ira.  D’aquí va extreure una conclusió: qui creu que és savi, però no ho és és tan ignorant que ni tan sols sap que ho és. En canvi, i aquí demostra Sòcrates la superioritat de la saviesa sobre la dels altres, jo com a mínim sé una cosa, que soc ignorant. El següent va ser un poeta. El resultat va ser el mateix. El seu saber no obeïa a la seva saviesa sinó a un cert do natural o entusiasme semblant al dels endevins i dels profetes . I l'últim, un artesà. El resultat de la prova es repeteix: els artesans saben fer moltes coses però desconeixien la raó del seu saber. Sòcrates reconeix que l’existència de tants enemics és el resultat de les seves investig...

Apol·lo Querofont havia consultat a l’ oracle de Delfos i tornà a Atenes amb el dictamen del déu Apol·lo segons el qual no hi havia ningú més savi que Sòcrates . Aquest oracle va ser el desencadenant de la missió filosòfica de Sòcrates .  Sòcrates justifica el seu comportament i la seva manera de fer filosofia intentant verificar la veritat de l’oracle del déu: Sòcrates és el més savi dels mortals.  Per verificar-ho el que fa és seleccionar aquelles persones que pretenien passar per virtuosos als ulls dels altres i de si mateixos. Sòcrates mitjançant preguntes intenta demostrar si són tan virtuosos com es creuen o al contrari no ho són.  Sòcrates afirma que els que ha fet no és només bo perquè el déu li ho ha demanat, sinó perquè és bo per a la ciutat utilitzant la següent analogia: ell és com un tàvec que agita la ciutat, que és comparada amb un cavall gandul i endormiscat .  La dedicació a la filosofia, per a Sòcrates, és com un destí que res no pot canviar, ...

Sòcrates   Primera acusació : “ Sòcrates és culpable perquè tafaneja les coses del cel i de sota la terra i fa semblar bo l’argument més feble i ensenyar tot això als altres ”. La primera acusació prové de “persones anònimes i sense rostre”, gent corrent que té una imatge confusa de Sòcrates, que el converteix simultàniament en científic i sofista .  Hi ha casos anteriors de científics, com el d’ Anaxàgores que afirmà que el sol i la lluna no eren déus sinó roques ardents, que davant la denúncia de determinats ciutadans ofesos per aquesta teoria va haver de marxar d’Atenes. Pel que respecta a la segona part de l’acusació, en diferents moments Sòcrates intenta desmarcar-se dels sofistes quan afirma més d’un cop que no acceptava diners pels seus ensenyaments. Els sofistes eren intel·lectuals professionals que compartien els seus coneixements a canvi d’honoraris. Eren mestres de retòrica , ensenyaven als seus alumnes a fer servir l’art de la retòrica per utilitzar hàbilment les...

En el II llibre de la “ República ” Plató es remunta a la ciutat original creada per la manca d’autosuficiència humana. Tothom necessita dels altres i aquesta és la raó que explica l’existència de ciutats. Al principi alguns humans es dedicaven a conrear la terra, mentre que els altres creaven eines perquè la feina dels primers fos més fàcil i productiva. Aquest sistema productiu va tenir un dels seus primers èxits: la població humana va créixer. Aquest creixement va introduir un seguit de dificultats. La ciutat necessitava més recursos per alimentar a tant població i el territori no permetia que tots els habitants de la ciutat fossin propietaris de la terra. La primera dificultat va ser resolta amb l’aparició d’un nou professional, el comerciant , que intercanviava el sobrant de la ciutat amb el que necessitava amb altres ciutats. La segona, amb l’aparició dels primers habitants de la ciutat que no eren propietaris. Els comerciants van descobrir les monedes per facilitar els intercan...