Pensar és una festa.




Hi ha qui diu que els llocs calorosos no són un bon lloc per al pensament. Que cal el recolliment del fred i de la llum atenuada per poder endinsar-se en les boires de la ment. Que l’excés de visió i de percepció sensorial satura les idees i que la sensualitat dels cossos, exacerbada per la calor, és un obstacle per a l’estudi i per al raonament.

La filosofia, però, va néixer sota el sol i a l’aire lliure. Prop del mar. Així ho van fer, també, les bases lingüístiques, científiques i tècniques de la nostra civilització, que van sorgir en terres egípcies, mesopotàmiques i orientals, on el sol no ha deixat mai de cremar les pells i les pedres. Cal creure, com explicava Hegel en les seves classes d’història de la filosofia, que l’esperit va desplaçar-se d’Orient a Occident i de Sud cap a Nord?

Aquesta creença, ben arrelada en l’Europa nòrdica i moderna, té una clau i una trampa: la confusió entre pensament i treball. O, dit d’una altra manera, la concepció del pensament com un treball productiu. Això implica confinar el pensament a un temps (l’hivern), uns llocs (escoles, universitats, biblioteques, centres culturals...) i uns especialistes (professors i intel·lectuals). Això suposa, també, creure que el pensament, com qualsevol altre treball, necessita fer vacances de tant en tant, fugir del fred per posar el cos i el cap al sol i que aquest és el moment de deixar de pensar. Per això, als qui encara tenim vacances, que cada cop som menys, ens amenacen uns terribles estius de lectures lleugeres, de cançons dolentes, de diaris prims i de converses idiotes. A l’estiu, el pensament també està de vacances.

Però com sabien els filòsofs grecs, precisament l’estiu és el temps del pensament. Pensar és interrompre l’activitat del món per poder percebre i comprendre. És vida contemplativa, en deien ells, que no és inactiva però sí improductiva. Pensar, doncs, no és treballar. Pensar és fer festa, pensar és una festa. Però com també sabien els filòsofs grecs, aquesta festa dels sentits i de la ment només se la podien permetre els homes (mascles), lliures de les servituds de l’inacabable treball domèstic, i els rics, lliures de la necessitat de guanyar-se la vida treballant.

Aquest estiu em preguntava quin seria avui l’estiu del pensament dels homes i les dones pobres. Gairebé el vaig trobar, en alguns dels preciosos assajos d’Albert Camus, en què elabora, amb prosa assolellada, els estius dels pobres d’Alger, amb la seva vibració, sensualitat, tensió i capacitat de comprensió de tot allò que ni el discurs ni la història no sabran mai recollir.

Però els bells cossos dels algerians d’Albert Camus se’m convertien, inevitablement, en els cossos que aquest estiu vorejaven les costes mediterrànies: uns, flotant en precàries pasteres inflables; altres, morint a la sorra de les platges de Gaza, i uns altres, nosaltres, dissimulant al sol la nostra creixent precarietat. Entre ells, entre nosaltres, a bord d’algun vaixell de veles blanques, algun ric devia sentir-se de vacances, llegint novel·les lleugeres i diaris prims amb gust de gintònic.

Marina Garcés, L'estiu del pensament, Ara, 14/09/2014

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Freud: la geneologia de la moral.