L'actualitat de les societats tradicionals (Jared Diamond).

10-81
Jared Diamond
 Quan parlo de societats tradicionals no em refereixo necessàriament a societats de l’antiguitat. Avui dia les societats tradicionals perviuen. I el més important que podem aprendre d’aquestes societats és que no hi ha una única cosa important a aprendre, sinó que n’hi ha moltes. Podem extreure’n lliçons sobre tota mena d’aspectes rellevants. Cada societat aplica diferents solucions als problemes que han afectat des de sempre la humanitat, com per exemple la manera d’educar els infants, o bé com hem de tractar les persones grans, com ens hem de mantenir amb salut o com ens hem d’enfrontar al perill.

En la nostra societat moderna s’ha desenvolupat l’electrònica, l’escriptura i també unes bombes enormes, però això no vol dir que haguem sabut desenvolupar mètodes millors de criar els nostres fills que com ho fan les societats tradicionals. Això no vol dir, naturalment, que tot el que pertanyi a les societats tradicionals sigui bo. En una tribu de Nova Guinea, per exemple, quan un home mor, els seus germans han d’ofegar la seva vídua fins matar-la. No crec que aquesta sigui una bona idea.

En les societats tradicionals, usualment els nens són més independents, amb més confiança en ells mateixos. Han desenvolupat la capacitat de negociar, i estan més preparats per prendre les seves pròpies decisions, i ho fan molt més aviat que els nens occidentals. També poden negociar amb adults.

Hi ha dos extrems a l’hora d’entendre les societats tradicionals. Un extrem ve donat per Rousseau, i consisteix a imaginar que els individus que viuen en societats tradicionals són pacífics, bons, virtuosos i gentils. El cas oposat és també molt comú, i consisteix a considerar-los primitius, bàrbars, menyspreables, persones de les quals no es pot aprendre res. El més difícil és ser realista. Si ho ets, t’atacaran fanàtics de tots els extrems. La gent que ha buscat l’exterminació de tots els membres de les societats tradicionals representa fanàtics de l’altre extrem. 

Pinker constata que s’està produint un descens de la violència en la història de la humanitat. Això és empíricament correcte. No és una qüestió d’opinió. Les estadístiques també ens ensenyen que l’esperança de vida s’ha incrementat, i que disminueix l’analfabetisme. I la violència ha estat disminuint en els darrers segles. Hi ha moltes raons que expliquen aquest fenomen, i Pinker les discuteix amb detall en el seu darrer llibre [The Better Angels of Our Nature]. Però potser no s’ha d’enfocar tant la qüestió en la pròpia violència, sinó en els mètodes per reduir-la. En moltes de les societats tradicionals de fet també trobem mecanismes per evitar-la i per resoldre disputes i conflictes. En societats tradicionals de Nova Guinea resolen els conflictes posant l’èmfasi en les relacions interpersonals i en la manera de restaurar-les. En un tribunal d’una societat occidental, com un tribunal espanyol, si hi ha un cas de dos germans que discuteixen sobre una herència, el tribunal només es preocuparà per determinar qui té la raó i quants diners li corresponen a cadascú. No es preocuparà, en canvi, pel fet que els germans amb tota certesa no tornaran a dirigir-se la paraula mai més. L’experiència dels tribunals en societats amb Estat es focalitza en allò que és correcte o equivocat, a establir qui és culpable o innocent. En contrast, en moltes societats tradicionals, davant d’una disputa, l’objectiu principal és restaurar les relacions. Les societats tradicionals són petites, i les persones han de conviure durant tota la vida. Si hi ha un conflicte sobre un porc, al final el porc és el que menys importa, i tots els esforços se centren a aconseguir que les persones que s’han barallat tornin a parlar-se. 

Existeix un moviment que està intentant combinar el millor dels dos models: el model de justícia d’Estat i el de la justícia tradicional. S’anomena justícia restaurativa. En aquest tipus de justícia, si entre les dues parts hi ha voluntat –fins i tot en casos extrems en què hi ha hagut un assassinat–, es produeix un diàleg ajudats d’un mediador. Hi va haver un cas extrem a Califòrnia. Un assassí va poder dialogar amb la vídua de l’home que havia matat. La vídua estava, naturalment, plena d’odi envers l’assassí que li havia arruïnat la vida. I l’assassí, que havia estat condemnat a onze anys de presó, va acabar entenent les conseqüències del que havia fet. La justícia restaurativa va posar junts l’assassí i la vídua. La vídua va parlar durant un parell d’hores sobre la vida conjunta amb el seu marit, sobre com li agradava anar amb bicicleta, i també va explicar que quan posava la ràdio sempre acabava recordant-lo. Per l’altra banda, la vídua estava convençuda que l’assassí era una persona maligna que havia comès l’assassinat sense cap raó. I en aquest punt l’assassí va poder explicar que durant la seva infància havien abusat d’ell, sexualment i física. Els ossos que li havien trencat l’obligaven a prendre calmants durant tota la vida adulta. També va explicar que tenia una xicota, i que el dia abans de cometre l’assassinat es va quedar sense calmants i la seva núvia el va deixar. Davant del tribunal no havia arribat a confessar el crim, però sí que ho va fer davant de la vídua. «Vaig matar el seu marit intencionalment», va dir. Va ser emocionalment esgotador per tots dos, però al final, la vídua va acabar afirmant: «Perdonar és difícil, però no perdonar és encara més difícil.» Això és la justícia restaurativa. 

La justícia restaurativa és un experiment, i funciona molt millor en uns casos que en altres. Tracto d’imaginar-me en quins casos funcionaria millor. Però una cosa està clara: només pot funcionar si hi ha la voluntat de les dues parts. Bé, és un experiment en marxa. 

Si a un nadó no se l’alimenta amb llet, els problemes que d’aquí s’esdevenen es poden atribuir a la cultura [nurture]. Si neix amb un cromosoma extra i desenvolupa la síndrome de Down, aleshores tenim un cas referit a la naturalesa [nature]. Són dos extrems. Tot el que hi ha entremig fa referència al problema naturalesa-cultura. No hi ha dubte que hi ha elements genètics i culturals que incideixen, per exemple, en la intel·ligència. Però decidir quin aspecte és més important seria com preguntar si la mà esquerra de la meva dona és més bonica que la mà dreta. I ambdues són boniques. 

Hi ha persones que es troben lligades a una visió materialista de les societats humanes, altres que realitzen una aproximació cultural, i també hi ha aproximacions evolucionistes. Cada perspectiva pot resultar profitosa per entendre certs aspectes, però totes tenen limitacions. Si, per exemple, vols estudiar el cas dels germans d’un mort que ofeguen la seva vídua, no té cap sentit emprar una perspectiva materialista. Això m’ha passat amb els meus propis llibres. Hi ha gent que ha acusat Guns, Germs and Steel de basar-se excessivament en la geografia i l’ambient. I efectivament, bona part del llibre s’ocupa d’aquests aspectes, ja que les preguntes que em plantejava així ho exigien. Després van agafar el meu llibre Collapse i van dir: «Jared Diamond ara parla de cultura. Ha canviat de pensament.» Però no és així, simplement m’ocupo d’un problema diferent i ho faig des d’una altra perspectiva. I finalment han agafat The World until Yesterday, i de nou asseguren: «Jared Diamond ha deixat de parlar de geografia, ara es preocupa per la cultura.» Però de nou no és cert. En funció de la pregunta que et planteges, pot ser més apropiat adoptar una perspectiva materialista, cultural o evolutiva. 

Jo tracto d’evitar la paraula progrés. Per progrés s’entén que les coses funcionen cada cop millor. En els darrers 11.000 anys les societats s’han tornat més complicades i amb més individus, i en certs casos les societats funcionen millor, però en altres casos ho fan pitjor. Per això no m’agrada parlar de progrés. Jo no veig el govern com un agent de progrés, en primer lloc perquè no parlo de progrés. 

El nacionalisme se centra en grups amb una identitat lingüística, una identitat ètnica o bé una identitat política. El nacionalisme és bo o dolent? El nacionalisme a Alemanya entre 1939 i 1945 va ser molt dolent. El nacionalisme japonès entre 1932 i 1945 va ser dolent. El nacionalisme finès l’any 1939 va ser bo: els russos –un estat amb 150 milions de persones– van atacar aquest petit estat que no superava els tres milions d’habitants. L’orgull dels finesos els va permetre resistir l’atac i mantenir la seva independència. En aquest cas el nacionalisme va ser bo i saludable. El nacionalisme finlandès no es defineix minusvalorant altres grups, sinó que es basa en un sentiment d’orgull, per exemple, envers la seva llengua. No odien els seus veïns, sinó que sobretot estan orgullosos de les fites que han aconseguit. Per això el nacionalisme l’hauríem de definir més aviat com a neutre, ni bo ni dolent. 

Roger Corcho, Jared Diamond: "Evito la paraula progrés", Mètode, Primavera 2014
http://metode.cat/Revistes/Entrevista/Jared-Diamond#.VCJzhxAS1TM.twitter

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

"¡¡¡Tilonorrinco!!! ¡¡¡Espiditrompa!!!"