Les ficcions constitutives de la democràcia.



Les principals ficcions de la hipòtesi democràtica són les següents: La primera és la ficció d’igualtat: tots els homes i dones són iguals malgrat les diferències. Aquesta idea està en la base de nombroses institucions (l’ensenyament, la justícia, la fiscalitat, l’administració ...), però no deixa de ser una ficció, ja que gran part de les diferències que hi ha entre les persones continuen de forma indefugible. A més, atès que les societats complexes han d’organitzar-se, encara en la hipòtesi d’igualtat fonamental, cal conservar algunes distincions, si el que es pretén és que la societat funcioni: l’exèrcit ha de tenir un sol comandament, el docent és el responsable de tota la classe, el jutge i l’imputat no poden intercanviar-se els papers.

La segona ficció és la de sobirania popular. La sobirania popular consisteix en què el poble confereix un nombre limitat de persones el poder per governar, i tan sols conserva el dret a valorar la seva conducta en el següent torn electoral. Com s’hi pot veure, ¡és una interpretació força restrictiva de la idea de sobirania! Una síntesi d’aquest fet, maliciosa però no infundada, podria ser aquesta màxima: “Dóna’m el poder ara, i ja en parlarem dins d’uns quants anys”. (...)

La tercera hipòtesi és l’accessibilitat universal condicionada: tothom pot accedir als càrrecs públics, amb determinades condicions, independentment dels seus ingressos, del seu nivell d’educació, de l’activitat que desenvolupa, etcètera. Però es tracta d’una ficció, perquè tampoc és cert que als càrrecs electius pugui accedir qualsevol: per sortir escollit cal diners, el recolzament d’organitzacions complexes, amistats influents, etcètera.

A més cal també esmentar la ficció de la representativitat del delegat: Gràcies a aquesta virtut, la persona escollida pel poble “representa” no ja la seva pròpia voluntat sinó la dels sector del poble que l’ha escollit. Des d’un punt de vista lògic no està clar com pot produir-se aquesta transferència de voluntat, atès que el delegat no té, normalment, la possibilitat de consultar els seus electors sobre tots els assumptes. El que passa és que cada elector renuncia durantsuns anys a una part de la seva voluntat, amb l’esperança que els seu representant endevini correctament la seva intenció en escollir-lo.

La cinquena hipòtesi és la de la inclusió il·limitada: ja que la democràcia és expansiva i incloent, tothom pot refugiar-se, establir-se, treballar, reproduir-se en un país democràtic. Aquest pressupòsit ha determinat des de fa un segle l’extraordinària hospitalitat dels països d’Europa occidental amb els fugitius de tot tipus, conferint-li al continent la noble reputació de zona segura. Però aquí també és evident el caràcter fictici de la hipòtesi: la capacitat d’absorbir “estranys” és limitada des del punt de vista de l’espai, des del punt de vista econòmic, i sobretot pel que respecta a la capacitat dels ciutadans de suportar la immigració.

Si en conjunt aquestes ficcions dibuixen una arquitectura d’una generositat i una envergadura admirables, en la modernitat totes i cadascuna d’ellas ha generat excessos, i s’ha prestat a manifestacions extremes.  (CONTINUARÀ)


Raffaele Simone, Cómo fracasan las democracias, Claves de razón práctica, septiembre/octubre 2014, nº 236

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Freud: la geneologia de la moral.