Quan la simulació configura el real (Jean Baudrillard)

Un simulacre és essencialment una còpia, un signe o una representació. Baudrillard argumentava que en la societat postmoderna, aquests simulacres han experimentat una evolució preocupant, deslligant-se progressivament de qualsevol fonamentació en una realitat original. Va descriure quatre etapes de la imatge o signe:

1. Reflex d'una realitat bàsica: El signe és una còpia fidel, com un mapa que representa amb precisió un territori.

2. Enmascarar i pervertir una realitat bàsica: el signe comença a distorsionar la realitat, deixant entreveure alguna cosa real però tergiversant-la, com un mapa una mica inexacte.

3. Enmascarar l'absència d'una realitat bàsica: el signe pretén ser una còpia d'alguna cosa real, però l'original ja no existeix o no va existir mai. Penseu en el carrer principal de Disneyland, als Estats Units, que representa una petita ciutat idealitzada que potser mai no ho va ser.

4. No guarda cap relació amb cap realitat: el signe és el seu propi simulacre pur. No copia, distorsiona ni tan sols emmascara una absència; crea una realitat pròpia: una hiperrealitat.

La hiperrealitat és la condició que sorgeix d'aquesta etapa final. És un estat on implosiona la distinció entre el real i la simulació. Més que difuminar les línies, la simulació es converteix en la força dominant, sovint sembla més convincent, més atractiva i, finalment, preferida a l'original. Vivim en un món saturat de models, simulacions i signes que no només representen la realitat sinó que la constitueixen activament. L'hiperreal sovint és més net, més previsible i més estimulant que l'experiència autèntica.

De manera crucial, Baudrillard va introduir el concepte de precessió dels simulacres . Això vol dir que la simulació ja no ve després del real com una mera còpia; en canvi, la simulació precedeix i configura el real. El mapa passa ara per davant del territori. Penseu en com es dissenyen els productes de consum basant-se en simulacions d'investigació de mercat, com les campanyes polítiques elaboren imatges basades en dades d'enquestes i grups de discussió, o com la cobertura de les notícies es pot centrar a construir una narrativa convincent en lloc de simplement informar d'esdeveniments. Les tendències socials, els desitjos i fins i tot la nostra comprensió del món es generen cada cop més pels models i simulacions de mitjans en què estem immersos.

Estem, com podria suggerir Baudrillard, vivint al "desert de la realitat": un paisatge on la realitat autèntica ha estat substituïda per capes sobre capes de simulació? Considereu exemples moderns:

Mitjans de comunicació: La cobertura informativa les 24 hores del dia, els 7 dies de la setmana, presenta la realitat o construeix una narrativa hiperrealista impulsada per les valoracions, les agendes polítiques i la necessitat d'un estímul constant?

Plataformes socials: perfils seleccionats, cultura d'influencers, fonts algorítmiques: reflecteixen vides genuïnes o creen versions idealitzades i simulades amb les quals ens comparem?

Reality TV: els escenaris amb guió, els conflictes manipulats i les línies de temps editades presenten una versió augmentada, sovint dramàtica, de la vida que no s'assembla gaire a l'experiència sense mediació.

Sistemes econòmics: els mercats financers sovint operen amb especulacions, algorismes i models abstractes separats de la producció tangible de béns i serveis.

A mesura que aquestes simulacions proliferen, les línies es difuminen completament. Què passa amb el significat, l'autenticitat i la veritat quan la còpia esdevé indistinguible i fins i tot preferible a l'original?

Baudrillard no ofereix una via d'escapament fàcil de l'hiperreal. No necessàriament donava una solució, sinó un diagnòstic crític de la nostra condició. El seu treball no pretén guiar-nos de nou a una realitat pura i perduda (que, segons podria argumentar, mai va existir de veritat tal com l'imaginem). En canvi, serveix com a lent potent, que ens insta a analitzar críticament el món profundament mediatitzat que habitem.

Demana preguntes crucials: fins a quin punt les nostres pròpies vides, creences i desitjos estan modelats per simulacions? Com podem conrear l'autenticitat en un món saturat de còpies? Quin valor hem de donar al "real" sovint desordenat i imperfecte quan l'hiperreal ofereix alternatives tan seductores? Reconèixer la simulació, fins i tot si no podem escapar-ne completament, és potser el primer pas cap a un compromís més conscient amb la complexa realitat per la qual naveguem.

Philosopheasy, Hyperreality: Are We Living in a Media Simulation? Jean Baudrillard, philosopheasy.com 03/04/2025