Qui o què som?

Els humans, quan ens preguntem per nosaltres mateixos com a conjunt, ho fem de dues maneres. Podem preguntar: “Qui som nosaltres?” I aleshores se’ns obren tota mena de respostes en conflicte entre elles: som la humanitat, som persones, som una multiplicitat de grups ètnics o culturals, som la suma de tots els individus o som cadascú de nosaltres en guerra contra tots els altres. El subjecte, en plural, se’ns escapa en una multiplicitat d’opcions.

Però també podem preguntar “Què som nosaltres?” La resposta, aleshores, ens porta presumptament al terreny de l’objectivitat: som una determinada espècie animal entre d’altres. Més que mirades polítiques, el que es despleguen aleshores són coneixements científics, representacions artístiques i tècniques de gestió de la vida mateixa de l’espècie. La distància entre el qui i el què de nosaltres mateixos ha marcat la civilització occidental. Som natura i som cultura, som animalitat i som història, llei natural i llei moral, carn mortal i fills de Déu. Dit d’una altra manera: necessitat i llibertat. La humanitat és lliure. L’espècie humana, no. La primera delibera i actua. La segona es reprodueix, creix i mor. La humanitat és el nosaltres que fa la història, fent de si mateixa un valor i un projecte. L’espècie humana no és un nosaltres: és la matèria primera que, alhora que realitza aquests projectes, en mostra els límits i els podreix.

Aquesta visió dualista de nosaltres mateixos és l’espina dorsal de la nostra civilització. Però en les darreres dècades estan passant coses a la vida de la Terra que ens obliguen a canviar de perspectiva. Fenòmens com el canvi climàtic i l’esgotament dels recursos del planeta no respecten la divisió entre el qui i el què, entre els humans com a éssers naturals i nosaltres com a éssers històrics i morals. Potser hem d’aprendre a pensar que nosaltres som, també, històricament i políticament, l’espècie.

Això és el que sosté, entre d’altres, l’historiador indi Dipesh Chakrabarty. El vaig sentir, si no recordo malament, l’any 2009 al CCCB de Barcelona, en una conferència que em va impressionar. Hi vaig anar per curiositat, però des d’aleshores no he deixat de tornar sobre el text, que es troba publicat en diversos llocs com El clima de la història. A partir de les evidències sobre el fet que el canvi climàtic és causat per l’acció humana, Chakrabarty argumenta que la vida de l’espècie com a tal és avui l’agent de les principals transformacions físiques del planeta i també, per tant, de les condicions històriques i socials de la humanitat actual i futura. La natura i la història s’han creuat fins a confondre’s. El què és ara el qui. L’espècie és ara un nosaltres que s’arrisca a tocar els límits vivibles del món.

Això és el que hem descobert quan, entestats a construir-nos a nosaltres mateixos, hem acabat posant-nos en perill, els humans i el planeta. Ara, per obra nostra, la llibertat ens ha abocat a una situació d’extrema necessitat. Respondre a aquest perill ens obliga a anar més enllà dels límits dualistes de la tradició humanista i a obrir les portes a una concepció més radical, més material i més ambiciosa de nosaltres mateixos, els monstruosos animals humans.

Marina Garcés, Nosaltres, l'espècie humana, Ara, 19/10/2014