Totes les necessitats humanes són reals.

Agnes Heller
Amb la crisi se’ns ha colat una pregunta que no deixem de fer-nos: quines necessitats, de totes les que crèiem que teníem, eren reals? Heu viscut per sobre de les vostres possibilitats, ens diuen. És a dir: heu desitjat més del que veritablement necessitàveu: cases, cotxes, aparells, viatges en low cost i carn cada dia de l’any. A mesura que la crisi s’ha anat instal·lant en les nostres vides, no com un accident, sinó com una situació irreversible, la llista de necessitats falses s’ha anat ampliant: tampoc necessitàvem medicina d’alt nivell per a tots, ni una escola de qualitat per a totes les classes socials, ni una universitat pública oberta al desig de saber del conjunt de la població. El país del diner fàcil i del turisme barat no necessita tants bons professionals, ni tants universitaris, ni tants vells saludables. 

Amb aquest breu retrat del que fa uns quants anys que sentim dir i que repetim, en les nostres converses quotidianes, com un mantra, és fàcil de veure com és de manipulador el discurs sobre les necessitats reals. Perquè, qui té la potestat de decidir quines necessitats són reals i quines no? ¿Hi ha un jutge, fora de la societat, capaç de determinar-ho amb imparcialitat? Aquestes preguntes són les que la filòsofa hongaresa Agnes Heller (Budapest, 1929) ha sabut plantejar amb radicalitat i sense por a les seves conseqüències des de fa molts anys. Demà, dilluns, serà a Barcelona i tindré el goig de poder conversar públicament amb ella a la Pedrera. 

Retrobar els seus escrits i llegir-los en el marc de la crisi m’ha fet entendre una idea molt important: totes les necessitats humanes són reals i legítimes. Home, no!, protestareu. No és necessari canviar de mòbil cada any, ni de cotxe cada cinc, ni acumular tot el que la societat de consum ens ofereix sense fre. Però Agnes Heller és radical. Cal partir d’aquest principi per no deixar pas a la dictadura de qui s’atorga el poder de dir-nos què necessitem i què no. Tan dictadora és la societat de consum com els sermons moralistes del poder austericida actual. 

Totes les necessitats humanes són reals. Però no totes són bones ni totes es poden satisfer, afegeix Agnes Heller. I aquí és on comencen l’ètica i la política. L’ètica és l’elaboració de valors concrets que ens permetin decidir, col·lectivament, que una necessitat és més bona que una altra. Aquest és un procés necessàriament plural, històric i conflictiu. I la política és la presa de decisions que se’n desprèn. Una política radicalment democràtica és aquella que compta amb la participació de tots els individus en l’elaboració dels nostres sistemes de necessitats i la seva satisfacció. Avui, aquesta democràcia radical ja no pot ser una utopia: en el món dels 7.000 milions d’humans fent-se la guerra i esgotant els recursos del planeta és una qüestió d’urgència. 

Marina Garcés, La dictadura de les necessitats, Ara, 26/10/2014

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

Imatge
... si la representació que es fa un mico de la branca sobre la que vol saltar res no tingués a veure amb la realitat, deixaria d´haver micos. I si el mateix ens passés a nosaltres, ja no estaríem aquí per parlar-ne. Percebre alguns aspectes de la realitat és una exigència biològica. Alguns aspectes només, ja que és evident que la nostra percepció del món exterior sofreix un filtrat massiu. François Jacob , El juego de lo posible , Grijalbo. Mondadori, Barna 1982
Més informació

Gonçal, un cafè sisplau

Imatge
Hem arribat al final del curs. Sé que hi ha molts que esperen ansiosos conèixer el desenllaç d´aquest culebrot que es va iniciar fa dues setmanes. Com va prometre el Gonçal, avui ens ha convidat a cafè, bé, una mena de simulacre de cafè Nespresso , tot i que acceptable. No importa, en el món en què vivim tot és simulacre. Fins i tot el Gonçal es creu un simulacre del George Cloney (profund, sensual, equilibrat, únic, podria ser sud-americà), pobret. L´aula sorprenentment estava plena. Això, us ho puc assegurar, no era un simulacre. Dic sorprenentment perquè tothom ja tenia arxivat al calaix de casa seva el certificat d´assistència. El que fan les persones per un cafè, xiuxiuava una veu amb maledicència. No home, no. Aquest fet demostra que aquest curs ha estat un èxit, la presència de tanta gent s´ha d´interpretar com un homenatge al responsable del curs, respon amb aire greu una altra veu, mentre la majoria dels que hi érem hem assentit en silenci. Avui l´estrella és el Gonçal!!!., c
Més informació

Què és el conatus de Spinoza?

Imatge
CONATUS (1) Spinoza concluye así el Prefacio de la tercera parte de la Ética : “Trataré, pues, de la naturaleza y las fuerzas de los afectos y del poder de la mente sobre ellos con el mismo método con que he tratado anteriormente de Dios y de la mente, y consideraré las acciones humanas y los apetitos como si se tratara de líneas, planos o cuerpos”. Esta declaración marca el giro hacia el proyecto de comprender los afectos o pasiones como partes necesarias de la naturaleza y explicarlos por sus efectos en lugar de juzgarlos con prejuicios morales o teológicos. En este marco teórico, la idea de “conatus”, el esfuerzo de perseverar en el propio ser (E3p6), esto es, el deseo que sigue al orden de la naturaleza, se convertirá en la piedra angular de la teoría de los afectos de Spinoza . ¿Cómo funciona el concepto 'conatus' en la Ética ? El 'conatus' no es algo peculiar del ser humano, ni siquiera de los seres animados; no es instinto ni movimiento voluntario.
Més informació