Per què no escriuen poemes els elefants?

Coneixement sense crítica és més preocupant que crítica sense coneixement. La primera alarma que alguna cosa no rutlla s'encén quan algú es pren la crítica com una deslleialtat. És el preàmbul del misteri, de la superstició i de la llegenda. Per a la ciència, un misteri és solament una comprensió fallida, i una superstició, un mer placebo existencial.

by Francina Cortés

Però a vegades, quan la crítica abaixa la guàrdia, comprovem que una minúscula fluctuació de creença individual s'amplifica i acaba arrossegant tot el pensament col·lectiu sense que ningú sàpiga ben bé d'on procedeix ni com ha arribat fins allà. Són les llegendes científiques, i d'haver-ne n'hi ha. Tot comença amb alguna cosa que sona versemblant i que es propaga sense gaire resistència. Després resulta que aquesta cosa és extremadamentment eficient per perpetuar-se a si mateixa per simple tradició i, sobretot, és molt eficaç a l'hora de sostenir altres arguments. I d'aquesta manera, a poc a poc, la idea guanya solera i rang de veritat consolidada.

De vegades, un dubta de certes afirmacions recurrents, però tendeix a allunyar el fantasma perquè no en va el sentit crític se li suposa al científic com el valor se li suposa al soldat. Un exemple: fa anys que m'intriga l'afició que tenen els paleoantropòlegs pel volum del cervell com un indici fiable del grau d'humanització d'un individu.

Es diria (fa temps que es diu) que la mida sí que importa per a homínids i homos. I això malgrat almenys dues flagrants excepcions. Una és per excés: l'Homo neardentalensis ens precedeix en l'evolució i no obstant el seu cervell era una mica més gran que el nostre. L'altra és per defecte: l'Homo floresiensis és un individu del gènere homo que va viure fa solament 12.000 anys a l'illa indonèsia de Flores i no obstant el seu cervell era minúscul, comparable al d'un ximpanzé (426 centímetres cúbics) o al de l'Austrolopitecus aferensis, el primer bípede que va viure fa més de quatre milions d'anys.

La frase que diu que l'excepció confirma la regla és una de les més absurdes que es poden pronunciar en el terreny de la ciència. Recordo que una vegada vaig decidir deixar de dubtar en la intimitat i, en un congrés que tenia lloc al museu, li vaig preguntar a Juan Luis Arsuaga: «Escolta'm! si la mida del cervell importa tant, ¿per què no escriuen poemes els elefants?». «Per favor, ¡som professionals!», em va contestar. Un intent de resposta una mica més piadós consisteix a al·ludir a la mida relativa del cervell respecte de la resta del cos. És clar: si dividim la mida del cervell per la del cos complet, llavors -uf, ¡quin descans!- elefants i balenes queden al darrere dels humans. Però si del que es tracta és d'escriure un poema, ¿com pot molestar la part del cos que no és cervell a la part del cos que sí que ho és? ¿Que potser disminueixen les prestacions d'un ordinador pel fet de cargolar-lo a un llast de cent quilos? Ja ho sabem, el volum del cervell persisteix intacte en el registre fòssil, cosa que no passa amb la densitat de les seves neurones. Potser això ha afavorit que la llegenda de les dimensions hagi arribat fins aquí, sí, però no ha estat per quedar-se.

Suzana Herculano-Houzel és una jove neurofisiòloga brasilera que l'any 2001 preparava, juntament amb el seu col·lega Roberto Lent, la publicació d'un llibre sobre el cervell amb el suggestiu títol Cent mil milions de neurones. De sobte, la Suzana es va quedar mirant Lent i li va deixar anar: «¿Cent mil milions de neurones? ¿Segur? ¿Qui les ha comptat?» Tots dos decideixen llavors revisar a consciència tota la informació disponible de cap a peus. Res: ningú havia comptat mai el nombre total de neurones d'un cervell. Més encara, una altra dada molt fixada és que hi ha deu cèl·lules glia (cèl·lules de suport) per cada neurona. No res: tampoc hi havia ni el mínim rastre sobre això. Suzana inventa llavors un fi i precís sistema de comptatge anomenat fraccionador isotòpic, que consisteix a fer un suc de cervell en què no sobreviuen les cèl·lules però sí els seus nuclis. I un alumne de Lent anomenat Francisco Acevedo es posa pacientment mans a l'obra. La sorpresa és majúscula. El cervell humà no té 100.000 milions de neurones com descriu la llegenda, sinó una mitjana de solament 85.000 milions. A més a més, la proporció de cèl·lules glia respecte de les neurones no és de deu a un, sinó d'un a un.

L'equip de la Suzana es posa a estudiar també la població neuronal de tots els passatgers de l'Arca de Noè. Ara sabem que les enormes testes dels elefants tot just allotgen uns trenta mil milions de neurones, xifra que suposa un dèficit de trilions de connexions respecte dels humans. Ara es comprèn millor per què no escriuen poemes. Ara sabem també que els cervells més densos en neurones del regne corresponen a primats i a cetacis. Els números i la intuïció es reconcilien. Fi de la llegenda. Ara sí.

Jorge Wagensberg, La mida com a llegenda, el periodicao.cat, 29/06/2013