dissabte, 9 d’abril de 2016

Els 'propos' d'Alain.

Alain, o la discreta felicitat
Alain


La tradició dels escriptors francesos dits “moralistes” és tan poderosa i va donar productes de tan alta qualitat, que no és estrany que arribés fins ben bé el segle XX. Als nostres dies, ja no hi ha gairebé cap escriptor que s’atreveixi a moralitzar: no perquè la gent no estigui necessitada de guia moral, sinó perquè ha anat a trobar-la, com ja vam dir en un article precedent, en llocs fins ara insospitats: l’esport, la pràctica del ponsiu pilates, l’independentisme, el vegetarianisme, el feminisme a ultrança —he sentit a dir que l’Ajuntament de Barcelona ja no farà més “homenatges”, sinó “donanatges”, que ja és fer malbé la gramàtica històrica sense fer cap bé a les dones—, el gimnosofisme (del grec gymnos, despullat), l’anticanviclimatisme, etcètera. Cadascú per on l’enfila. Si, a més, tenim present que les religions il·lustrades van de capa caiguda, llavors no és estrany que les moralitats —paraula que, en suma, deriva del llatí mores, que vol dir “costums”—, hagin quedat arraconades en un territori carrincló, gairebé prohibit.

Però a França, com hem dit —també a Catalunya, com és el cas de les gloses d’Eugeni d’Ors; també a Espanya, com en el cas de les Greguerías, de Gómez de la Serna o el Juan de Mairena, de Machado—, el moralisme en sentit de gènere literari molt concret va comptar amb representants ben bé fins a la generació d’Émile-Auguste Chartier, dit Alain, i del seu contemporani Paul Valéry, entre d’altres. Vet aquí una succinta nòmina dels representants d’aquest gènere històric: La Rochefoucauld, La Fontaine (en vers, habitualment), Pascal (en reflexions filosòfiques d’envergadura), La Bruyère (traduït al català per Josep Carner), Voltaire (més immoralista que moralista; però sempre moralitzant), Vauvenargues (mai traduït al català?), Chamfort, Rivarol (un gran desconegut a casa nostra), Joubert... i així fins als quasi contemporanis nostres Jules Renard, Paul Léautaud, Canetti, o els dos que he esmentat: Alain i Valéry.

Alain, del qual Hermida Editores acaba de publicar Sobre la felicidad —en gran traducció de Dolores Sánchez de Aleu, Paracuellos de Jarama, 2016—, va començar a practicar l’art de les escasses, però denses línies, arran d’una petició, l’any 1906, del diari La Dépêche de Rouen, que volia una columna breu, diària, sobre pensaments diversos. L’autor, que va començar aquesta secció seguint una màxima llatina —Nulla dies sine linea—, però en versió de Stendhal —“Écrire tous les jours, génie ou non”, en va dir Propos, segurament perquè ja no podia agafar el títol d’Essais, propietat de Montaigne. En va escriure milers i després els va recollir en forma de llibre, fins que van formar dos magnífics volums de la prestigiosa col·lecció La Pléiade.

Un dels editors de l’obra completa d’Alain, referint-se al rerefons intel·lectual dels pensaments d’Alain, deia que l’autor “admirava la breu exposició d’idees comunes [això, a Flaubert, l’hauria sulfurat], dutes fins a l’essencial, que assolirien, pel simple rigor dels enunciats, una virtut tranquil·la, estranya a les ideologies, inaccessible a la polèmica”. Ho va aconseguir, i només cal llegir aquest recull de propos, reunits amb el títol editorial Sobre la felicitat, per adonar-se’n.

Però a Alain, que en un seu llibre anomenat Histoire de mes pensées cita expressament les seves diferències amb Paul Valéry —diu: “Hi ha proses que m’agraden perfectament, i que no s’assemblen gens ni mica al que jo puc fer; per exemple, la prosa de Valéry, que es troba als antípodes de la meva”—, no posseïa aquesta intel·ligència extrema, punxeguda, vigorosa, també sovint incomprensible, de l’autor dels Cahiers. Les proses d’Alain més aviat tornen a assemblar-se a les dels moralistes del XVII, encara poc combatives, “deshistoritzades”. Era un home discret, amb una cultura vasta —al nostre llibre d’avui esmenta i comenta Hegel, Goethe, Schiller, Descartes, Balzac, Tolstoi, Pascal, Dostoievski, i, com era d’esperar, La Rochefoucauld i La Bruyère—, lleugerament estovat, d’una bonhomia eclesiàstica.

Avui és poc llegit a França i arreu, però tampoc no són gaire llegits els “quaderns” de Valéry, un dels cims de la intel·ligència francesa del segle XX. Tanmateix, si us acosteu a aquest llibre, hi trobareu entrades —totes són breus— com ara “L’avorriment”, “Del destí”, “La cortesia” o “De la pietat”, que són obres mestres de precisió i de pensament ben organitzat i encara més ben divulgat. Un home que va escriure llargs opuscles dedicats a Plató, Descartes o Hegel podia ser més o menys intel·ligent, però sempre va saber, amb amabilitat, orientar els lectors que necessiten una guia per anar pel món... o per estar per casa.

Jordi Llovet, Alain, o la discreta felicitat, El País 06/04/2016