La moral de l´economia.

No fa gaires mesos, en una reunió amb empresaris i economistes, parlant de la crisi i del efectes sobre l'ocupació, el que presidia, el nom del qual prefereixo no recordar, va dir: "I ara no em vingueu amb arguments morals". És molt probable que no fos conscient que el que estava fent era precisament un judici moral. Dir "No em vingueu amb arguments morals", és a dir, no barregeu economia i moralitat, és un judici tan moral com dir que les decisions econòmiques s'han d'ajustar als valors catòlics o comunistes. De fet és el judici que correspon a un tipus de moral: la nihilista.

Recentment, un amic em comentava: "Fa 30 anys, cap arquitecte o artista mínimament distingit hauria gosat treballar pel Xile de Pinochet. I si ho hagués fet hauria estat criticat i probablement exclòs de certs mitjans culturals. Ara, qualsevol arquitecte estrella no té cap inconvenient a construir per a un règim despòtic, potser el sistema d'explotació més imponent que s'ha dissenyat mai, la Xina. Un exemple, Reem Koolhaas, emblema dels arquitectes de avantguarda, ha construït a Pequín l'edifici de la Radiotelevisió xinesa, el principal aparell de propaganda i control ideològic de la ciutadania. I a gairebé ningú se li ha acudit retreure-li.

El cinisme del diner respecte als criteris morals convencionals no és cap notícia. Des que el capitalisme va posar en marxa la seva proverbial capacitat per a la destrucció creativa, va anar arrasant les bases tradicionals i les referències culturals de les societats i de les classes socials. I, en realitat, ha erosionat molt més la moral de la societat burgesa que tots els intents de destruir-la des de la cultura proletària. Per tant, està ben instal.lada la idea que la moral del diner comença i acaba en el compte de resultats. La qual cosa és òbviament una posició moral: la moral de l'economia és el diner.

No hi ha cap dubte que el diner té molt a veure amb la decisió de Koolhaas de construir a la Xina. Però això no vol dir simplement que l'arquitecte sigui més materialista que els que no haurien construït mai per a Pinochet. Vol dir que estem en un marc ideològic diferent, en què les hegemonies han canviat de

cantó i el diner, per exemple, és una valor més fort que, posem per cas, la solidaritat. El més interessant del cas és que la lectura que es fa d'aquest nous comportaments és que les ideologies han mort, que vivim temps postideològics, que l'oposició dreta-esquerra ha deixat de tenir sentit i que el que importa és el creixement, i que per això cal interpretar les lleis inexorables de l'economia en la bona direcció i posar l'esforç de tots al seu servei. Què és això si no una ideologia?

La peculiaritat dels temps que corren és que mai han estat tan ideològics, mai hi ha hagut una hegemonia ideològica tan forta -la que fa del diner principi i final- i, en canvi, mai s'ha repetit tant la idea que les ideologies són antigalles, que només porten sectarisme, i que hem de superar las divisions ideològiques per remar tots junts. Sí, però en una direcció: la que la ideologia dominant imposa.

Josep Ramoneda, Direcció única, Ara, 06/02/2011