El retrocés de les humanitats a la Universitat.

D’ençà que Allan Bloom va publicar, als Estats Units, el llibre The Closing of the American Mind —traduït a Espanya per Plaza & Janés, sense cap ressò— els treballs d’erudits i acadèmics nord-americans sobre la supervivència dels estudis humanístics a les seves universitats no ha parat de créixer, a un ritme constant. Dues publicacions recents tornen a posar el problema damunt de la taula: Who Killed Homer, de Victor David Hanson i John Heath, Free Press; i The Last Professors: The Corporate University and the Fate of Humanities, de Frank Donoghue, Nova York, Fordham University Press. El primer, de to més nostàlgic i conservador que l’altre, reclama, per enèsima vegada, que es presti atenció als estudis de llengües clàssiques, perquè se suposa que forneixen —gràcies a totes les formes de literatura generades per aquestes llengües, especialment la grega— la base per a una completa formació de l’ésser humà i, més enllà, per a la constitució d’una ciutadania d’homes i dones responsables de la seva opinió política i del seu vot. És la teoria liberal de la universitat que, temps enrere, va comptar, entre d’altres, amb la imponent figura de Lionel Trilling.

Avui ja són menys els qui posen el crit al cel sobre el desprestigi de les humanitats, no solament al currículum universitari, sinó també, en general, a les societats ultradesenvolupades (cada vegada més “ultra” i menys desenvolupades). Per això el segon dels autors, sense gaire melancolia, es limita a donar per difuntes aquestes disciplines a la universitat, com a conseqüència lògica de l’auge del mercadeig i de l’escàs ensenyament de les llengües clàssiques i qualsevol altra matèria humanística a l’ensenyament secundari. Donoghue aporta dades incontrovertibles: el 1907, el 98% dels estudiats que entraven a la universitat de Yale posseïen un bon coneixement de la llengua grega; el 1921, només 14 anys més tard, eren el 50%; i sumant tots els inscrits a Yale, només el 8% es decantava llavors pels estudis de llengües clàssiques. Podem imaginar-nos com es presenta el panorama en aquests moments.

No és cap problema massa greu que hi hagi tan poca gent, arreu del món, que coneix a bastament les llengües grega i llatina: el problema greu és que, per exemple entre nosaltres, el percentatge de persones capaces d’escriure correctament el català o el castellà sigui cada cop més petit, i encara més menut el d’estudiants preuniversitaris que, en una prova de selectivitat, són capaços de comentar un poema una mica complex de Gabriel Ferrater, posem per cas, que mai resultarà tan difícil com una Elegia de Riba.

Tots els problemes del retrocés de les humanitats a les universitats només tenen una plausible solució si s’incrementa l’ensenyament de les matèries humanístiques a l’ESO i al batxillerat: altrament, acabaran desapareixent —cosa que desitja amb vehemència el ministre Wert— en favor de les noves tecnologies, les matèries tècniques i les ciències exactes i aplicades: en suma, en favor d’allò que els americans anomenen estudis for-profit, o, en català barroer, els estudis que serveixen per guanyar calés o engreixar la màquina productiva del sistema.

L’altra solució, apuntada per molts professors d’una certa edat, seria obligar tots els estudiants de ciències econòmiques, administratives, exactes, legals i tecnològiques a cursar, abans d’acabar les carreres respectives, 24 o 30 crèdits de matèries humanístiques: això els faria molt de bé. Al seu torn, no estaria malament que els alumnes d’Humanitats estudiessin, també per obligació curricular, 24 o 30 crèdits de Teoria econòmica, Història del pensament social o Teoria política, matèries que obliguen a situar les idees més excelses dins el marc de la realitat econòmica dels nostres dies.

Però les autoritats universitàries dels Estats Units ja no estan per això. Deia un alt càrrec de Phoenix University: “Això és una corporació... Venir aquí no és un ritu de pas. Nosaltres no pretenem desenvolupar el sistema de valors dels estudiants ni ficar-nos en la merda d’‘expandir les seves ments’”. Aquesta és la realitat de l’assumpte.

Jordi Llovet, 'Uni' i Universitats, Quadern. El País, 20/06/2013