Fantasies nacionalistes.
 |
| Freud |
La importància dels traumes rau en el fet que permeten edificar fantasies en forma de “si aconseguís X, tornaria a sentir-me complet”. Lacan parla de la fantasia fonamental de cada individu com el punt de sutura que cus la seva identitat. En el cas dels col·lectius, la fantasia fonamental és compartida: “si assimiléssim tots els catalans, Espanya recuperaria la seva glòria perduda”, “si ens independitzéssim, Catalunya seria la terra promesa”, “Si Espanya fos un Estat federal de debò, tots viuríem en harmonia”, etc. Si Freud i Lacan van triar el terme fantasia és perquè, en realitat, aquests sil·logismes són il·lusions que serveixen per ocultar-nos el dolor de la ferida original a nosaltres mateixos i propulsar-nos cap al futur gràcies a l’esperança. Una altra característica de les fantasies fonamentals és que són immunes al contraargument racional: un cop solidificades, abandonar-les resulta impossible sense renunciar a un mateix i, en qualsevol cas, el màxim a què podem aspirar és substituir una fantasia per una altra. Sense una pastanaga a la qual perseguir, el subjecte col·lapsa.
El problema polític de les fantasies col·lectives és que xoquen entre elles. Segons Lacan, la xenofòbia sempre és una fantasia. Com que els col·lectius no poden acceptar que la realitat és un conflicte permanent i senten la frustració de no tenir accés a la plenitud perduda, immediatament assumeixen dues coses: que els altres són els responsables d’aquesta manca i que, a diferència de nosaltres, ells sí que estan complets. L’odi entre grups és sempre una forma de gelosia política: igual que el marit gelós s’inventa un paradís del qual la dona l’exclou i es torna paranoic interpretant cada anècdota com una prova de la conxorxa, el xenòfob imagina que l’Altre li està robant constantment les oportunitats al mateix temps que gaudeix dels seus costums perversos en la seva llengua estranya (a diferència de nosaltres, ells sí que s’ho passen bé del tot).
Els espanyols i els catalans tenim fantasies fonamentals diferents i no compartim traumes designats, però les coordenades poden canviar en funció de si ens dividim entre monàrquics i republicans o entre barcelonistes i madridistes. En tots els casos, la lliçó de la psicoanàlisi és que una identitat absolutament universal i inclusiva és impossible perquè no hi ha identitat sense un contrari al qual contraposar-se. Què és un cosmopolita sense un nacionalista al qual menystenir? De la mateixa manera, sense catalans no hi ha espanyols, i viceversa, però la tragèdia és que la mateixa divisió conceptual que permet existir a uns i altres introdueix el perill de l’enveja i l’odi entre grups. Segons Freud, no podem evitar projectar les nostres pròpies mancances sobre els altres en major o menor mesura perquè l’essència d’aquest mecanisme de defensa s’aprèn quan encara som infants i se sosté pels canals de l’inconscient al llarg de la vida adulta.
La lògica de la fantasia que descriu la psicoanàlisi prohibeix la felicitat completa i la celebració infinita de la diferència que veuríem en un anunci de Coca-Cola. L’alternativa és l’odi visceral entre comunitats? Segons la tradició psicoanalítica, tot el que podem fer és aprendre a travessar la fantasia. Quan entenem que la plenitud que rebutgem i alhora envegem de l’altre és producte de la nostra pròpia imaginació, que no hi ha res a l’altra banda de la cortina, podem començar a deixar de pensar en clau de “si fóssim independents / si assimiléssim els catalans, tot seria perfecte” i sostenir coses com “la societat sempre estarà dividida, amb… o sense catalans i espanyols”. Ara bé, les diferències que hi ha més enllà de la fantasia són perfectament reals i l’única forma de dirimir-les és el conflicte polític concret. Deconstruir els mecanismes més foscos de la nostra ment amb l’ajuda de la psicoanàlisi només ens pot ajudar a odiar l’Altre una miqueta menys del que és absolutament imprescindible, però ja és alguna cosa. La resta queda en mans de la política.
Joan Burdeus, El procés al divan: psicologia de les societats en conflicte, nuvol.com 27/03/2018
Comentaris