Època neuronal i època immunològica (Byung-Chul Han).
Tota època té les
seves malalties emblemàtiques (La violència neuronal, La societat del cansament, pàgs. 9-15).
Paradigma neuronal (segle
XXI)
|
Paradigma immunològic
(segle XX)
|
L’inici del segle
XXI, des del punt de vista patològic, no seria ni bacterial ni viral, sinó
neuronal.
Depressió, TDAH,
SDO, TLP defineixen el panorama patològic d’inicis d’aquest segle.
En l’actualitat
allò estrany és substituït per l’exòtic i el turista.
Els immigrants o
refugiats no es consideren com a estranys sinó com a càrregues.
El paradigma
immunològic no és compatible amb el procés de globalització.
La desaparició de
l’alteritat significa que vivim un
temps pobre de negativitat.
Les malalties neuronals
no són infeccions, són infarts ocasionats no per la negativitat de l’altra immunològic, sinó per un excés de positivitat (sobreabundància de l’idèntic).
La violència pot
sorgir també de la positivitat, de l’idèntic.
Aquesta violència de la positivitat no pressuposa cap enemistat. Es
desenvolupa en una societat permissiva i pacífica.
La violència de
la positivitat resulta de la superproducció, el superrendiment i la
supercomunicació.
La violència
neuronal és sistèmica, una
violència immanent al sistema.
|
El segle passat
fou una època immunològica.
L´època bacterial
va finalitzar amb el descobriments dels antibiòtics. L’època viral l’hem
deixat enrere gràcies a les tècniques immunològiques.
Existia una clara
divisió entre l’amic i l’enemic, entre el propi i l’estrany, entre el dins i
el fora. Aquesta època estava dominat pel vocabulari de la guerra freda: atac
i defensa.
Aquest dispositiu
s’estenia més enllà d’allò biològic, arribava al camp social: es rebutja tot
allò estrany.
L’alteritat és la seva categoria
fonamental. Cada reacció immunològica és una reacció contra l’altre.
Aquest món està
marcat per límits, cruïlles, tanques i murs.
La vacunació, la profilaxi immunològica segueixen la dialèctica de la negativitat.
En el que és
propi s’insereixen fragments de l’altre perquè provoquin reaccions immunitàries.
S’exerceix voluntàriament una auto-violència petita per protegir-se d’una violència encara més gran, que seria mortal. |
Byung-Chul Han, La
sociedad del cansancio, Herder, Barna 2012
Comentaris