En política la mida sí que importa.

Des del moment en què la raó política la té qui presenta al públic la cadena més llarga, qui la té més petita  o qui per vergonya renuncia a exhibir-la queda immediatament desautoritzat . L`exhibició de la llargària de la cadena esdevé en una mena de veritat “objectiva” que tanca tota discussió i debat. El resultat és que el que s`ha de fer és sí o sí (a decidir per nassos) el que prediquen els partidaris de la més llarga. Per tant en política la mida sí que importa (oooh! síii!, oooh! síii!).

És curiós tot i que sembli inversemblant tot el que està succeint a la política catalana és molt semblant al que ha succeït en l’àmbit de la filosofia. També aquí la mida importa. Hi ha qui es presenta davant els altres com aquell que ha gaudit d’una experiència privilegiada de contacte amb la realitat en contrast amb la resta que també ho ha intentat i no ho ha aconseguit. Aquesta és una tendència que algú anomena metafísica, que ha dominat la filosofia quasi des dels seus orígens.

Plató va ser tal vegada l’exemple més famós de filòsof metafísic. Davant dels escèptics, explicava en un dels seus coneguts mites, que la sortida d’una ombrívola caverna permetia a qui ho aconseguia situar-se per sobre dels altres mortals: ell era qui disposava de la contemplació de l’autèntica realitat i això, curiosament en l’àmbit polític, li atorgava el dret (i el deure) de guiar als que per comoditat o per incompetència no s’havien desempallegat de la foscor.

Però hi ha encara un exemple anterior però que pel que ens importa resulta més proper, Parmènides. Aquest filòsof parlava de què en un principi existien diferents vies que es disputaven la millor manera d’arribar a l’Ésser. Però que de totes aquestes només hi havia una que t’assegurava l’assoliment de l’objectiu. L’anomenava la via de l’Ésser, la via de la veritat. Mentre a les competidores les anomenava via del No-ésser o via de l’Ésser i el No-Ésser. Igual que en l’actualitat catalana, la via que apareix com la verdadera i l’única que t’assegurava l’assoliment de l’Ésser, de l’ésser català en aquest cas, és la que els seus partidaris anomenen catalana. Les altres, per tant, no mereixen tal nom, perquè igual que ja ho va fer Parmènides, negaven l’ésser o bé l’afirmaven i alhora el negaven com si patissin d’una malaltia que ell anomenava bicefàlia: deien una cosa i la contrària alhora. Com és el cas català, aquests pretenen ser catalans i ser alhora el seu oposat ontològic. La qual cosa des del punt de vista del principi d’identitat és una aberració, no només ontològica, sinó també lògica. 

A Catalunya també abunden filòsofs de la via metafísica. Un dels més conspicus és el Ferran Saez. A diferència de Parmènides, la seva il·luminació no està provocada per l’aparició d’una deessa en un somni, sinó de la visió del poble català reclamant la independència. Els seus adversaris són desqualificats perquè no han volgut viure un esdeveniment únic a la història de la humanitat, perquè no han volgut participar en un moviment que tothom arreu del món ha tingut l’ocasió de contemplar. Aquest és un punt important, és una visió compartida, fins i tot des de l’avioneta d’Intereconomia, i no una visió índividual i subjectiva. Un moviment que a diferència de la política de cercavila de les acampades del 15-M, el protagonitza la classe mitjana catalana, gent assenyada, allunyada de les dèries adolescents, a qui de veritat li interessa l’esdevenir del país, a qui veritablement l se li pot aplicar la categoria de poble amb propietat (comunitat de propietaris). El veritable poble, a qui, com la deessa de Parmènides, li encarrega una missió transcendental.

Al a dir que  el Ferran Saez no és un convers que acaba de caure del cavall, abans de tenir aquesta revelació mística compartida, ja s’havia preparat per aquest moment. Prèviament havia reclamat als intel·lectuals catalans que en aquests temps calia reprimir la seva tendència a la heterodòxia, és a dir, la seva tendència secular a col·laborar amb l’enemic. És l’hora de tancar files en un projecte comú.

Després havia desafiat als interlocutors de la via del no respostes intel·ligents als seus arguments. Però encara, malauradament,  està esperant  una objecció  digna que mereixi una resposta com cal. Sembla que optin majoritàriament pel silenci. Justament, diuen, aquest silenci és la seva força.

Queda aleshores la via intermèdia per desacreditar. Sobre aquesta, igual que va fer l’eleata, adverteix que hem d’estar molt alerta amb el discurs dels partidaris de la via híbrida perquè, tot i que sembli disposar d’algun atractiu en aparença, és la més perillosa: és el discurs de l’engany, una veritable “estafa intel·lectual”, una estratègia perfecta per aixecar-nos la camisa.

En resum, mentre els primers no volen ensenyar-la..., la cadena, no sigueu mal pensats, els segons se l’han reconstruït quirúrgicament amb pedaços d’aquí i d’allà. A diferència de les altres dues, la seva és la natural, l’autèntica, la genuïna.

La visió de la realitat catalana per part del Ferran Saez és com la d´una realitat absoluta, que fins ara no s’havia manifestat de forma tan rotunda. La grandària/llargària de la cadena humana apareix com un ordre donat de manera objectiva, estable, perenne  i per a sempre. D’una forma similar se li revelaven l’Ésser a Parmènides i les Idees a Plató. Però hem de recordar que aquest fou el primer a introduir la veritat en la política i que quan en política entra en joc la veritat, comença també el perill de l’autoritarisme. 

Manel Villar, Sant Pol, 15/09/2013

Ferran Saez Mateu:
Jo també m'indigno, Ara, 20/05/2013
Heterodòxies, Ara, 10/10/2012
Les falses terceres vies, 11/09/2013