Farts de la democràcia.
A partir de la postguerra mundial, ens vam anar acostumant a considerar la “democràcia” com una adquisició permanent. Aquesta convicció arrelà fins a l’extrem que llavors sorgí la metonímia per la que els països amb una democràcia vigent començaren a anomenar-se “les democràcies” a seques. (...)
Tanmateix, 70 anys
després el quadre ha canviat. Tot i que se segueix al·ludint a la democràcia,
als seus valors i als seus mèrits, en diferents punts d’Occident dóna la
impressió que la gent comença a estar força farta de la democràcia.(...)
Les formes de la
impaciència amb la democràcia actual són noves (des dels indignats fins al
moviment Occupy Wall Street, i més
enllà). Esmentaré algunes d’elles: la irritació amb les estructures del poder,
sintetitzada amb la fórmula violenta: “Que marxin tots”; el naixement de
partits que reivindiquen “noves” formes de democràcia; i sobretot, el gir a la
dreta de quasi tota Europa a començament de segle, que és el resultat final,
contundent i inconfusible, d’aquest procés. (...)
En conjunt, la
impressió sembla ser que la democràcia com a règim i com a actitud està
acabada, i que cal una cosa nova i més adequada a les noves condicions. Aquest
article és una contribució a l’anàlisi dels motius d’aquesta impaciència. L’anàlisi
es pot realitzar des de diferents punts de vista: l’històric i el teòric, de
descomposició dels fonaments conceptuals de la idea de democràcia. La meva
argumentació va a ser del segons tipus i va a seguir l’esquema següent: a) La democràcia es basa en “ficcions”
constitutives, que funcionen únicament si se les entén precisament com a ficcions. b) Pel contrari, si aquestes ficcions s’assumeixen com a “principis
verdaders”, poden produir-se “excessos” gravíssims; d’altra banda, aquestes
ficcions, gestionades de forma inadequada, poden donar lloc a “errors”
perillosos. c) En l’època moderna s’han
fet realitat ambdós perills: els excessos i els errors de les democràcies
surten a la llum amb una clara evidència, i de forma global, també degut a l’empeny
de poderosos factors de context. d)
Això està afeblint les “ficcions constitutives”, amb el risc de provocar el seu
ensorrament. (CONTINUARÀ)
Raffaele Simone, Cómo
fracasan las democracias, Claves de razón práctica, septiembre/octubre
2014, nº 236
Comentaris