contemporaneïtat de Marx (diccionari Reyes Mate).

A finals dels anys 80 la revista liberal Newsweek anunciava la mort de Marx, que va ser celebrada per Francis Fukuyama -l'autor d'un mal llibre, El fin de la historia, però catapultat pels poders fàctics a evangeli dels nous temps- com el triomf definitiu de la democràcia liberal. Als anys 90 es va procedir a l'enterrament oficial del marxisme, el fantasma que segons El manifest comunista recorria Europa terroritzant la santa aliança, és a dir, el Papa, el tsar i l'oncle Sam.

by Mirta Arigoria

Després de 75 anys d'experimentació fracassava el projecte comunista, inspirat en el marxisme, a causa de la força dels seus adversaris i també dels seus colossals errors: van fallar les seves previsions i, sobretot, va construir un monstruós sistema polític en què era difícil trobar empremtes de l'esperit emancipador que va anunciar el seu fundador. La mort de Marx semblava que no tenia retorn.

Però no va ser així. El 2008, la revista francesa Magazin Litteraire titulava la seva portada amb Marx. Les raons d'un renaixement, i a això s'aplicaven autors solvents com Daniel Bensaïd, Miguel Abensour o Alain Minc. En realitat, Marx feia 10 anys que estava tornant. Només calia visitar les llibreries per constatar múltiples edicions dels seus llibres o de revistes especialitzades dedicades a l'actualitat de Marx, per exemple, l'últim número d'Isegoría, prestigiosa revista en llengua castellana de filosofia moral i política, el títol de la qual és La vuelta de Marx. La crisi en va accelerar el retorn i si a això afegim l'èxit ecumènic del llibre de Thomas Piketty, El Capital en el siglo XXI, entendrem per què Marx és el nostre contemporani.

Estem acostumats a autors que van i vénen. Quantes vegades hem sentit ¡que torna Kant! o qualsevol altre gran nom. Són modes filosòfiques, tan efímeres com les de tall i confecció. Però Marx és diferent. Ell va dinamitar l'autonomia de les idees, sotmetent la seva possible autoritat a la capacitat de transformar la realitat. Si ara torna Marx, després de totes les maldats del comunisme, és perquè hi ha raons molt potents que ho reclamen.

¿Per què torna? La primera raó és perquè no se n'havia anat mai del tot. Hi ha plantejaments que els portem ficats a dins de la vena. Per exemple, que l'economia és política i no només tècnica. Per això quan manen els mercats, són uns quants els que fan política. O, quan sentim discursos d'homes públics que es presenten com a neutrals o científics, de seguida pensem a quins interessos serveixen; és la reacció marxista de qui ha interioritzat la crítica de les ideologies. O l'afirmació que la religió és l'expressió de la misèria real i també la seva denúncia és una altra herència marxista àmpliament compartida.

La segona és que, tot i els seus molts errors, ningú com ell ha penetrat els secrets del capitalisme. Aquí hi ha molta veritat per descobrir. La prova del nou la tenim en l'autor del llibre que és a la taula dels que tallen el bacallà mundial, Pikkety. Aquest economista francès que ensenya a Chicago n'ha tingut prou amb una nota al peu de pàgina d'El Capital per construir un llibre immens, d'obligada consulta, sobre les desigualtats socials. ¿La seva tesi? Que les desigualtats creixen tot i que el món no ha estat mai tan ric. I això ho explica dient que la riquesa que genera el treball sempre va al darrere de la que produeix el capital. Els rics, sense fer brot, s'enriqueixen exponencialment. La fi del mite que es progressa amb talent i mèrits. Alguns sí, però ningú arribarà al nivell de Lilien Betancourt que no sap què és treballar, diu Piketty, però que té uns comptes disparats. Un món menys desigual exigiria més impostos al capital.

Jacques Derrida, a Espectros de Marx, en dóna una tercera raó: l'afany de justícia que permet a Marx detectar injustícies on els altres només veiem normalitats o desajustos del destí. Encara que li deien el sobrenom d'El Moro, era més aviat un detectiu roig que va dedicar la seva vida a investigar l'origen (injust) de les fortunes capitalistes i com les injustícies d'origen es reproduïen en la manera capitalista de producció. Va ser tan gran el seu afany que ell es preguntava com algú, com ell, amb tan pocs diners, hi havia dedicat tant de temps. Aquest afany de justícia, que alguns situen en la seva estirp jueva, es tradueix en indignació. És per això que els que avui es presenten com a esquerra alternativa són lectors de Marx, un desconegut, no obstant, per als joves del vell socialisme.

Marx està tornant i faríem bé de ser radicalment crítics amb el marxisme, pel que s'ha fet amb ell. I prendre nota del que va dir de si mateix, «només sé que no sóc marxista», perquè no volia sotmetre's ni a les seves formulacions i molt menys instaurar un sistema dogmàtic. S'haurà de veure com el llegeixen els seus nous lectors.

Reyes Mate, El Marx que no volia ser marxista, el periodico.cat, 09/09/2014