L´escola i la via del decreixement.

Serge Latouche
En aquestes condicions, l´escola com a mode de formació del subjecte es troba davant d´un dilema: preparar el jove per a la societat tal com és, aquesta societat del creixement i de la competència descarnada, o la societat tal com hauria de ser, la societat del decreixement, és a dir, formar ciutadans capaços de resistir la subversió consumista. És necessari fer de l´alumne un futur aturat intel.ligent i revolucionari, o bé un futur productor-consumidor alienat, un "esclau civilitzat", com diria Max Stirner? (...)

Avui en dia, l´escola transmet la religió del creixement, inculca la fe en el progrés. La missió oficial del sistema educatiu, des de l´educació infantil fins a la universitat i la formació de pagament, és fabricar els engranatges ben engreixats per a una mega màquina delirant. I això, sense parlar de les "escoles de negocis", que constitueixen el model, sense complexos, com escoles de la guerra econòmica, per ensenyar que l´avidesa és una cosa bona (greed is good). L´escola constitueix així un ritual iniciatic en la màgia econòmica. (...)

El sistema global d´educació-instrucció/formació contemporani consisteix en erudites variacions sobre l´art de la fugida davant de la realitat del desastre. Qui complirà llavors amb la missió de formar ciutadans? Una vegada més, la via del decreixement.

(...) Quan la identificació del consumidor modern es redueix al formatatge i la manipulació-fascinació, en una societat que reposa sobre la diversió de l´espectacle i de l´efímer, la primera tasca d´aquell que estima la saviesa, del pedagog que es pren seriosament la seva missió de formar ciutadans, és combatre aquesta formació deformant.

Impossible, ja que per al docent es tracta de formar l´educand en dos nivells: el que domina i per al qual la preparació requerida és un ensinistrament que s´emparenta amb una lobotomia, i el desitjable, que implica la capacitat de jutjar i de reaccionar. La tasca del veritable pedagog consisteix a formar ciutadans capaços d´esdevenir els grans de sorra que bloquejaran la mega màquina.

La resistència i l´alternativa es poden introduir en el si mateix de la institució en nom de la seva vocació inicial, però proclamar la necessitat d´una educació revolucionària no brinda ipso facto el contingut. I és que la revolució de què es tracta aquí és sobretot cultural i, així doncs, infinitament molt més difícil de dur a terme que les revolucions polítiques. Sent que som profundament toxicodependents de la societat del creixement, l´educació necessària s´emparenta amb una cura de desintoxicació, amb una veritable teràpia. (...)

La ruptura de les cadenes de la droga serà més difícil com més gran sigui l´interès dels traficants de mantenir-nos en l´esclavitud. No obstant això, hi ha totes les possibilitats perquè siguem inicitats pel xoc saludable de la necessitat. De manera que el progrés, el creixement, el consum, no són només una elecció de la consciència, sinó un una droga a la qual està totalment acostumada i a la qual és impossible renunciar voluntàriament; només una catàstrofe "pràctica" i el fracàs històric de la civilització fundada sobre aquest conceptes poden ajudar-nos a obrir els ulls dels adeptes fascinats. Però, precisament, una catàstrofe i un fracàs així no estan en vies de produir-se davant nostre amb la crisi ecològica i la crisi financera i econòmica?

Serge Latouche, El decreixement, un desafiament per a l´educació. I un dilema per als pedagogs, Educació i Sostenibilitat, nº 10, hivern 2010

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Freud: la geneologia de la moral.