Doblement apàtrides.
 |
| Ciceró |
L’actual procés sobiranista català ha abocat una enorme massa de ciutadans —formant, per cert, menys massa que els independentistes— a la situació d’apàtrides. Tots aquells que, a Catalunya, se senten més espanyols que catalans, o tan catalans com espanyols, o ni catalans ni espanyols, es troben descol·locats: no és bona cosa que cap al 50 per cent de la població, ni que fos menys, es trobi en una tal situació, i és encara menys bo si tenim present que l’opinió dominant a casa nostra, ara i avui, ha estat promocionada per un govern que hauria de respectar les opinions de tots els ciutadans dels quals s’ha constituït, per la via parlamentària —expressió de la voluntat general— en el poder executiu.
Dins d’aquesta munió d’apàtrides hi ha una subclasse minoritària, però de molta importància en la forja de l’opinió pública —i sobretot de la privada, que és la important—, formada pels intel·lectuals. És obvi que aquest subgènere de la població es troba en hores baixes des de fa dècades: a l’ombra del gest de Zola —¿podem imaginar-nos que un diari de Catalunya dediqués tota una portada a publicar una mena de “Jo acuso”, adreçat al president Artur Mas, que és qui ens ha ficat en aquesta mena de mig laberint i mig deliri?—, en el deixant de Zola, dèiem, uns quants homes de lletres, arts i ciències, encara van sotraguejar l’opinió de molta gent amb els seus discursos i manifestos; Proust va influir d’una manera important en l’afer Dreyfus a la seva Cerca del temps perdut, Bertrand Russell, Trilling, Arendt, Sartre o Camus eren escoltats amb reverència. Però als nostres dies, en què l’opinió és un privilegi dels qui ocupen la televisió, i, per tant, dels qui la subvencionen, ja no es pot esperar com temps enrere que aquests éssers singulars que anomenem “intel·lectuals” puguin tenir un gran pes en la marxa de cap assumpte públic. És cosa que passa en termes generals als països amb mitjans de comunicació controlats pel poder, però és una cosa que passa encara més, i d’una manera que fa vergonya, al nostre país, almenys des de fa dos anys: amb Jordi Pujol —que una vegada va inaugurar l’any acadèmic del Col·legi de Filosofia— els intel·lectuals vivien més bé!
No sé fins a quin punt poden ser anomenats tal cosa aquest estol d’homes i dones de Catalunya que, a canvi d’una nòmina o d’una subvenció pública, adés s’han adherit a la Causa amb els ulls tancats —dirigeixen institucions, han fet pel·lícules i documentals, llibres tirant a dolents, processons, gastronomia i tot el que hom es pugui afigurar—, adés han callat, no fos cas que no poguessin comptar mai més amb cap mena d’ajuda ni de reconeixement per part de l’estat o la nació. És pega, perquè tota persona, en especial les que tenen un vincle una mica assaonat amb el llenguatge i amb les eines pròpies de la dialèctica, sempre seran necessàries en qualsevol àmbit i en tota estructura comunal. “Vostè calli, que no és independentista!”, diu una suposada majoria als que no pensen com ells; i aquests callen, perquè callar, almenys, és el camí per no equivocar-se. Això sí: el país perd, amb aquesta actitud, un potencial molt important, un actiu raonable que, sumat i contrastat precisament amb l’opinió de la majoria, hauria de servir per filar més prim, per balançar les opinions, per oferir a tota discussió un perfil més esmolat. Tirant pel dret, com el càntir que raja pel broc gros, les opinions no solament no entren en el necessari procés dialèctic, sinó que, endemés, s’escolen de seguida i deixen el càntir buit d’idees en molt poc temps.
Per a molta gent que no se sent independentista sempre serà una veritat com un temple la dita de Ciceró recollida a les Tusculanes:Patria est ubicumque est bene, és a dir: “La pàtria és qualsevol lloc en què es visqui bé”. Per als intel·lectuals no val ni tan sols aquesta dita antiga, perquè la seva pàtria sempre serà el llenguatge i la discussió assenyada, cosa que val per a qualsevol territori del món, encara que s’hi visqui malament. Per això podem concloure, avui, que si els intel·lectuals ja eren apàtrides a tot el continent des de fa decennis, ara són doblement apàtrides a Catalunya, en malefici de les seves vides i de la vida del país en què podrien enraonar.
Dins d’aquesta munió d’apàtrides hi ha una subclasse minoritària, però de molta importància en la forja de l’opinió pública —i sobretot de la privada, que és la important—, formada pels intel·lectuals. És obvi que aquest subgènere de la població es troba en hores baixes des de fa dècades: a l’ombra del gest de Zola —¿podem imaginar-nos que un diari de Catalunya dediqués tota una portada a publicar una mena de “Jo acuso”, adreçat al president Artur Mas, que és qui ens ha ficat en aquesta mena de mig laberint i mig deliri?—, en el deixant de Zola, dèiem, uns quants homes de lletres, arts i ciències, encara van sotraguejar l’opinió de molta gent amb els seus discursos i manifestos; Proust va influir d’una manera important en l’afer Dreyfus a la seva Cerca del temps perdut, Bertrand Russell, Trilling, Arendt, Sartre o Camus eren escoltats amb reverència. Però als nostres dies, en què l’opinió és un privilegi dels qui ocupen la televisió, i, per tant, dels qui la subvencionen, ja no es pot esperar com temps enrere que aquests éssers singulars que anomenem “intel·lectuals” puguin tenir un gran pes en la marxa de cap assumpte públic. És cosa que passa en termes generals als països amb mitjans de comunicació controlats pel poder, però és una cosa que passa encara més, i d’una manera que fa vergonya, al nostre país, almenys des de fa dos anys: amb Jordi Pujol —que una vegada va inaugurar l’any acadèmic del Col·legi de Filosofia— els intel·lectuals vivien més bé!
No sé fins a quin punt poden ser anomenats tal cosa aquest estol d’homes i dones de Catalunya que, a canvi d’una nòmina o d’una subvenció pública, adés s’han adherit a la Causa amb els ulls tancats —dirigeixen institucions, han fet pel·lícules i documentals, llibres tirant a dolents, processons, gastronomia i tot el que hom es pugui afigurar—, adés han callat, no fos cas que no poguessin comptar mai més amb cap mena d’ajuda ni de reconeixement per part de l’estat o la nació. És pega, perquè tota persona, en especial les que tenen un vincle una mica assaonat amb el llenguatge i amb les eines pròpies de la dialèctica, sempre seran necessàries en qualsevol àmbit i en tota estructura comunal. “Vostè calli, que no és independentista!”, diu una suposada majoria als que no pensen com ells; i aquests callen, perquè callar, almenys, és el camí per no equivocar-se. Això sí: el país perd, amb aquesta actitud, un potencial molt important, un actiu raonable que, sumat i contrastat precisament amb l’opinió de la majoria, hauria de servir per filar més prim, per balançar les opinions, per oferir a tota discussió un perfil més esmolat. Tirant pel dret, com el càntir que raja pel broc gros, les opinions no solament no entren en el necessari procés dialèctic, sinó que, endemés, s’escolen de seguida i deixen el càntir buit d’idees en molt poc temps.
Per a molta gent que no se sent independentista sempre serà una veritat com un temple la dita de Ciceró recollida a les Tusculanes:Patria est ubicumque est bene, és a dir: “La pàtria és qualsevol lloc en què es visqui bé”. Per als intel·lectuals no val ni tan sols aquesta dita antiga, perquè la seva pàtria sempre serà el llenguatge i la discussió assenyada, cosa que val per a qualsevol territori del món, encara que s’hi visqui malament. Per això podem concloure, avui, que si els intel·lectuals ja eren apàtrides a tot el continent des de fa decennis, ara són doblement apàtrides a Catalunya, en malefici de les seves vides i de la vida del país en què podrien enraonar.
Jordi Llovet, Apàtrides, El País, 22/10/2014
Comentaris