Els inconvenients intrínsecs de la democràcia.
Aquests són els inconvenients
intrínsecs del terme democràcia.
Considerem la
ficció de la igualtat: si hom se la prengués seriosament (és a dir, si no la
considerés una ficció) podria arribar a refuser
toutes limites, i en conseqüència a conrear una idea d’igualtat extrema:
tots som iguals en tot. Però les
democràcies incorporen una arquitectura estratificada, que preveu ordres,
funcions, rols, responsabilitats i nivells. Postular la igualtat extrema
significa destruir aquesta arquitectura.
Per la seva banda,
la ficció d’accessibilitat universal condicionada ha demostrar ser insuficient
en el moment en què la gent se n’ha adonat que en realitat la política només és
accessible per a un reduït grup de persones, que en un moment donat tendeixen a
perpetuar-se. Això ja donat lloc a espectacular fenòmens de “persistència dels
agregats (com els anomenava Vilfredo
Pareto), és a dir a la perpetuació
de grups i elits polítiques. (...) La persistència dels agregats ha creat “castes”,
grups tancats i inaccessibles que tracten la política com una propietat
personal. Entre el ciutadans, el descobriment del caràcter de casta d’aquests
grups ha produït un odi generalitzat envers l’esfera política, així com el naixement
del fenomen de l’”antipolítica”.
Per últim, la
ficció d’inclusivitat i expansivitat ha manifestat el seu desgast a tots els
països d’Europa occidental. Tot i que en un principi (durant els anys
vuitanta), començà sent un fenomen pacífic i aparentment controlable, ara
sembla que a les autoritats se’ls hagi anat de les mans Davant aquesta
incapacitat política el poble ha reaccionat amb duresa, i han sorgit nombrosos
partits xenòfobs.(CONTINUARÀ)
Raffaele Simone, Cómo
fracasan las democracias, Claves de razón práctica, septiembre/octubre
2014, nº 236
Comentaris