Els inconvenients intrínsecs de la democràcia.


Aquests són els inconvenients intrínsecs del terme democràcia.

Considerem la ficció de la igualtat: si hom se la prengués seriosament (és a dir, si no la considerés una ficció) podria arribar a refuser toutes limites, i en conseqüència a conrear una idea d’igualtat extrema: tots som iguals en tot. Però les democràcies incorporen una arquitectura estratificada, que preveu ordres, funcions, rols, responsabilitats i nivells. Postular la igualtat extrema significa destruir aquesta arquitectura.

Per la seva banda, la ficció d’accessibilitat universal condicionada ha demostrar ser insuficient en el moment en què la gent se n’ha adonat que en realitat la política només és accessible per a un reduït grup de persones, que en un moment donat tendeixen a perpetuar-se. Això ja donat lloc a espectacular fenòmens de “persistència dels agregats (com els anomenava Vilfredo Pareto), és  a dir a la perpetuació de grups i elits polítiques. (...) La persistència dels agregats ha creat “castes”, grups tancats i inaccessibles que tracten la política com una propietat personal. Entre el ciutadans, el descobriment del caràcter de casta d’aquests grups ha produït un odi generalitzat envers l’esfera política, així com el naixement del fenomen de l’”antipolítica”.

Per últim, la ficció d’inclusivitat i expansivitat ha manifestat el seu desgast a tots els països d’Europa occidental. Tot i que en un principi (durant els anys vuitanta), començà sent un fenomen pacífic i aparentment controlable, ara sembla que a les autoritats se’ls hagi anat de les mans Davant aquesta incapacitat política el poble ha reaccionat amb duresa, i han sorgit nombrosos partits xenòfobs.(CONTINUARÀ)


Raffaele Simone, Cómo fracasan las democracias, Claves de razón práctica, septiembre/octubre 2014, nº 236

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

"¡¡¡Tilonorrinco!!! ¡¡¡Espiditrompa!!!"