La pitxa un lio

IVAN- ... hi havia un vell pecador del segle XVIII que deia: Si Dieu n'existais pas, il faudrait l'inventer . I el que és mes sorprenent, no és pas que Déu existirà en realitat, sinó que aquesta idea de la necessitat de Deux s'hagi presentat a l'esperitd'un animal ferotge i dolent com és l'home. (306) Pel que fa a mi, he renunciat fa temps a pregunta-rme si és Déu que ha creat l'home o l'home que ha creat Déu. (306) ... si Déu existeix, si Ell ha creat realment la terra, l'ha feta, com és sabut, segons la geometria d'Euclides, i no ha donat a l'esperit de l'home més que la noció de tres dimensions de l'espai. (306) ...tinc l'esperit d'Euclides, terrestre. ¿per què voler resoldre allò que no és d'aquesta terra? (...) Aquestes preguntes estan fora de l'abast d'un esperit que només té nocions de tres dimensions. Així, admeto Déu, I no sols de bona gana, sinó que admeto encara que Déu té seny, que sap el que es fa, que...

La primera paraula de  La República  és κατέβην ( katébēn ). Vol dir «baixí». No sembla gran cosa, però no és perquè sí. Dionís d’Halicarnàs va fer-se ressò d’una tradició segons la qual quan Plató va morir, es va trobar una tauleta amb la primera frase de  La República  escrita diverses vegades, amb les paraules en ordres diferents. La frase sencera diu κατέβην χθὲς εἰς Πειραιᾶ. Literalment: Baixí ahir al Pireu («Ahir vaig baixar al Pireu», en la traducció de Manuel Balasch per a la Bernat Metge). El Pireu és el port d’Atenes, construït en el seu moment d’hegemonia a l’Egeu. βαίνω és caminar; καταβαίνω és baixar a peu. En un sentit corrent, Sòcrates va anar caminant de la ciutat antiga al nou port: uns vuit quilòmetres. Però καταβαίνω té altres sentits: baixar des de terra endins cap al mar —que és també el que fa Sòcrates aquí. Baixar a l’arena a lluitar. Baixar de la tribuna de l’assemblea perquè ja has dit el que havies de dir. Metafòricament també vol dir, en u...

  Jacques Lacan https://youtu.be/ezzAjsA5Qmc?si=3DCOZTWuJ5v9sbq2

  PRIMERA ESCENA (TAVERNA PLENA DE GENT)  En una taverna plena de gent, dos joves parlen entre ells. IVAN (el que sembla més gran dels dos): Als joves ens toca resoldre les qüestions eternes, vet aquí la nostra finalitat. Justament ara, que els vells s’estan dedicant tots els seus esforços a les coses pràctiques. (mira a la gent que parla entre ells) He estat observant-te aquest últims dies, sembles inquiet, suposo que em vols preguntar alguna cosa. Em vols preguntar si crec o no crec, si tinc fe o no en tinc. ¿És o no és així? ALIOIXA (somrient): És posible que sigui així. No t’estaràs emfotent de mi, Ivan? IVAN: Emfotem-me? Alioixa, mira’am a la cara: jo també soc jove, com tu, amb l’única diferència, potser, que no soc un novici com tu. Fixa-t’hi, per exemple, en aquesta taverna fastigosa: la gent es reuneix, seuen en un racó. Abans no es coneixien; però, tant bon punt hi surtin, estarán quaranta anys sense saber uns dels altres; aleshores ¿de què poden parlar en aquests mo...