Catalunya és una de les regions més progres d'Europa.
Però, de debò som els catalans tan progres com solem afirmar? En realitat, hi ha motius per pensar que el nostre esquerranisme és més d'aparença que de convicció. Per exemple, quan es pregunta als catalans si estarien disposats a pagar més impostos per, amb això, millorar els serveis públics, llavors Catalunya es presenta com si fos molt més conservadora. Si ho comparem amb la resta de comunitats autònomes, els catalans som els que més ens definim d'esquerres, però a l'hora de defensar el nostre Estat del benestar acabem per sota de la mitjana espanyola.
En definitiva, a Catalunya ens caracteritzem per tenir uns valors que podríem definir com d'esquerranisme no practicant. Tenim una tendència a refugiar-nos sota l'etiqueta d'esquerres fins i tot sense combregar amb alguns dels seus principis més fonamentals. Per què a Catalunya ens produeix certa objecció declarar-nos com de dretes? Per què aparentem ser més d'esquerres del que realment som? Una resposta ens l'ofereix el politòleg d'Oxford Elias Dinas. Segons les seves investigacions, si els catalans (igual que els bascos) som tan progressistes és perquè els termes esquerra i dreta han acabat contaminats pel debat territorial i d'identitat, de manera que el terme dreta ha passat a tenir connotacions antiautonomistes.
En el debat públic català s'incorre massa sovint en la seqüència argumental següent: ser espanyolista és de fatxes i, com és sabut, els fatxes són de dretes. Tal sil·logisme, sens dubte trampós, ha provocat que molts acabin erròniament considerant que definir-se de dretes comporta adoptar posicions contràries al catalanisme polític. És per aquest motiu que molts catalanistes conservadors es mostren reticents a presentar-se ideològicament com de dretes, ja que això podria acabar per interpretar-se com un sentiment d'adhesió al nacionalisme espanyol. Potser sigui per aquest motiu que Convergència inclogui en el títol preliminar dels seus estatuts que és un partit ideològicament “progressista”. O potser això també ajudi a explicar per què l'auge de l'independentisme dels últims anys ha anat acompanyat per un augment dels catalans que es defineixen com d'esquerres.
La confusió entre els conceptes dreta i espanyolisme ha provocat algunes disfuncions importants en el debat polític a Catalunya. Potser els principals damnificats d'aquesta confusió són els partits que es desmarquen obertament de l'òrbita del catalanisme polític. Per exemple, Ciutadans va néixer amb una clara vocació d'ocupar l'espai de l'esquerra no catalanista que, segons els seus fundadors, el PSC havia deixat de representar després d'encapçalar el govern del tripartit el 2003. L'esquerranisme originari de C's no només es desprèn dels seus textos fundacionals, sinó també del seu ideari actual, el qual assegura tenir influències del “socialisme democràtic”. Encara assumint que C's s'hagi allunyat d'alguns dels seus principis fundacionals, no hi ha dubte que el partit no es va presentar a les eleccions catalanes del 2012 amb un programa de tall conservador. Segons les anàlisis d'un grup d'investigadors de Deusto, el programa electoral de Ciutadans en aquestes eleccions era essencialment de centre. No obstant això, malgrat els seus manifestos, del seu ideari polític i de presentar-se a les eleccions amb un programa moderat, la gran majoria dels catalans perceben Ciutadans com un partit d'extrema dreta.
Una cosa molt semblat li passa al PP de Catalunya. Si bé els populars es presenten a les eleccions al Parlament amb un programa electoral similar (o fins i tot més moderat) que a les eleccions al Congrés dels Diputats, els catalans veuen aquest partit com si fos molt més conservador. Ni més ni menys que el 70% de l'electorat català considera el PP d'extrema dreta, un percentatge que representa gairebé el doble que la resta dels espanyols. I és que els catalans veuen el PP més d'extrema dreta que els francesos el Front Nacional de Le Pen.
En definitiva, a Catalunya el nacionalisme ha contaminat la tradicional confrontació entre esquerra i dreta. Aquesta peculiar manera d'entendre el debat ideològic és particularment nociva en un moment en què la qüestió nacional ha passat a ocupar un primer pla en l'agenda política. Per a la bona salut del nostre debat públic, els catalans hauríem de fer un esforç per intentar no confondre conceptes. Al cap i a la fi, no hi ha cap contradicció a considerar-se espanyolista d'esquerres o catalanista de dretes. Del segon n'hi ha molts, però lamentablement encara han de sortir de l'armari.
Lluís Orriols, El mite de la Catalunya progressista, El País, 18/10/2014
Comentaris