dissabte, 23 d’abril de 2016

Intel.ligència general vs intel.ligències múltiples.



Seguim fascinats per Howard Gardner i la seva teoria de les intel·ligències múltiples, veient-hi un atractiu molt poderós que em sembla difícil de justificar, especialment si tenim presents les reticències d’aquest psicòleg a l’hora d’utilitzar la metodologia científica. És indubtable que ha triomfat en les facultats de pedagogia (encara que, com ell mateix reconeix, en cada lloc l’interpreten de manera diferent) al mateix temps que ha fracassat davant la comunitat científica i especialment davant els neuròlegs, que li retreuen la manca de base empírica. M’imagino que alguna cosa deu voler dir això sobre els controls de qualitat que s’aplica el discurs pedagògic a si mateix o, si es vol, sobre el pes de la ideologia en la pedagogia.
Segons Gardner, els nens aprenen de manera diferent. Dit així només, seria una obvietat. Si afegim que els nens posseeixen talents, aptituds o habilitats diferents, tampoc diríem res d’extraordinari. Això ho sabem des de Huarte de San Juan. La seva anomenada es deu a l’afirmació que darrere de cada diferència hi ha una intel·ligència, negant així l’existència d’una intel·ligència general (el factor G). Cada intel·ligència seria autònoma respecte a la resta, fins al punt que operaria en un àrea específica del cervell. En darrera instància, tots seríem intel·ligents en alguna cosa.
Els defensors de l’existència del factor G pensem que no hi ha vida intel·ligent sense l’activa intervenció del llenguatge, les relacions lògico-matemàtiques, la forma (l’exercici de delimitar l’indefinit) i la memòria. Podríem afegir-hi també una mínima velocitat de resposta. Al meu entendre, G posa de manifest precisament l’estructura jeràrquica de la intel·ligència i per aquesta raó posseeix una alta capacitat predictiva sobre el rendiment futur d’un alumne. Robert Thorndike va demostrar també que G constitueix el millor predictor del rendiment laboral. Si mirem una llista qualsevol de competències descobrirem immediatament la presència dels components de G (paraula, nombre, forma, memòria i temps).
Sigui quin sigui el ressò pedagògic de Gardner, no tenim cap evidència empírica seriosa que ens permeti ni fonamentar científicament la teoria de les intel·ligències múltiples ni assegurar que l’ús de metodologies didàctiques basades en aquesta teoria tingui efectes positius sobre l’aprenentatge.
Gregorio Luri, Intel.ligències múltiples, Ara 23/04/2016