dissabte, 30 d’abril de 2016

Igualtat i dignitat.

El Roto

La crisi del 2008 i les seves seqüeles han fet emergir a Europa i els Estats Units uns nivells de desigualtat que semblaven propis d’altres latituds. Era un problema que semblava relegat a la fractura entre el nord i el sud, i de sobte ens l’hem trobat dins de les nostres societats. I ha saltat als mitjans de comunicació. Per què fins i tot els diaris més vinculats a l’ortodòxia neoliberal han portat aquesta qüestió a les portades amb tons no exempts de dramatisme? Quin missatge trasllada aquest debat? I què amaga?

En l’origen, una constatació, formulada per Thomas Piketty: que la darrera mutació del capitalisme, de l’hegemonia industrial a la financera, posa la dominació en mans d’una nova aristocràcia, ja que redueix el nombre de beneficiaris i reforça la importància de l’origen (l’acumulació i l’herència) i en la mesura que el capital creix a un ritme molt superior que el de l’economia productiva. Les exigències de resultats carreguen sobre la condició dels assalariats, conforme al gran mite ideològic del nostre temps: la productivitat (en altres moments se’n diria sobreexplotació).

D’aquests fets s’ha passat a la constatació d’un risc: la degradació de la situació política i social. La desigualtat és enormement cara per a un país, no només perquè costa diners (en assistència social) i es perd talent, potencial humà i activitat econòmica, sinó perquè destrueix les bases de la convivència: el respecte i el reconeixement mutus. A partir d’aquí les conclusions difereixen: a uns els fa por la ruptura de l’statu quo polític (la crisi del bipartidisme en seria l’indici), que ha anat estrenyent cada vegada més l’espai del que és possible (la societat de la indiferència). I els altres es pregunten si el nou capitalisme és compatible amb la democràcia i quant de temps trigarà a imposar-se l’autoritarisme postdemocràtic.

Plantejar la qüestió de la desigualtat estrictament en termes econòmics, de les rendes de què disposa cadascú, no deixa de ser una simplificació interessada. Per dues raons: perquè sota la desigualtat econòmica queda oculta la desigualtat política de fons, “les relacions de subordinació, fonamentades en la relació salarial” (Frédéric Lordon), i perquè la desigualtat té moltes cares i emmascarar-les en les diferències de rendes és una reducció que desnaturalitza el problema. La igualtat no és un fi en si mateix, sinó un instrument per a la realització de les persones. Com diu el filòsof Harry Frankfurt: “Quan és moralment important esforçar-se per la igualtat sempre és perquè actuar així fomentarà altres valors”. Aquests valors —la idea que tinguem de la vida bona— haurien de ser el factor referencial del debat. Per això cal veure la desigualtat per totes les cares, que són moltes: desigualtat política, de classe, de gènere, d’origen, de respecte, d’atenció, de drets, de formació, d’accés als instruments tecnològics (el nou analfabetisme que pot generar una nova dualitat social), i tantes altres.

Hi ha dues visions del progrés: la que el redueix a la dimensió econòmica i tecnològica (instal·lada avui en el poder per la via dels estats corporatius) i la que el contempla en termes de canvi en els equilibris socials cap a un benestar més generalitzat, potenciant la complexitat d’allò humà més enllà de la condició econòmica. Reduir les desigualtats és garantir unes condicions de vida digna a totes les persones. I, en aquest sentit, és una fita que Suïssa voti en referèndum la renda bàsica universal el dia 5 de juny. Però aquesta no és només una qüestió econòmica, té a veure també amb el respecte i el reconeixement. La pitjor forma de desigualtat és la humiliació. I les humiliacions estan a l’ordre del dia: violència de gènere, abusos policials, disposició dels empleats com si fossin propietat de l’amo, condicions creditícies lleonines... Lluitar contra l’abús de poder, contra la injustícia flagrant, és una manera de treballar per la igualtat. La reducció de l’individu a la condició de ciutadà nif (competidor, contribuent, consumidor) és condemnar-lo a l’acceptació resignada de la subordinació, incompatible amb l’autonomia que requereix la condició d’home lliure. La igualtat és una qüestió política, no només econòmica, perquè afecta la llibertat pròpia i la dels altres.

Josep Ramoneda, Desigualtats, El País 29/04/2016