La inapropiabilitat de la Terra (Yves Charles Zarka).

Yves Charles Zarka

Nascut a Tunis el 1950, Yves Charles Zarka és professor de filosofia política moderna i contemporània a la Universitat París Descartes (Sorbona). Ha vingut a Barcelona a parlar del nou terrorisme convidat per l’Escola Europea d’Humanitats impulsada per Ramoneda al Palau Macaya de l’Obra Social La Caixa. Hi arriba amb el llibre La inapropiabilidad de la Tierra (Gedisa) sota el braç, que ens proposa entendre des de la filosofia que pertanyem al món, però no en podem ser propietaris.

¿Creu que vivim en un interregne, en un moment en què cal canviar-ho tot?

Estem davant d’una disjuntiva entre l’emergència, en el sentit de construcció de mons nous, i l’ensorrament. No tenim elecció. No podem continuar així.

És optimista? Pot ser optimista un filòsof?

No, jo sóc realista. El meu realisme té per objecte definir les condicions d’un món viable i habitable. Per això he escrit aquesta obra. L’objecte del llibre és definir un principi a partir del qual puguem concebre una alternativa, un principi filosòfic que ens permeti veure les coses d’una manera diferent.

Per què ha de ser filosòfic el principi? Quan vostè parla de la inapropiabilitat de la Terra, es podria pensar en alguna cosa jurídica o relativa a l’ésser humà.

Es pot pensar en un pla jurídic, un pla polític, un pla ecològic; en fi, plans diversos. Cadascun té el seu interès. Per exemple, es poden definir les condicions d’una legalitat internacional i de la seva aplicació al dret nacional. Des del punt de vista econòmic, es pot concebre un desenvolupament que no se centri únicament en l’apropiació, com explico al llibre, és a dir, en l’explotació -la sobreexplotació- de la natura i l’explotació d’una part del món a mans d’una altra, així com l’explotació d’una part de la població a mans d’una altra, al si d’una societat. També, a partir dels coneixements científics en l’àmbit de la climatologia, l’oceanografia i l’ecologia, es pot i s’ha de concebre una altra perspectiva, perquè som conscients que en aquest terreny afrontem perills molt grans i ens trobem al caire de l’ensorrament: estem serrant la branca on estem asseguts, com es diu en francès. Doncs bé, tot això és tremendament interessant. No hem de rebutjar res.

Però vostè ho fa des de la filosofia.

A partir de quin principi podem fer aquest tomb? Quin fonament el justifica? Perquè, si presentes una teoria econòmica, posem per cas, et diran: “Però és que no té en compte la realitat dels fets, que és que cal reduir l’atur i, per fer-ho, cal més creixement i, per impulsar el creixement, cal fer això i això altre”. Si parles de l’ecologia, et diran: “Sí, però, un moment, perquè els agricultors no tenen més remei que fer servir pesticides perquè, si no, no obtenen collites tan bones”. Et diran: “No està demostrat que els transgènics tinguin conseqüències negatives sobre la salut de la població”. I també et parlaran d’incrementar la productivitat. Sempre t’aniran en contra. I et diran: “Ets un idealista, això no té cap valor. Nosaltres, que som realistes, sabem que hem de continuar per aquest camí”. Això fa que totes les construccions que s’han concebut en el terreny del dret, de l’economia i de l’ecologia no es considerin més que il·lusions vanes. Per tant, cal saber quin és el principi a partir del qual podem entendre l’alternativa que ens permeti mobilitzar el conjunt de coneixements elaborats en el pla jurídic, econòmic i ecològic.

I la filosofia és el fonament.

Per aquest motiu, la perspectiva del llibre no és ecològica, ni econòmica, ni política. És més fonamental: cobreix tots els àmbits. En el fons, planteja una pregunta ontològica. Qui som? Quina és la nostra manera de ser com a éssers vius, i no només com a éssers vius, sinó també com a humans que habiten la Terra? Quina és la nostra relació fonamental amb el món habitable? I com, a partir d’aquesta pertinença fonamental, es pot concebre no només la manera com s’ha format el nostre món, sinó també una alternativa? Per tant, estem davant d’una pregunta filosòfica. Ni el dret, ni l’economia, ni l’ecologia no poden donar-hi resposta. Una perspectiva filosòfica pot ser transversal a diverses disciplines i és capaç d’anar al fons de l’interrogant que ens planteja ella mateixa: el problema ontològic d’un mateix, de la relació amb el món viu i de la relació amb els altres.

Diu que som nihilistes. Ens falta esperança?

Per descomptat que ens en falta. Als països occidentals, vivim en un món que en últim terme se satisfà amb el que és material i no té cap més perspectiva. Es limita a tenir una casa com cal, un menjador ben maco, anar-se’n de vacances al Carib... El món és material i no seré jo qui negui el món material. És important i és normal que hi hagi reivindicacions d’un cert benestar, que es digui “Així no es pot viure”. El cas és que el que està fent que ens ensorrem és la recerca del benestar material. En primer lloc, perquè ens fa entrar en una sobreexplotació infernal, destructiva i, en segon lloc, perquè ens fa perdre l’enteniment. Ens hem begut l’enteniment! El pensament s’ha ensorrat. La crisi més important que travessa Europa en particular és una crisi moral, que està acompanyada d’una crisi política, econòmica, ecològica i del tipus que vulgui. Però en el fons es tracta d’una crisi moral: ja no creiem en res!

Pel que fa al canvi climàtic, acceptem la catàstrofe. Estem resignats.

Posem per davant de catàstrofes ja existents (no cal esperar que arribin) el que considerem el nostre benestar immediat. Ens fa l’efecte que és una cosa que encara no ens ha afectat, i això és nefast.

Ha estudiat el món emergent, la globalització. Com ha arribat a la Terra com a tema?

Al llibre buscava un primer principi que fos prou sòlid per servir de fonament per a una reconstrucció, de manera que havia de buscar un primer principi a partir del qual fos capaç de pensar una alternativa. El primer principi va sorgir de remuntar-me a les condicions del nostre ésser. La nostra relació originària o preoriginària (prèvia a l’origen) amb la Terra no és ni de bon tros d’apropiació, sinó de pertinença. El món viu no és un món idíl·lic, és un món de lluita en què els animals es mengen entre ells, es maten. Aquest món de lluita és el món de Darwin. Ara bé, és un món al qual pertanyem d’una manera substancial. Això vol dir que, si n’eliminem l’oxigen, al cap de tres minuts tothom serà mort. Així doncs, hi pertanyem d’una manera immediata, hi ha una pertinença. Doncs bé, quan parlo d’inapropiabilitat de la Terra em refereixo al fet que la nostra relació fonamental amb la Terra és de pertinença i no pas d’apropiació.

Això com a animals que som...

Però no som únicament animals. També som éssers dotats d’una capacitat de relació amb nosaltres mateixos i amb les coses que ens envolten, tenim una percepció del món i, per tant, som éssers capaços d’anar més enllà de la nostra existència personal i de les nostres necessitats. Per aquest motiu, el principi d’inapropiabilitat de la Terra és un principi de responsabilitat envers la humanitat i el món viu en conjunt. Per això dic que és un principi cosmopolític. Pel que fa a la humanitat, l’hem d’entendre de la següent manera: hi ha una transició d’una dependència naturalista, per dir-ne així, a un principi normatiu de responsabilitat. La relació entre totes dues coses és la capacitat de reflexió. Quan reflexiono sobre la pertinença, penso en aquesta idea de la responsabilitat envers el món viu. A partir d’aquí s’ha de desenvolupar un principi per a la reconstrucció, és a dir, una ètica, una política i una cosmopolítica.

Podem començar per la cosmopolítica, si li sembla bé.

El cosmopolitisme no és global. La globalització és el contrari del cosmopolitisme perquè la globalització és el que coneixem, el que veiem, l’expansió de l’apropiació. És la llei del benefici, la llei de la sobreexplotació, la llei de la injustícia. El cosmopolitisme, d’altra banda, no és res de tot això, sinó considerar la pertinença de la humanitat a la Terra, a un món comú. És això el que defineix les regles del cosmopolitisme. Des del punt de vista del cosmopolitisme, a vostè i a mi se’ns considera ciutadans del món; no pas ciutadans espanyol i francès. Doncs bé, quins són els drets i els deures del ciutadà del món? Som alhora espanyols (o catalans, no vull entrar en aquestes qüestions) i francesos, però caldria pensar la relació entre ser ciutadà del món i ciutadà polític. Així, la perspectiva cosmopolítica s’adopta com a ciutadà del món i partint de les relacions dels ciutadans al món únicament en qualitat de ciutadans del món. La nostra responsabilitat ve definida per regles a mig camí entre la moral i el dret.

Tenim dos problemes: no tenim un govern global...

No n’hem pas de tenir. Tenir un govern global seria una catàstrofe. Seria desastrós, el més gran dels desastres. Vostès, a Catalunya, no estan contents amb Madrid. Imagini’s que hi hagués un govern mundial, només per cinc minuts. A un govern mundial, tant se li’n fotria Catalunya. No li importaria gens ni mica, com si no existís. Jo dono classes a la Xina, a Pequín. A Pequín hi ha 20 milions d’habitants; a la Xina, 1.400 milions. Des d’aquella perspectiva, 66 milions de francesos no són res, és com si no existissin! ¿I Catalunya, des de la perspectiva d’un govern mundial? En fi, seria la catàstrofe de les catàstrofes.

Com podem fer que les multinacionals, com Google o altres, paguin impostos?

Això és responsabilitat dels estats. No forma part de la cosmopolítica, sinó de la responsabilitat política dels estats. És perquè els responsables polítics els deixen fer, perquè tenen interessos. Els Estats Units ja en saben, eh, de fer pagar. El que passa és que a Europa som febles, però no té res a veure amb la perspectiva cosmopolítica. En definitiva, no faci cas dels que diuen que cal un govern mundial. I ara! Montesquieu ja ho va advertir i després Kant. Montesquieu i Kant deien que un govern mundial seria un despotisme mundial. Doncs vet-ho aquí.

A finals del segle XX hi havia la idea d’una globalització cosmopolita, com a fi de la història, com a cosa positiva.

Hi ha hagut moltíssima confusió. És a dir, tothom que ha escrit sobre el cosmopolitisme ha confós el cosmopolitisme amb la globalització. Per exemple, el sociòleg alemany Ulrich Beck. És desastrós, el cosmopolitisme es defineix per mitjà de regles mig morals i mig jurídiques, de les relacions entre els ciutadans del món. No té res a veure amb el procés que s’està produint actualment. Per contra, és cert que la globalització ens permet prendre consciència de la importància del cosmopolitisme, però no són el mateix. Quan s’incorre en aquest error és que no s’ha entès res.

Quin ha de ser el paper de la política?

La política és la pròpia realitat, la realitat humana, la direcció dels estats, del govern, dels homes i les coses i, per tant, la confrontació d’interessos, poders, pobles, identitats. La dinàmica de la realitat és divergent respecte dels principis cosmopolítics. Puc donar-li un exemple: la idea de la política està lligada a la idea de frontera. Des d’un punt de vista cosmopolític, no hi ha fronteres. Des d’un punt de vista polític, sí que n’hi ha i, a més, són indispensables. Els que parlen d’un món sense fronteres són somiatruites poca-soltes que confonen el pla cosmopolític amb el polític. N’hi ha d’haver, de fronteres. No són pas una cosa negativa. Són importants. Per què? Perquè defineixen l’espai en el qual es desenvolupa una llengua, una cultura, unes institucions, un dret i un llarg etcètera. Si el món és interessant, si vinc a Barcelona i vostè va a una altra banda, és gràcies al fet que hi ha una diversitat. Sense aquesta diversitat, quin interès tindria? La diversitat és el que confereix riquesa al món real. Les fronteres no són murs, no separen compartiments estancs, les podem travessar. Potser ens controlaran, però les podem travessar, hi pot haver intercanvis. Però, si suprimim les fronteres, ens quedem sense diversitat, ens quedem sense res més que éssers indiferents i anònims sense identitat. El que cal saber és de quina manera la cosmopolítica pot regular la política. No és qüestió de suprimir el nivell polític, això seria absurd, sinó de regular el nivell polític a partir del cosmopolític. Això comporta saber com es poden inscriure les regles metajurídiques del cosmopolitisme, que estan a mig camí entre l’ètica i el dret, en el dret polític i en la pròpia política. Aquí rau la qüestió de l’estatut d’estranger, el problema actual dels immigrants i els refugiats.

I l’ètica? Ha esmentat tres principis. On s’inscriu el principi ètic?

L’ètica defineix la constitució d’un individu, la relació amb els altres, etc., però el cosmopolitisme no és ètic. He dit que era meitat ètica, meitat dret, és metajurídic. No són regles de dret positiu. No, no hi ha una assemblea que les voti. Però tampoc no són només regles ètiques. També són regles jurídiques. És una dimensió indecisa, que està entre l’ètica i el dret. L’ètica s’ocupa de la definició de la constitució del nostre ésser: com som, què és la nostra existència, quina relació tenim amb el món, amb nosaltres i amb els altres.

La inapropiabilitat de la Terra és una idea molt bona, però fa una mica tard: la Terra ja té molts propietaris, cada cop més.

No faig gens tard, en absolut.

Avui dia, les grans empreses controlen l’aigua del món, per exemple. En aquests moments, hi ha Monsanto i altres grups que concentren moltes patents. Què n’hem de fer d’aquests propietaris?

És el moment oportú. La inapropiabilitat de la Terra no consisteix a oposar-se a l’apropiació, sinó a limitar-la. No direm avui dia que s’aboleix la propietat privada, perquè si algú diu que la propietat privada deixa d’existir, també diu que hi deixa d’haver fronteres i seria la catàstrofe de les catàstrofes: hi hauria assassinats generalitzats, seria l’horror dels horrors. Ara bé, hi ha uns límits que passen per subordinar qualsevol forma d’apropiació al principi d’inapropiabilitat, a una regla més fonamental. Des del moment que una forma d’apropiació posi en perill l’existència del món viu, quedarà prohibida. Les activitats agroindustrials de Monsanto han d’estar subordinades a un principi que Monsanto està obligada políticament i jurídicament a respectar. És el principi de “no pel fet de ser propietari pots fer el que et vingui de gust”. Tot acte de propietat ha d’estar subordinat a un principi d’inapropiabilitat que ve a dir: “Això no et pertany; la teva propietat és precària, limitada, provisional i, en cap cas, definitiva i il·limitada”.

I com ho farem? ¿Serà necessària una revolució per fer-ho?

Segurament no. La realitat és que avancem cap a una catàstrofe i que la consciència de la direcció catastròfica que hem pres pot portar a una modificació fonamental. El moviment de la globalització, en la mesura en què connecta tot el món, en la mesura en què el que passa a l’altra banda del món pot tenir repercussions aquí, ens permet entendre fins a quin punt és necessari tenir una referència que no sigui merament local, sinó que estigui al nivell cosmopolític. A l’ARA han publicat el meu text sobre els drets de la humanitat; doncs allà ho exposo. De fet, li explicaré una anècdota força divertida. François Hollande, davant de la perspectiva de la Cimera del Clima de París, el mes de desembre passat, va demanar a Corinne Lepage que redactés una declaració dels drets de la humanitat. Tan bon punt me’n vaig assabentar, vaig dir: és incapaç de fer-ho. N’és incapaç! Perquè ella és jurista, és advocada. Això no és una feina per a advocats. Per aquest motiu, vaig escriure jo el text i l’hi vaig enviar. Ella em va dir: “Moltes gràcies, totes les aportacions són interessants”, però no va fer res. No és capaç de fer-ho perquè, per fer una cosa així, cal anar a les últimes condicions i la seva professió no l’hi porta absolutament mai. Doncs bé, no l’ha feta. No hi ha declaració dels drets de la humanitat.

Hi ha qui pensa que el neoliberalisme no s’aturarà.

Llavors, com es pot fer, atès que ja no hi ha l’alternativa del comunisme? La primera falsa resposta és la del meu col·lega i amic personal Alain Badiou. És una resposta de bojos: no podem resistir perquè hem perdut l’ideal comunista i, per tant, hem de tornar a trobar l’ideal comunista. Aquest ideal, tal com se l’imagina, no és un ideal comunista somiat que s’oposa al comunisme real, sinó que és el comunisme de Mao. Els hi hauria d’anar a dir als xinesos, a la Xina; a veure si amb 60 milions de morts els va agradar gaire! Malauradament, té molt d’èxit perquè creu que proporciona una alternativa, però és una bogeria, una absurditat. El neoliberalisme és tan poderós que fa seus motius oposats. Per exemple, els productes ecològics i la cultura del consum ecològic. Forma part del neocapitalisme, li permet desenvolupar-se encara més. És un parany. Doncs bé, la sortida no crec que passi perquè el neocapitalisme acabi ensorrant-se a causa d’una autocontradicció, ni de bon tros, sinó que vindrà d’un ensorrament que el sistema provocarà a l’exterior. És a dir, l’explotació indefinida i il·limitada ja no és possible sense ocasionar catàstrofes espantoses. Arribarà un moment en què caldrà canviar el rumb. I no serà d’aquí segles...

I com es farà?

Hi ha moviments socials que fan que les injustícies semblin cada cop més escandaloses i insuportables. Les mateixes injustícies provoquen fenòmens molt greus. Per exemple, hi ha moltes migracions ocasionades per conflictes a l’Iraq i a Síria, però hi ha altres causes de les migracions. Espanya ocupa un lloc privilegiat. Als hivernacles d’Almeria hi treballen senegalesos, per exemple. Doncs bé, vaig dirigir la tesi d’una estudiant espanyola, la Sara Vigil, que ara viu a Bèlgica i es dedica al fenomen de la immigració. El cas és que va anar a Almeria a estudiar per què moltes persones procedents del Senegal i altres països africans vénen a Espanya. Li deien, «Almeria és fantàstica, extraordinària; té unes platges magnífiques; és un lloc meravellós; hi ha feina per a tothom. Abans era una província deixada de la mà de Déu i ara està molt poblada i la gent hi ve a viure». Després, la Sara Vigil hi va anar a fer-hi el seu estudi i quan deia: «Què és això?», li contestaven: «No res, res d’interessant. No cal anar-hi, és una mica perillós». Ella és perspicaç i va anar precisament allà on li havien dit que no anés. Parla molt bé el francès i es va poder comunicar amb els senegalesos, que li van explicar com van acabar treballant allà, al desert, en condicions espantoses, gairebé com esclaus. Li van explicar que a l’Àfrica els havien expropiat les terres perquè el govern les va vendre a multinacionals. Les multinacionals pagaven i dedicaven les terres a monocultius. I aquest és el motiu pel qual marxen. Les causes de les migracions no són només les guerres. Les guerres en són una, però en el fons la causa és la misèria. Les possibilitats de circulació no són les mateixes que antigament; encara que sigui molt difícil, hi ha possibilitats de desplaçar-se. A més, la gent sap què passa a l’altra banda del món i pensen: «Hi podria viure bé, allà». Això fa que assistim a fenòmens migratoris terribles i a fenòmens interns que fan que la ciutadania es reclogui sobre ella mateixa, sobre la seva nacionalitat. Així doncs, el neocapitalisme produeix la majoria dels problemes gravíssims que coneixem -el canvi climàtic, la recerca de rendibilitat i la indústria aberrant, que provoca les migracions- perquè l’únic que interessa és obtenir beneficis. Això provoca catàstrofes locals, d’altres de més generals i fins i tot mundials.

Celebro que amb aquest panorama vostè sigui optimista.

La desesperança no ha canviat mai res. És pitjor si et desesperes i et tanques en tu mateix. Si dius: «És un desastre, viuré el temps que em queda i després ja s’ho faran», doncs, molt bé. Però, per començar a treballar, per escriure, estàs obligat a tenir un bri d’esperança.

Hi ha intel·lectuals que consideren que canviarem, però que ens caldrà un segle. Fins a quin punt és urgent el canvi? Si ens tornem a trobar d’aquí deu anys, haurà canviat el món?

Sí, d’aquí deu anys haurà canviat molt. La velocitat a la qual se succeeixen els canvis és considerable. Pensi en fa deu anys -i deu anys no són res, era ahir-. Tot canvia a una gran velocitat, de moment en sentit negatiu.

Vostè fa una crida a emprendre una refundació filosòfica. ¿Creu que la filosofia assumirà el seu paper o vostè és una rara avis en una filosofia que no s’implica?

La filosofia avui dia és molt mediocre. No s’ocupa de les preguntes fonamentals. La pregunta fundacional de la filosofia és la recerca d’un fonament. Actualment hi ha quatre poca-soltes que escriuen.

A França, els filòsofs escriuen molt sobre la felicitat.

Mare meva! Miri, el meu llibre ha interessat a moltes associacions, no només franceses, també colombianes, per l’explotació de les terres. Però als periodistes francesos, no. I que consti que no és gaire llarg. Per contra, la felicitat, l’alegria, l’autorealització... Sí que els interessen. Hi ha un periodista francès que es diu Lenoir de cognom que es té per filòsof. Ha venut dos milions de llibres! S’ha fet d’or. I parla de la felicitat i aquestes coses.

El seu amic Alain Badiou també té molt d’èxit.

Tothom el llegeix. És un desastre. És espantós, escandalós, inimaginable, però té èxit perquè la gent creu que ofereix una alternativa. Ell, Zizek, Agamben, tota aquesta colla de sòmines.

Carles Capdevila, entrevista a Yves Charles Zarka: "La globalització és el contrari del cosmopolitisme", Ara 10/04/2016