La pitxa un lio

Aquesta és una reflexió crítica sobre determinades afirmacions de Hannah Arendt en el seu llibre Sobre la revolució que en sembla que caldria tenir en compte. De la part introductòria assenyalo les següents idees: ● “la fi de la revolució és i sempre ha estat la llibertat ”, ● la violència “és un tema marginal de la política” ● la polis grega és un “sistema basat en la persuasió i no en la violència” ● “l’ésser humà és un ésser polític perquè està dotat amb el poder de la paraula” Del capítol 1: ● La qüestió social és la “preocupació per la pobresa” ● La qüestió social “no va ser la qüestió prioritària de la Revolució Americana , va ser el polític: el canvi de govern” ● ... “podem parlar de revolució només quan l’alliberament condueix de l’opressió a la constitució de la llibertat” ● L’aparició de la filosofia de la història condueix a la paradoxa següent: la necessitat es converteix en llibertat. La història es veu com un procés necessari. La necessitat substituei...

Si Plató a La República fa servir el mite dels metalls (una noble mentida) per justificar la seva proposta política, Protàgores utilitza el mite de Prometeu per justificar la seva ideologia democràtica. Aquesta ideologia s’assentava en la creença que, a diferència d’altres habilitats, sobretot tècniques en les quals cal un tipus de coneixement diguem “acadèmic”, al qual no tothom pot estar dotat, en les qüestions polítiques no existeix aquest coneixement expert, tothom més que convidat està obligat a intervenir sota l’amenaça d’una sanció severa. En aquesta democràcia, a diferència de la que estem acostumats, es penalitza el “ passotisme ” públic. Tots som polítics i si no ho som per les bones ho serem per les dolentes perquè el futur de la ciutat depèn d’una participació total de la població i no de l’exclusivitat d’una minoria excel·lent. Participant de la política s’assoleixen les destreses bàsiques per aconseguir el coneixement polític que exigeix la ciutat. La política és l’a...

L’objectiu que es marca la naturalesa per a cada espècie és la seva supervivència. Cada espècie és un instrument de la vida per perpetuar-se i tendir a la immortalitat. Per aconseguir-ho, cadascuna ha d’estar dotada de tot un seguit d’òrgans i capacitats per aconseguir l’èxit reproductiu. Des d’aquest punt de vista, si comparem els animals als humans, sembla que els primers són superiors als segons: les seves habilitats i capacitats superen a les capacitats físiques i biològiques humanes. L’espècie humana, doncs, està en risc d’extingir-se. L’única manera que la naturalesa ha posat en mans dels humans per compensar aquest dèficit és explotar una habilitat per a la qual els animals, en la seva majoria, no estan especialment dotats: la capacitat tècnica.  Aquesta habilitat, molt rudimentària al principi, no massa diferent a la que practiquen algunes espècies d’animals, en algun moment de la història va aconseguir un creixement exponencial, sobretot, a partir de la descoberta del foc ...

La constatació de Mill que entre el cristianisme i l’ utilitarisme existeix una certa familiaritat també va ser objecte de reflexió en una altra obra, La utilitat de la religió ” Totes dues doctrines comparteixen el mateix propòsit: l’enfortiment d’allò desinteressat i l’afebliment d’allò interessat en la nostra naturalesa. És el que es manifesta en l’espectador imparcial o Déu quan són capaços de sacrificar els seus fills en nom de la salvació de la humanitat. Per arribar a aquesta conseqüència Mill ha reduït el cristianisme, com també ho va fer amb el kantisme, a l’utilitarisme. Si Déu decideix sacrificar el seu fill és perquè prèviament Mill ha convertit Déu a l’utilitarisme. Mill està convençut que el que fa moral tota acció és el fet que compleix el principi d’utilitat. En el fons creu que totes les altres morals, inclosa la cristiana, es poden reduir a formes variades d’utilitarisme. Posteriorment, Nietzsche esmenarà l’operació de Mill, és a dir, considerarà que l’utilitarisme...

L’actitud provocadora de Sòcrates davant el tribunal pot ser explicada pel seu seu convenciment, al que va arribar després de tota una vida, que ell era el més savi de tots els atenesos . Aquesta sensació de superioritat li va permetre fer broma de la decisió del tribunal que li va condemnar a mort . Per a ell era inacceptable que un tribunal integrat per incompetents pogués jutjar a ningú, als seus ulls eren uns aficionats que jugaven a ser jutges sense saber realment el que era la justícia . Només pot ser just, segons Sòcrates, si saps el que és la justícia i les persones que li van jutjat només destacaven per la seva ignorància. Ell que en un principi dubtava de la veritat de les paraules de l’ oracle , finalment es convenç que disposa d’un do que li ha concedit el déu Apol·lo , el que, d’altra banda, no li permetrà lliurar-se de la mort. Tanmateix, Sòcrates estava convençut que la mort no li podia causar cap mal, al contrari. La mort podria entendre’s com estar en un somni profund...

Críties Al principi del diàleg Sòcrates diu que té setanta anys i és el primer cop que és convocat davant d’un tribunal. Confessa que no entén gaire el llenguatge que fan servir en aquest lloc. Tanmateix, en el govern dictatorial dels Trenta va poder estar a punt de tenir problemes amb la justícia. Críties , el líder del govern, li va demanar a ell i a quatre persones més segrestar un líder democràtic exiliat a Salamina. Sòcrates, a diferència dels altres quatre, es va negar a participar perquè va considerar aquesta acció immoral. En tot cas, no li va passar res. Malgrat tot, la persona de Sòcrates estava molt associada als partidaris de la democràcia, a líders polítics contraris a la democràcia, com Críties i Alcibíades , que a més van ser deixebles seus.  En el temps que la dictadura va durar, Sòcrates, a diferència de la majoria dels partidaris de la democràcia, no va abandonar la ciutat ni va rebre cap tipus de represàlies. Tots els que es van quedar a la ciutat van ser consi...

A tots els que va interrogar, que s’autoconsideraven experts en les seves activitats, va trobar un excés de supèrbia perquè creien saber més del que realment sabien, cap va poder demostrar la seva competència responent de forma coherent a les preguntes de Sòcrates , per la qual cosa va arribar a la conclusió que només ell posseïa un determinat tipus de saviesa: el saber que era molt poc el que sabia. Sòcrates desafiava als experts amb preguntes que li serveixen per descobrir les seves mancances. La font de l’enemistat era la conseqüència d’haver interrogat a determinada gent que havien sortit malparats, els havia rebaixat a la categoria d’ignorants. Si utilitzem la mateixa analogia que el mateix Sòcrates havia fet servir: la reacció d’aquests individus era la mateixa que tindria un cavall davant un tàvec molest , faria tot el possible per esclafar-lo.  Manel Villar