Gianni Vattimo: renunciar a tota aspiració de veritat i objectivitat. .

N'hi ha que han mort per la veritat i que han dedicat la seva vida a combatre-la. D'altres, com Schopenhauer, van arribar a considerar l'amor a la veritat com "una cosa aterridor i violent". I no han faltat els que l'han assumit com a revolucionària o alliberadora. A tots ells caldria afegir als que, assumint el llegat de Nietzsche, han preferit situar-se "més enllà" de la veritat. Entre aquests últims cal situar Gianni Vattimo (Torí, 1936), el pensador més representatiu-i prolífic-de l'envit postmodern.

Conscient que "el desafiament de la veritat" segueix més viu del que a primera vista podria semblar, Vattimo dóna avui un pas endavant i opta per dedicar un apassionat volum a la gens fàcil tasca de minar qualsevol possible pretensió de validesa objectiva al que durant segles es va cridar "veritat". De moment, en el terreny social i polític, en el qual en nom de les nostres "democràcies pluralistes" hauríem de renunciar "a totes les pretensions de basar la política en un saber científic, encara que sigui el de l'economia i la tècnica", en nom d'una desitjable limitació a la recerca d'acords i consensos fràgils. O a la pràctica, si es prefereix, d'un diàleg social i intercultural obert i sense condicions. Però també en el del coneixement científic, on, en contra del que podria semblar, la renúncia a la veritat seria més fàcil, ja que la ciència "no pensa", com bé ensenya Heidegger. (...)

La renúncia a tota aspiració de veritat i objectivitat per part del coneixement humà situa Vattimo al cor de la en alguns mitjans encara influent "epistemologia hermenèutica", defensora de tesi com la de que tota realitat no és sinó creació subjectiva, socialment compartida. O la de la irrellevància de l'evidència empírica i la justificació lògica, que aconsellaria substituir l'estudi de la raons epistèmics per l'atenció a les causes fàctiques del coneixement i fins i tot abandonar el supòsit central d'un món causal objectiu, independent dels desitjos i els acords dels agents cognitius. O, per descomptat, la de l'eradicació de la idea mateixa de veritat concebuda com l'establiment de relacions objectives expressables en lleis amb vistes a la "alliberament" de la humanitat d'aquesta presumpta tirania. La veritat seria matèria d'una "política" similar, per exemple, a la "política del gust". En la mesura que aquesta epistemologia constructivista qüestiona la prioritat o fins i tot la preexistència de l'objecte material del coneixement, problematitza la noció mateixa de realitat.

Convindria subratllar que aquesta reivindicació del relativisme és feta per Vattimo en nom del respecte degut a la realitat de l'actual pluralisme social i l'imperatiu de la tolerància. La seva intenció no seria, doncs, una altra que la de sostreure "qualsevol possible legitimitat a totes les polítiques que pensen que poden acceptar límits a la llibertat o als interessos de tots".

Jacobo Muñoz, Reseña de "Adios a la vida" de Gianni Vattimo, El Cultural.es, 28/01/2011
http://www.elcultural.es/version_papel/LETRAS/28594/Adios_a_la_verdad

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

"¡¡¡Tilonorrinco!!! ¡¡¡Espiditrompa!!!"