Televisió i transcendència.

Hi va haver un temps en què aquells que se sentien abandonats per la resta de la humanitat es consolaven amb el fet que el Totpoderós, si és que ningú més, era testimoni diari de les seves tribulacions. Avui aquesta mateixa funció divina pot ser servida, segons sembla, sortint a la televisió. (...)

Hi va haver un temps en què els homes i dones estaven convençuts que tots i cadascun dels seus actes tenien almenys un espectador diví, que sabia tot sobre les seves accions (i pensaments), que podia entendre'ls i, de ser necessari, castigar. Un podia ser un proscrit, un bo per res, un ningú ignorat pels seus pròxims, una persona que seria oblidada en el moment en que morís, però estava convençut que, almenys, algú li prestava atenció.

"Només Déu sap el que he patit", deia l'àvia, malalta i abandonada pels seus néts. "Déu sap que sóc innocent", era el consol per a aquells condemnats injustament. "Déu sap tot el que he fet per tu", deien les mares als fills ingrats. "Déu sap el molt que t'estimo", cridaven els amants abandonats. "Només Déu sap pel que he passat", gemegava el pobre miserable les desgràcies a ningú importaven. Déu sempre era invocat com l'ull omniscient al qual res ni ningú podia eludir, la mirada atorgava significat fins i tot a la vida més grisa i sense sentit.

Avui en dia, si aquest testimoni que tot ho veu ha desaparegut, què és el queda? L'ull de la societat, dels nostres pares, aquells davant dels que hem de mostrar per evitar baixar al negre forat de l'anonimat, al remolí de l'oblit- fins i tot si vol dir fer el paper d'idiota del poble, de quedar en calçotets i ballar sobre una taula a la taverna local -. Aparèixer a la pantalla s'ha convertit en el succedani per la transcendència i, prenent tot en compte, és un fet gratificant. Ens veiem a nosaltres mateixos -i som vistos per un altre- en aquest més enllà televisat, on podem gaudir simultàniament de tots els avantatges de la immortalitat (encara que de tipus ràpid i passatger) i tenim l'oportunitat de ser celebrats a la Terra pel nostre accés a l´Empíreu.

El problema és que, en aquests casos, la gent confon el significat doble de la paraula reconeixement. Tots nosaltres aspirem a ser reconeguts pels nostres mèrits, els nostres sacrificis o qualsevol altra qualitat que puguem tenir. Però, després d'haver aparegut a la pantalla, quan algú ens veu a la taverna i diu "Et vaig veure a la televisió ahir a la nit", només et reconeix en el sentit que reconeix la teva cara -que és una cosa molt diferent -.

Umberto EcoLa tele sucedáneo de Dios, Público, 05/02/2011

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Freud: la geneologia de la moral.