Època neuronal i època immunològica (Byung-Chul Han).

Tota època té les seves malalties emblemàtiques (La violència neuronal, La societat del cansament, pàgs. 9-15).


Paradigma neuronal (segle XXI)
Paradigma immunològic (segle XX)
L’inici del segle XXI, des del punt de vista patològic, no seria ni bacterial ni viral, sinó neuronal.

Depressió, TDAH, SDO, TLP defineixen el panorama patològic d’inicis d’aquest segle.




En l’actualitat allò estrany és substituït per l’exòtic i el turista.

Els immigrants o refugiats no es consideren com a estranys sinó com a càrregues.









El paradigma immunològic no és compatible amb el procés de globalització.

La desaparició de l’alteritat significa que vivim un temps pobre de negativitat.

Les malalties neuronals no són infeccions, són infarts ocasionats no per la negativitat de l’altra immunològic, sinó per un excés de positivitat (sobreabundància de l’idèntic).

La violència pot sorgir també de la positivitat, de l’idèntic. Aquesta violència de la positivitat no pressuposa cap enemistat. Es desenvolupa en una societat permissiva i pacífica.

La violència de la positivitat resulta de la superproducció, el superrendiment i la supercomunicació.

La violència neuronal és sistèmica, una violència immanent al sistema.
El segle passat fou una època immunològica.



L´època bacterial va finalitzar amb el descobriments dels antibiòtics. L’època viral l’hem deixat enrere gràcies a les tècniques immunològiques.


Existia una clara divisió entre l’amic i l’enemic, entre el propi i l’estrany, entre el dins i el fora. Aquesta època estava dominat pel vocabulari de la guerra freda: atac i defensa.

Aquest dispositiu s’estenia més enllà d’allò biològic, arribava al camp social: es rebutja tot allò estrany.

L’alteritat és la seva categoria fonamental. Cada reacció immunològica és una reacció contra l’altre.

Aquest món està marcat per límits, cruïlles, tanques i murs.


La vacunació, la profilaxi immunològica segueixen la dialèctica de la negativitat.

En el que és propi s’insereixen fragments de l’altre perquè provoquin reaccions immunitàries.






S’exerceix voluntàriament una auto-violència petita per protegir-se d’una violència encara més gran, que seria mortal.

Byung-Chul Han, La sociedad del cansancio, Herder, Barna 2012

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Freud: la geneologia de la moral.