Pluralisme com a politeisme dels valors.
Per exemple, si pensem en Jürgen Habermas, un dels principals representants del model deliberatiu de la democràcia que jo critico, és clar que pretén pensar la política d’una manera que impedeixi la tornada de moviments de masses del tipus del feixisme. Per això insisteix que la política s’ha de pensar en termes racionals. Creu que les passions únicament poden ser mobilitzades com ho van fer Hitler i el nazisme, i per això diu que cal evitar la possibilitat que juguin un paper important en política. Però jo crec que aquí hi ha un error fonamental, perquè, si bé és cert que les passions poden ser mobilitzades d’una manera molt preocupant i perillosa per a la democràcia, tampoc no es poden eliminar. Deixar el terreny de les passions obert només a la dreta populista o a l’extrema dreta és terriblement perillós.
Estic convençuda que hi ha una relació molt clara entre aquest model racionalista acceptat pels partits democràtics tradicionals –que no deixa lloc per a una mobilització de les passions cap a objectius democràtics– i l’èxit del populisme de dreta. Les passions no són eliminables de la política; hi són. Formen part del make-up dels individus. Elias Canetti ho remarca de manera molt interessant al seu llibre Massa i poder, on mostra que els éssers humans estem atrets per dues forces oposades: d’una banda, l’afirmació de la individualitat, i de l’altra, una pulsió a formar part d’una massa. El que vull denotar amb el terme “passions” són totes les forces afectives que estan en joc en la creació d’identitats col•lectives. No estic d’acord a anomenar-ho afectes o sentiments; no es tracta d’una passió individual, són passions col•lectives. Avui dia està augmentant molt la investigació sobre el paper de les emocions…
El meu punt de partida té a veure amb el concepte de pluralisme (Deconstrucción y pragmatismo). Una qüestió molt important que cal considerar, pel seu gran impacte sobre els debats actuals, és que tothom parla del pluralisme, però de fet hi ha dues maneres d’entendre’l. L’una és la forma liberal, que es troba a Rawls, Habermas o Arendt, els quals reconeixen que hi ha una multiplicitat de valors i perspectives. Arendt, per exemple, reprenent el pensament ampliat de Kant, insisteix molt en el fet que la política té a veure amb aquesta pluralitat i amb la possibilitat de posar-se al lloc dels altres. Segons aquesta autora, l’objectiu seria ocupar totes aquestes perspectives, tendir a la creació d’una harmonia. Però, al costat d’aquesta concepció del pluralisme, n’hi ha una altra, la defensada per Max Weber –i també per Nietzsche–, que és el politeisme dels valors. Ells defensen que el pluralisme necessàriament implica conflicte, perquè és impossible que tots aquests valors mai puguin –fins i tot en un món ideal– ser reconciliats, perquè hi ha valors que es defineixen necessàriament en contra d’uns altres. Així és com considero que cal entendre el pluralisme: un pluralisme que va lligat al reconeixement d’un conflicte ineradicable. Una vegada acceptat aquest concepte, la qüestió és saber com pot existir la democràcia pluralista, com funcionarà, i és aquí on plantejo la meva proposta.
Segons el meu parer, els conflictes realment importants són els que anomeno antagònics, és a dir, quan realment no hi ha possibilitat d’una reconciliació racional. Per a la visió pluralista liberal no hi ha conflictes antagònics, perquè tots poden trobar una solució, mentre que segons la visió weberiana, que jo segueixo, hi ha conflictes per força antagònics. Llavors, què s’hi pot fer? La meva proposta és estudiar com transformar l’antagonisme en agonisme. L’objectiu fonamental de la democràcia és crear les institucions que permetin que, quan el conflicte emergeix, adopti una forma agonística i no antagònica.
Comentaris