El pensament natural contra la hipòtesi democràtica.

Raffaele Simone

Les democràcies estan basades en unes quantes ficcions crucials, que malgrat tot és precés assumir com a “ficcions verdaderes”, atès que inspiren el funcionament de les institucions i regeixen el seu comportament (D. Schnapper, Le futur de la démocratie, Institut Diderot, Paris 2012). En estar fonamentades en ficcions, les democràcies contenen un ineludible element de desafiament utòpic i una fragilitat intrínseca. En efecte, el seu punt de partida és el rebuig d’alguns nuclis durs del pensament que jo anomenaria “natural”, el pensament amb el que el nen comença a raonar, i del que se serveix fins que intervenen la família, l’escola i el context social. Entre els esmentats nuclis figura un dels primers descobriments de l’home: ¿Els éssers humans som diferents! A aquest primer nucli l’ésser humà li afegeix, al llarg del seu creixement, un segon nucli, que és una presa de posició, i per tant una elecció de valor: no és possible tractar les persones sobre la base de la seva suposada igualtat, sinó que hi ha que tractar-les per raó del seu “pes” (de temperament, de riquesa, de poder, de força física ...). Un tercer nucli del pensament “natural” exigeix que mani el més fort. El nen revela aquestes comparacions de manera espontània, i el procés pel que es transforma d’un “petit totalitari” en un “petit demòcrata” és llarg, i no sempre té èxit.

Ara bé, la hipòtesi democràtica nega tots aquests nuclis “naturals”, i pel contrari pressuposa que els homes i les dones són iguals, i que han de ser tractats de la mateixa forma, i més encara, que la sobirania els correspon a ells. A més, la hipòtesi democràtica preveu que qui mana és la majoria, que aquesta majoria pot fluctuar, i que a les minories se les reconeix el dret a existir i a expressar-se. Així doncs, ¡la postura que assumeix la democràcia és d’allò més acrobàtica, tot i tenint en compte la quantitat de principis “naturals” que rebutja!.

Aquesta forma de resumir la hipòtesi democràtica és suficient, al meu parer, per subratllar el seu caràcter perillosament “artificial”. Aquest terme cal entendre’l en un sentit neutre: la hipòtesi democràtica és artificial perquè suspèn i nega una varietat de pressupòsits humans “naturals”. Ara bé, constatar el caràcter “artificial” de la democràcia suposa fer-ne un gran elogi, i al mateix temps posa en evidència la seva fragilitat: una hipòtesi que té uns fonaments empírics tan febles ha de ser constantment  estalonada, transmesa per l’educació, protegida amb bons exemples (i “donant bon exemple”), i vigilada. La necessitat d’aquest dispositiu revela que la democràcia no és un cim conquerit per a l’eternitat, sinó la fase provisionalment final d’un procés històric, i que com a tal està exposada al risc permanent de crisi. (CONTINUARÀ)

Raffaele Simone, Cómo fracasan las democracias, Claves de razón práctica, septiembre/octubre 2014, nº 236