Els àrabs i els tòpics.
Ni la Unió Europea ni cap dels grans països europeus ha fet res per ajudar els ciutadans que protesten al carrer. Quan va començar la revolta, es van esforçar a no molestar el sàtrapa de torn (Ben Alí, en aquest cas) i només quan el poble ja l'havia fet fora es van desentendre d'ell. Ara ningú s'atreveix a pronunciar una mala paraula contra Mubarak. El màxim que se li exigeix és que no tiri contra la població (de moment, ja hi ha 100 morts). Tampoc es té notícia que l'aliança de civilitzacions del president Zapatero hagi pres cap iniciativa a favor dels manifestants. Barak Obama sí que està movent la diplomàcia americana. Té l'oportunitat de passar a la història com el president durant el mandat es va iniciar la democratització dels països àrabs. Esperem que no s'imposi, una vegada més, la nefasta versió del realisme polític que ha servit per sostenir, com a presumpte mal menor, a tants règims insuportables.
Els silencis d'Europa vénen donats pels tres tòpics sobre els quals es construeix la nostra relació amb el món àrab, reforçats pel desplegament ideològic amb què els neoconservadors han acompanyat la guerra contra el terrorisme.
Els països àrabs no estan preparats per a la democràcia. És un tòpic que em resulta especialment irritant perquè és el mateix argument que els franquistes i els seus intel•lectuals orgànics repetien respecte a Espanya. Afortunadament, els fets els van deixar en ridícul. Aquesta idea està fundada en una magnificació del pes de la religió musulmana en els països àrabs. I en una tendència a posar realitats completament diferents sota un mateix clixé. No planteja els mateixos interrogants un país amb tradició laica i cert nivell educatiu com Tunísia que un Estat fort però corrupte, amb gran importància estratègica i amb molta misèria en la població com Egipte. Però en tots dos hi ha milers de ciutadans que se la juguen al carrer per guanyar quotes de llibertat que mereixerien la nostra complicitat.
El tòpic de la manca de preparació dels àrabs sintonitza amb un altre tòpic: és imprescindible sostenir uns governs que, encara que siguin autoritaris i corruptes, controlen i mantenen a distància d'Europa als islamistes radicals. És a dir, els ciutadans de Tunísia han de pagar amb les seves llibertats la protecció de la frontera sud d'Europa. Forma part de la ideologia de la por amb la que s'ha estat picant a la població europea per justificar la guerra de l'Iraq i altres excessos de la lluita antiterrorista.
I es funda, al seu torn, en un altre tòpic: la doctrina de les civilitzacions, que pretén presentar com incompatibles l'anomenada civilització occidental i l'anomenada civilització musulmana, com si el món musulmà no tingués moltes de les seves arrels a Occident. Aquesta doctrina de les civilitzacions té la versió xoc i la versió aliança. La primera és més agressiva, però la segona és igual d'absurda quan l'aliança no s'estableix amb la gent que demana llibertat al carrer sinó amb els líders autoritaris i els predicadors que la sotmeten.
Evidentment, l'èxit dels processos recentment iniciats no està garantit. Encara pot passar el pitjor. Encertar en els ritmes i en els temps és molt important. L'experiència dels països de l'Est -amb episodis tràgics com la neteja ètnica als Balcans o el neoautoritarismo mafiós a Rússia- hi és com un record. Però el menyspreu que des d'Europa es transmet cap als ciutadans àrabs recorda l'etern menyspreu amb què el cristianisme ha tractat l'islam com a religió pàtria.
Josep Ramoneda, El eterno desdén, El País, 01/02/2011
Comentaris