Un ésser humià: el mariner perdut.

En centrar-nos en la memòria, vaig constatar una pèrdua extrema i extraordinària de memòria recent: qualsevol cosa que li digués o li ensenyés, l´oblidava al cap de pocs segons. Em vaig treure el rellotge, la corbata i les ulleres i ho vaig deixar tot sobre la taula, ho vaig tapar i li vaig demanar que ho recordés. Després d´haver parlat durant un minut, vaig preguntar-li quines coses havia tapat. No va ser capaç de recordar-ne cap. Ni tan sols recordava que li hagués demanat de memoritzar-les. Li vaig tornar a fer la prova, però aquesta vegada li vaig fer apuntar els noms dels tres objectes; els va oblidar igualment, i quan li vaig ensenyar el paper amb els noms que ell mateix havia apuntat es va quedar molt sorprès i va dir que no recordava haver-ho escrit, si bé va reconèixer que era la seva lletra ... i llavors va sentir com un "eco" molt remot d´haver escrit aquelles paraules. (...)

"Està, com si diguéssim" vaig escriure a les meves notes, "presoner d´un moment únic de la seva existència, amb un fossat o una llacuna d´oblit al seu voltant ... És un home sense passat (ni futur), encallat en un canvi constant, en un moment buit de sentit." I, en un to més prosaic, vaig afegir-hi: "La resta de l´examen neurològic és completament normal. La meva impressió és que probablement es tracta d´un síndrome de Korsakov, deguda a una degeneració alcohòlica dels cossos mamil.lars" (...) qui era aquell pobre home, què era, on es trobava ... es podia parlar realment d´una "existencia", tenint en compte aquella privació de memòria tan radical? (...)

"N´hi hauria prou de poder connectar" ... però, com podia connectar? Com podíem ajudar-lo a fer-ho? Què era la vida sense connexió? "M´atreviria a afirmar", va escriure Hume, "que no som altra cosa que un grapat o col.lecció de sensacions diferents, que se succeeixen amb una rapidesa inconcebible i es troben en un flux i un moviment perpetus". En un cert sentit, en Jimmie havia quedat reduït a un ésser "humià": no podia evitar imaginar-me la fascinació que hauria sentit Hume en veure-hi l´encarnació de la seva pròpia "quimera" filosòfica, la terrible reducció d´un home a un simple flux ininterromput, privat de tota connexió i coherència. (...)

Si un home ha perdut una cama o un ull, sap que ha perdut una cama o un ull; però, si ha perdut el jo, si s´ha perdut a si mateix, no ho pot saber, perquè ell ja no hi és per saber-ho.

Oliver Sacks, L´home que va confondre la seva dona amb un barret, Proa Butxaca, Barna 1998
https://sites.google.com/site/conviccionslesminimes/identitat
http://www.slideshare.net/mvillarpujol/david-hume-i-els-conceptes-metafsics

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

"¡¡¡Tilonorrinco!!! ¡¡¡Espiditrompa!!!"