Entrades

S'estan mostrant les entrades amb l'etiqueta Vattimo

Vattimo interpreta la "història d'un error" de Nietzsche.

Imatge
En una famosa página del Crepúsculo de los ídolos , bajo el título «Cómo el mundo verdadero acabó convirtiéndose en fábula», Nietzsche recorre de nuevo las etapas de esta consumación. En primer lugar, la filosofía griega creyó colocar la verdad del mundo en un más allá metafísico—el mundo de las ideas de Platón que, con su precisión y estabilidad, debían garantizar la posibilidad de conocer rigurosamente las cosas cambiantes y mutables de la experiencia cotidiana—; después, mucho más adelante en la misma historia filosófica de la idea de verdad, llegó el descubrimiento kantiano de que el mundo de la experiencia está co-constituido por la intervención del sujeto humano (sin las formas a priori de la sensibilidad y del entendimiento no hay «mundo», sólo una «cosa en sí» de la que no sabemos nada, salvo que no podemos negar que exista); finalmente, el pensamiento toma consciencia de que lo que es verdaderamente real, como dicen los positivistas, es el hecho «positivo», esto es, el dato ve...

Metafísica i veritat (Vattimo)

Imatge
Podríamos resumir todo esto también diciendo que la historia de la metafísica occidental —es decir, la historia de nuestra cultura judeogrecocristiana— es la historia de la (disolución de la) verdad.  (...) Ahora bien, ¿cómo ha podido suceder que la creencia en la verdad haya determinado nuestra historia? Esta es la cuestión de la metafísica, de su nacimiento y su posible superación. Cuando escribe   Ser y tiempo   (1927), Heidegger es todavía “existencialista”, al menos si lo comparamos con el Heidegger posterior a la Kehre: el Heidegger que abandona la centralidad de la Eigentlichkeit [autenticidad] por una meditación sobre el   Ereignis   [acontecer (ex)apropiador] de la historia del ser. Algo paradójicamente, este Heidegger que piensa precisamente en la historia del ser también ha dejado de lado todo discurso sobre el porqué de la metafísica. Mientras que en Ser y tiempo todavía se puede pensar que la metafísica sea una especie de pecado origina...

Alliberar-nos de la veritat (Vattimo)

Imatge
"Si debiera elegir entre Jesucristo y la verdad, elegiría a Jesucristo”. Estamos habituados a tomarnos a broma esta frase de un personaje de Dostoievski ( Los demonios ) como si su paradoja disyuntiva supusiera sólo una irrealidad hipotética. Un poco como cuando nos conmovemos con la experiencia del Abraham llamado, también él paradójicamente, a sacrificar a Isaac. En cambio, desde el punto de vista de la filosofía que ha atravesado toda la historia del pensamiento occidental cristiano, esa frase debe tomarse hoy seriamente y en un sentido mucho más vinculante. Para elegir a Jesucristo, debo dejar perderse la verdad, al menos en el sentido en que este término se ha aplicado en el lenguaje filosófico que hemos heredado de esa misma tradición. No sabemos si Dostoievski tomó como modelo el dicho, atribuido a Aristóteles,   amicus Plato sed magis amica veritas   [amigo Platón, pero más amiga la verdad], justamente invirtiéndolo con la conciencia de los muchos delitos ...

Adéu a la veritat.

Imatge
Para bien o para mal, en la mentalidad de nuestro tiempo se ha ido paso, desde el final de la Segunda Guerra Mundial, una convicción cada vez más explícita que nos lleva a identificar libertad y debilitamiento de las certezas. Parece como si renunciar a posiciones fuertes fuera un requisito imprescindible para alcanzar una convivencia pacífica. Verdad igual a dogmatismo, es decir, a intolerancia, a imposición por la fuerza. Es una certeza de aquellas que nuestra generación considera indiscutible. Para garantizar la libertad lo que hay que hacer es debilitar la filosofía. Finalmente, hemos sido capaces de entender — y asumir plenamente— aquella muerte de las certezas que Nietzsche anunciaba.  Hace bien poco ha llegado a nuestras librerías la traducción de una obra colectiva firmada por buena parte de los filósofos más prestigiosos del panorama internacional. Lleva por título chocante: Debilitando la filosofía . Y justamente esa es la tesis fundamental del libro: para ...

Gianni Vattimo: Un futur després de la globalització (conferència).

"Menys dogmatisme és menys violència" (Gianni Vattimo).

Imatge
Gianni Vattimo by Kim Manresa El pensament feble ens transforma en pensadors dèbils? Al contrari: ens fa més forts com a persones. Els grans dogmes, en canvi, que proclamen veritats universals i fortes que ho expliquen tot ens condueixen cap al pensament únic... I vostè apunta, en canvi, que tothom té alguna veritat i ningú no la té tota. Per superar la vella modernitat dels grans dogmes: comunisme, feixisme, liberalisme, assumim que els ideals absoluts ens condueixen a errors absoluts que desemboquen en experiments totalitaris amb víctimes. I què proposa per substituir-los? El pensament feble no afirma una gran veritat de manera positiva: nosaltres no aspirem a substituir aquests dogmes amb els nostres; sinó que ens n’ emancipem debilitant-los. Per a què? Per aconseguir el desenvolupament humà, que és el del progrés cap a situacions de menys dogmatisme i, per tant, de menys violència. El pensament feble només té un paper secundari de desgastador...

Hi ha realitats immunes a les paraules i a les ideologies.

Imatge
La ciència té una característica sovint menystinguda: intenta descriure la realitat. La realitat és persistent; podem esquivar-la i tergiversar-la, podem mentir a molta gent durant un temps i a tothom durant una estona però, finalment, la realitat es manifestarà. Podem avançar en la seva descripció i coneixement, però que l’isòtop més comú de l’hidrogen té un protó i un electró no és opinable. L’hidrogen és completament aliè a les paraules que emprem per descriure’l. Hi ha molta gent que s’esforça a canviar la realitat modificant les percepcions, com si canviant els noms poguessin canviar la cosa. A vegades té efectes socialment positius; quan jo era petit encara es feien servir paraules perfectament descriptives com invàlid, paralític o subnormal; hi havia persones invàlides per a certes activitats, altres havien quedat total o parcialment paralitzades a causa d’un accident o malaltia, o eren subnormals perquè intel·lectualment estaven per sota del que es considerava la no...

Gianni Vattimo: "Només un esperit religiós por ajudar a l'emancipació".

Imatge
Gianni Vattimo Quedem en un hotel cèntril, l'endemà de la seva conferència a la UPF sobre religió i emancipació. Demana disculpes perquè baixa de l’habitació un pèl tard, ens asseiem en una sala i em pregunta de què voldré que parli. Li aclareixo que el tema és senzill: el món i com arreglar-lo, i que tenim una horeta. Riu, i ho farà molts cops durant l’entrevista. Li pregunto com és que és tan poc habitual trobar gent amb sentit de l’humor en el món dels filòsofs. “Has de saber prendre’t poc seriosament a tu mateix, i això no és habitual”, m’aclareix. Es pensa totes les preguntes i mira de respondre-les, no col·loca el discurs que té fet s’adapti o no al que has plantejat, com passa a vegades. I té un punt de modèstia, de sinceritat i d’autocrítica admetent que fa discursos revolucionaris però que no deixa de ser un petitburgès, que s’agraeix. El pare del pensament dèbil s’autodefineix com a anarcocomunista, i combina la fe amb una actitud vital descreguda i una voluntat re...

En política la mida sí que importa.

Imatge
Des del moment en què la raó política la té qui presenta al públic la cadena més llarga, qui la té més petita   o qui per vergonya renuncia a exhibir-la queda immediatament desautoritzat . L`exhibició de la llargària de la cadena esdevé en una mena de veritat “objectiva” que tanca tota discussió i debat. El resultat és que el que s`ha de fer és sí o sí (a decidir per nassos) el que prediquen els partidaris de la més llarga. Per tant en política la mida sí que importa (oooh! síii!, oooh! síii!). És curiós tot i que sembli inversemblant tot el que està succeint a la política catalana és molt semblant al que ha succeït en l’àmbit de la filosofia. També aquí la mida importa. Hi ha qui es presenta davant els altres com aquell que ha gaudit d’una experiència privilegiada de contacte amb la realitat en contrast amb la resta que també ho ha intentat i no ho ha aconseguit. Aquesta és una tendència que algú anomena metafísica, que ha dominat la filosofia quasi des dels seus orígens. ...