La gelosia d'un déu.

La forja de Vulcà

VULCÀ ÉS INFORMAT DE L’ADULTERI DE LA SEVA DONA, VENUS. El missatger de la pèssima notícia és molt prestigiós, encara que una mica cínic: Apol·lo. El temps s’atura. La forja queda petrificada, els gestos paralitzats. Les mirades concentren el moment amb la seva dosi d’incredulitat i d’espant. La mirada de Vulcà és terrible, plena de fúria. Sembla que ja dibuixa la venjança davant d’una informació inesperada o, potser, massa esperada.

Els nostres déus tenen -o tenien- les nostres passions. És lògic: nosaltres els vam concebre i els vam procrear. En conseqüència, són gelosos. Ho és també el déu patriarcal de la Bíblia, sempre atent a la quantitat i a la qualitat de l’amor humà. De fet, es poden llegir els textos bíblics com un seguit de proves de gelosia, a través de les quals Jahvè repta els homes a demostrar la seva fidelitat amorosa envers Ell. Ho són, per descomptat, els déus clàssics. Tots intriguen contra tots per gelosia, com els humans. La més gran gelosa, Hera, idea tot tipus de càstigs contra les amants del seu espòs, el promiscu Zeus.

La mirada de Vulcà ho diu tot. I el quadre de Velázquez ho diu tot d’aquesta mirada. Abans de la fotografia era la pintura la que fixava els instants humans, i també els divins, per a la posterioritat. El pintor tallava el temps amb el ganivet del seu pinzell. Velázquez interromp els treballs de la forja de Vulcà per capturar la instantània de la gelosia d’un déu. És a dir, de la gelosia humana.

Rafael Argullol, La gelosia tan humana dels déus, Ara, 28/09/2014