L´ètica, aclariment i justificació dels judicis morals.
En un moment de calma, després d´intensos debats, hi ha temps per reflexionar sobre el que s´ha aconseguit fins aquí (escena 1. Capítol 3). Tanmateix, pel que es desprèn de la descripció que es fa del Manel, un dels que porta el pes de les discussions, el que s´ha aconseguit sembla que és ben poc: inseguretat, dubte, manca de confiança en si mateix i en les seves opinions. “Les darreres converses amb els seus amics li havien provocat molts dubtes i incerteses”; “Fins aleshores havia estat convençut de ser una persona que sempre actuava correctament i que fer´ho no era una cosa tan difícil”.
Això no obstant, el que experimenta el Manel tan sols és justament una de les situacions que pretén provocar l´ètica: la perplexitat. L´ètica, com a branca de la filosofia, viu de la tensió entre el que podríem anomenar dues passions antitètiques: la traumàtica i la terapèutica. Totes dues busquen coses completament oposades, però de la seva oposició sorgeix allò del que beu i s´alimenta el pensament: la reflexió crítica. La passió traumàtica es deleix pel desconcert que causa el no veure-hi clar (Rubert de Ventós). La passió terapèutica justament del contrari, d´apaivagar el que la primera promou (Terricabras). En aquest sentit el paper provocador del Sebastià en El llibre del Manel i la Camil.la amb les seves preguntes i insinuacions perverses és essencial per mantenir la tensió dialèctica. De les dues, com hem dit abans, viu la filosofia, l´ètica. És el que també Ernst Tugendhat reclama per a qualsevol tasca intel•lectual: una actitud d´apertura per a les raons que poden anar en contra de la pròpia opinió. Al capdavall, significa confiar en la dinàmica d´aclarir i fonamentar, propi de la manera com ell entén el que és fer filosofia. A això Tugendhat anomena honradesa intel•lectual.
Això no obstant, el que experimenta el Manel tan sols és justament una de les situacions que pretén provocar l´ètica: la perplexitat. L´ètica, com a branca de la filosofia, viu de la tensió entre el que podríem anomenar dues passions antitètiques: la traumàtica i la terapèutica. Totes dues busquen coses completament oposades, però de la seva oposició sorgeix allò del que beu i s´alimenta el pensament: la reflexió crítica. La passió traumàtica es deleix pel desconcert que causa el no veure-hi clar (Rubert de Ventós). La passió terapèutica justament del contrari, d´apaivagar el que la primera promou (Terricabras). En aquest sentit el paper provocador del Sebastià en El llibre del Manel i la Camil.la amb les seves preguntes i insinuacions perverses és essencial per mantenir la tensió dialèctica. De les dues, com hem dit abans, viu la filosofia, l´ètica. És el que també Ernst Tugendhat reclama per a qualsevol tasca intel•lectual: una actitud d´apertura per a les raons que poden anar en contra de la pròpia opinió. Al capdavall, significa confiar en la dinàmica d´aclarir i fonamentar, propi de la manera com ell entén el que és fer filosofia. A això Tugendhat anomena honradesa intel•lectual.
Bibliografia:
Ernst Tugendhat, El llibre del Manel i la Camil.la, (capítol 3), Gedisa, Barna 2001
Ernst Tugendhat, Retractaciones sobre honestidad intel.lectual. Antropología en vez de metafísica, Gedisa, Barna 2008
Xavier Rubert de Ventós, Per què filosofia?, Edicions 62, Barna 1985
Josep-Maria Terricabras, Fer filosofia avui, Edicions 62, Barna 1995
Comentaris