La intel.ligència està en els gens?

Els fills hereten dels pares coses bones i dolentes, com per exemple el color dels ulls, la pell i els cabells, un nas més o menys gran, la predisposició a engreixar-se, algunes habilitats atlètiques o la capacitat intel·lectual. ¿O no? Encara que la majoria de la gent estaria d'acord amb aquesta afirmació, alguns científics matisarien l'últim punt. Així com és obvi que la pràctica totalitat dels nostres trets físics vénen molt determinats per la barreja de l'ADN que rebem dels progenitors, quan parlem d'intel·ligència, l'origen no és tan clar. És cert que existeix una correlació entre els quocients intel·lectuals de generacions consecutives d'una família, moltes vegades òbvia sense que sigui necessari fer mesures molt complicades, però ¿quina part depèn realment dels gens i quina de l'entorn?

Aquesta és una pregunta amb moltes implicacions pràctiques, més enllà de la simple curiositat científica. Si el límit de la intel·ligència que podem aconseguir estigués marcat només per l'agilitat neuronal dels nostres ascendents, seria inútil esforçar-se a millorar més enllà d'un punt determinat. En canvi, si tothom pot arribar a ser un premi Nobel, estaríem desaprofitant el potencial d'un munt de persones que no tenen accés a l'estimulació necessària per arribar tan lluny com podrien. Evidentment, el més possible és que hi hagi un punt mitjà entre el determinisme genètic de la primera opció i el conductisme exagerat de la segona, i això és precisament el que s'està intentant definir des que les millores tècniques ens han permès llegir genomes sencers invertint-hi quantitats cada vegada més assequibles de temps i diners. La clau és trobar quins gens poden fer-nos més o menys intel·ligents per poder valorar així en quin percentatge determinen la nostra capacitat cerebral.

Però de moment, els resultats que s'han obtingut resulten poc clars, fins al punt que una bona part dels treballs que han identificat regions de l'ADN possiblement implicades en la intel·ligència han estat criticats severament i, en alguns casos, fins i tot s'ha vist que contenien errors metodològics importants. Això sí: els d'estudis realitzats en bessons idèntics en els últims anys confirmen que el quocient intel·lectual ha de tenir un fort component genètic.

A més a més, se sap que la intel·ligència pot variar al llarg del temps, i el fet que les capacitats mentals dels nens es correlacionen amb les que tenen quan són adults es converteix en una prova més que hi ha d'haver una base genètica important. I no obstant, a principis d'aquesta dècada es va veure que les diferències a l'ADN d'un grup d'individus no eren suficients per explicar les variacions de la intel·ligència que hi havia entre ells, el que s'ha anomenat el «problema de l'herència desapareguda». Si és tan obvi que certs gens determinen la intel·ligència, ¿per què no els trobem?

L'últim estudi en aquest camp, publicat fa unes setmanes a la revista PNAS pel doctor Daniel Benjamin i els seus col·laboradors, ha estat considerat pels experts un dels més rigorosos i amplis i, no obstant, ha tornat a topar amb el problema d'on s'amaguen els «gens de la intel·ligència». Els investigadors van estudiar les variants genètiques de més de 106.000 persones i en van trobar 69 que estan relacionades amb quin nivell d'educació havien aconseguit. Un bon principi. A sobre, tres d'aquestes variants es veien també més sovint en els individus amb quocients intel·lectuals més alts. ¿Són aquests, doncs, els gens invisibles que buscàvem? El que passa és que, a l'hora de la veritat, els seus efectes resulten molt petits: haver heretat dues còpies (del pare i de la mare) d'una d'aquestes variants només faria pujar 0,3 punts el quocient. És a dir, cap dels gens identificats determina significativament per si mateix quina intel·ligència tenim. Si un estudi tan exhaustiu com aquest no ha trobat els gens responsables de l'intel·lecte, ha arribat l'hora de replantejar-nos les hipòtesis.

L'explicació que seria més lògica per a aquesta sorprenent falta de dades genètiques que corroborin que la intel·ligència s'hereta podria ser que hi ha molts gens (centenars o potser milers) que hi participen. Si fos d'aquesta manera, cada un d'aquests gens aportaria únicament una part molt petita en la suma total, com suggereix l'estudi que hem comentat. Per tant, seria gairebé impossible descobrir tot el conjunt sencer tret que s'estudiessin moltes més persones. El doctor Benjamin calcula que aquesta xifra hauria d'arribar a ser d'almenys un milió d'individus. Potser algun dia hi podrem arribar, qui sap, però de moment sembla que continuarem sense saber en quin racó del genoma hi ha la informació que especifica fins on pot arribar el cervell.

Salvador Macip, El invisibles gens de la intel.ligència, el periodico.cat, 04/10/2014