Les implicacions polítiques de la 'nuda vida' (Giorgio Agamben).

Les implicacions de la nuda vida en l’esfera política constitueixen el nucli originari –tot i que ocult- del poder sobirà. Es pot dir, fins i tot, que la producció d’un cos biopolític és l’aportació original del poder sobirà. La biopolítica és, en aquest sentit, tan antiga si més no com l’excepció sobirana. En situar la vida biològica en el centre dels seus càlculs, l’Estat modern no fa, en conseqüència, una altra cosa que tornar a treure a la llum el vincle secret que uneix el poder amb la nuda vida, tot i reiniciant així (segons una correspondència tenaç entre modern i arcaic que es pot trobar en els àmbits més diversos) el més immemorial dels arcano imperii.

Si això és cert, caldrà considerar amb atenció renovada el sentit de la definició aristotèlica de la polis com a oposició entre el viure (zên) i el viure bé (eû zên). Aquesta oposició és, en efecte, al mateix temps, una implicació del primer en el segon, de la nuda vida en la vida políticament qualificada. El que encara ha de ser objecte d’interrogació en la definició aristotèlica no són només, com s’ha fet fins ara, el sentit, les maneres i les possibles articulacions del “viure bé” com a télos de la política, sinó que, més aviat, cal preguntar-se per què la política occidental es constitueix sobretot mitjançant una exclusió (que és, al mateix temps, una implicació) de la nuda vida. ¿Quina és la relació entre política i vida, si aquesta es presenta com allò que ha de ser inclòs a través d’una exclusió?

L’estructura de l’excepció sembla ser, dins d’aquesta perspectiva, consubstancial amb la política occidental, i l’afirmació de Foucault, segons la qual per a Aristòtil l’home és un “animal vivent i, a més a més, capaç d’una existència política” ha de ser completada de forma conseqüent, en el sentit que el problemàtic és, precisament, el significat d’aquest “a més a més”. (...).

La nuda vida té, en la política occidental, el singular privilegi de ser allò sobre l’exclusió del qual es funda la ciutat dels homes (...).

La política es presenta (...) com l’estructura pròpiament fonamental de la metafísica occidental, ja que ocupa la frontera en què s’acompleix l’articulació entre el vivent i el logos. La “politització” de la vida nuda és la tasca metafísica per excel·lència en la qual es decideix sobre la humanitat de l’ésser viu home, i, en assumir aquesta tasca, la modernitat no fa una altra cosa que declarar la seva pròpia fidelitat a l’estructura essencial de la tradició metafísica. La parella categorial fonamental de la política occidental no és la d’amic-enemic, sinó la nuda vida-existència política, zóê-bíos, exclusió-inclusió. Hi ha política perquè l’home és l’ésser viu que, en el llenguatge, se para la pròpia nuda vida i l’oposa a si mateix, i, al mateix temps, es manté en una relació amb ella en una relació inclusiva (pàgs. 5-18).

Giorgio Agamben, Homo Sacer. El poder soberano y la nuda vida, Pre-textos, Valencia 1998