dissabte, 16 d’abril de 2016

Cavalls i pardals. A favor d'una nova aristocràcia.

Jonas Luscher


Des que la crisi del 2008 va trencar la utopia de final de segle d'una economia capitalista sense límits i en la qual tot era possible, la qüestió de la desigualtat als Estats Units i a Europa ha arribat a les portades de diaris i revistes. Era un tema emmarcat en la dialèctica nord-sud, però la fractura ha arribat a l'interior dels països del nord, i ha provocat reaccions socials i respostes polítiques de diferent signe (de Trump a Sanders, del Front Nacional de Le Pen o l'extrema dreta holandesa de Wilders a Syriza o Podem), que han alterat les fronteres tradicionals de l'establiment polític i han sembrat inquietud davant d'hipotètiques revoltes de la plebs. I els mitjans han començat a donar legitimitat al debat sobre la desigualtat.

Com passar sovint, la dinàmica de la simplificació s'ha imposat ràpidament. L'escena mediàtica alimenta la confrontació simple: a favor o en contra. Pràcticament ningú no nega que la desigualtat ha adquirit uns nivells sense precedents a l'interior dels països avançats, ja que és difícil de rebatre en vista de les dades. La discrepància se situa més aviat en la importància de la fractura: si se l’ha de combatre o no. El debat es pot plantejar en dos plans: l'ètic i polític (sobre la condició humana i el respecte que ens devem els uns als altres) o sobre l'econòmic. En els temps que corren, en què els diners continuen tenint un ampli poder normatiu, la tendència dominant és plantejar-ho en termes d'eficiència. Afavoreix o perjudica el desenvolupament econòmic? És una amenaça a l'equilibri del sistema i, per tant, a la mateixa democràcia? Hi ha una sèrie d'autors que sustenten que quan se superen determinats llindars de desigualtat no només la cohesió social queda amenaçada, sinó que l'economia es torna més ineficient, amb pèrdua de creativitat, de productivitat i d'implicació i amb disminució del consum.

Però el que resulta especialment significatiu d'aquest debat són els dos arguments més recurrents dels que volen minimitzar el problema, és a dir, dels que pensen que la desigualtat és natural i positiva i no se li ha de donar més importància: la teoria del benefici per a tothom i la teoria del ressentiment. En certa manera, el famós economista Robert Lucas, de pas per Barcelona, les sintetitzava en una entrevista al diari Ara: “És cert que hi ha una creixent diferència entre els molt rics i la resta. Això està ben documentat. Però i què? Per a mi això no té importància! Hauria d'enfadar-me perquè Jeff Bezos guanya 5.000 vegades més de diners que jo? No sé, ell és un gran empresari que ha millorat les vides de milions de persones. S'ha fet ric, però se suposa que l'he d'odiar perquè és més ric que jo? És una bogeria”.

No m'entretindré amb l'argument del ressentiment, que és l'eterna coartada del que té més i un aval per a l'abús de poder i la impunitat: m'envegen. M'interessa molt més l'argument de la pluja fina (la sort dels rics rega els altres). El creixement de les fortunes dels que tenen molt acaba reportant beneficis als més pobres, com l'aigua que cau del cel. Alguns anomenen aquest argument la teoria dels fems de cavall. L'escriptor suís Jonas Luscher la sintetitza així: “Com més civada donem al cavall, més abundant serà la seva producció d'excrements i els ocellets tindran més per menjar”. Em sembla una metàfora excel·lent d'una determinada visió del món. Els cavalls i els pardals, com a símbol de la ruptura unilateral del pacte social constitutiu de la modernitat.

Al seu llibre Bourgeois Equality, l'economista i historiadora Deirdre McCloskey afirma que la força motriu del creixement econòmic modern va ser “un nou clima de respecte a la gent normal, més que les innovacions tècniques i comercials”. Alguns donen aquesta idea per superada, i retrocedeixen a la fase de la impossibilitat de reconeixement entre els de dalt i els de baix: una neoaristocràcia. Per aquest camí, el futur del capitalisme estarà més a prop de les diverses variants del despotisme asiàtic que ja l'han adoptat que de la democràcia.

Josep Ramoneda, Teoria dels fems de cavall, El País 15/04/2016