La pitxa un lio

Havent escoltat i llegit la proposta d’en Lluís Pla i després el torn de “rèplica” i contrarèplica” amb en Manel Villar -si així ho podem dir- he valorat molt interessant els continguts i les divergències. En alguns aspectes coincideixo amb un i en altres amb l’altre. No obstant això, sí que m’agradaria introduir algun aspecte que potser pugui ser considerat excèntric al debat però que jo considero interessant.  No vull entrar en matisos com: si és el mateix parlar d’emocions o sentiments, si es pot posar en el mateix nivell la ira i el ressentiment, si serveix o no l’exemple d’un heroi de la literatura grega com Aquil•les, tan marcat pel destí... A mi, el que m’ha interessat d’aquest diàleg epistolar ha estat, per una banda, la possible relació del ressentiment i la modernitat i, per altra, la vinculació del ressentiment a l’actual onada reaccionària personalitzada en noms relacionats amb el món tecnològic-digital. Començant per la primera qüestió, no entraré a debatre si el ress...

Menno Ter Braak El concepte de modernitat, com també el d’Il·lustració o el de democràcia, segueixen avui en dia oberts a interpretacions molt diverses. Tenint en compte que hi ha anàlisis filosòfiques prou conegudes sobre tots tres, no estaria de més començar una resposta al text que m’has fet arribar a partir d’algunes consideracions d’abast general. Pel que fa a la modernitat, jo diria que hi ha dues modalitats històricament diferenciades: la que arrenca amb l’esperit obert i tolerant de Montaigne i la que ho fa des de l’afirmació de la certesa epistemològica i científica amb Descartes. Està ben clar quina de les dues ha triomfat, la del projecte cartesià, aquella que lliga el que Hans Blumenberg anomena l’autofundació de la modernitat amb el desenvolupament de les ciències, el domini de la naturalesa interna i externa i el control del món pel capitalisme (el qual, si creiem a Hugh Thomas, inicia el seu desplegament final d’abast mundial amb el tràfec d’esclaus des del segle XVI fin...

Introduir el concepte de modernitat a partir d’aquells que la denigren i critiquen sembla pretenciós. L’economista alemany Albert O. Hirschman distingeix tres episodis a la història en què els atacs a la modernitat es van prodigar sobre els aspectes que millor la defineixen. Una primera onada es va produir immediatament després de la Revolució Francesa, en 1749, on van ser atacades la igualtat davant la llei i els drets de l’home; una segona, després de 1848, en què l’atac es va adreçar contra la democràcia i el sufragi universal; i, la tercera onada, es va produir a partir de la segona meitat del segle XX, on l’objectiu va ser fer caure l’Estat del Benestar.  A partir de la lectura del suggerent article d’en Lluís Pla, “Sobre resentimiento y democracia …”, m’ha semblat profitós convocar tres filòsofs que van fer del ressentiment un dels temes centrals de la seva reflexió per enfrontar-se a les idees d’igualtat i democràcia, dos dels pilars de la modernitat. El meu objectiu en aque...

En la primavera de los noventa, en un aula de la Universidad de Warwick, un grupo de estudiantes, artistas y programadores escuchaba a   Nick Land   como quien asiste a una revelación que no acaba de entender. Land hablaba de colapsos, de inteligencias no humanas, de un capital que ya no obedecía a nadie.   Aquel núcleo —la   Cybernetic Culture Research Uni t— mezclaba sin demasiadas jerarquías a Deleuze con la música jungle, la teoría crítica con la ciencia ficción barata. Entre sus miembros estaba Mark Fisher , que años después escribiría con lucidez sobre el realismo capitalista . Pero entonces lo que dominaba no era la crítica, sino la fascinación: la sensación de que el futuro no iba a ser humano, o al menos no en el sentido en que la Ilustración había querido imaginarlo. Décadas más tarde, ese clima intelectual ha migrado de los seminarios universitarios a los márgenes –cada vez menos marginales– del poder tecnológico. El nombre que cristaliza esa mutación es ...

Es una casualidad estentórea que nos deje uno de los pensadores más originales del siglo XX justo cuando Trump desata toda la fuerza de su liderazgo invadiendo países, secuestrando presidentes e incluso amordazando a su propio país para que nadie hable, por no mencionar el nepotismo desvergonzado con el que anda a sus anchas por los salones de Estados Unidos y medio mundo. La pieza central de la teoría política de Habermas, aquella que debía servir de pegamento entre la pluralidad de visiones que habitan en la democracia y el poder, no estaba basada en los liderazgos. Me gustaría recordar a Habermas en estos momentos hablando solo de la gran aportación que hizo a la política, porque si hoy hablamos de ciudadanía y su rol en política, sea este mayor o menor, es, entre otras cosas, gracias a la obra de este pensador alemán que vivió casi todo el siglo XX diciendo que la política era democrática cuando era deliberativa. Poner en el centro de la política a la ciudadanía no fue un mero aña...