Per què no hem de tenir por de la independència?

Salvador Cardús
L'altre punt confús és suposar que la independència seria la culpable de produir una fragmentació social. Com a molt, se la podria acusar de posar al descobert la incapacitat de trenta anys d'estat autonòmic per lligar una veritable cohesió social, bé fos havent creat un fort sentiment de pertinença espanyol en tots els catalans, bé fos havent dissolt antigues pertinences d'origen dins del magma d'una nova societat catalana. És a dir, el perill que realment s'invoca no és el de produir la divisió, sinó, en tot cas, de destapar-la. La força d'aquesta mena de pors és que ningú no sap si el perill és real o imaginari, ni quina dimensió pot arribar a tenir. Moltes indecisions polítiques no s'expliquen sense el supòsit que hi ha un monstre amagat que es podria despertar i provocar grans conflictes.

El que vull assenyalar és que si fos cert que la independència fes visible la fragmentació politicosocial de Catalunya, el que s'estaria donant a entendre és que el que permet mantenir el monstre adormit és precisament la dependència política dels catalans. O, dit d'una altra manera, que a qui es carrega amb la responsabilitat de la cohesió només és a la part que renuncia als seus drets d'emancipació nacional, sotmetent-se a l'amenaça que fa l'altra part de desvetllar la bèstia i de provocar un conflicte. Considero que és molt important entendre aquest fet: no és que la independència hagi de trencar un equilibri estable, sinó que és la dependència actual la que permet que es mantingui un desequilibri permanent. (...)

Tres breus conclusions finals davant d'aquest estat de coses. Primera, sóc de l'opinió que el perill de ruptura social per la independència, tal com es formula, no existeix. Simplement, es tracta d'una de les pors que fan possible mantenir l'abús. Segona, no es pot negar que un procés d'independència tindria la seva oposició i que des de fora es podria tenir la temptació d'exasperar una minoria resistent al procés democràtic que hi hauria de portar. I tercera, aquesta resistència no tindria necessàriament la seva més clara expressió entre catalans d'origen espanyol, sinó que sospito que seria especialment viva en catalans espanyolitzats per raons de butxaca, interès polític, sentiments, o tot alhora, i afavorida per una mena de síndrome d'Estocolm -de simpatia pel segrestador- poc o molt generalitzada. Ara bé, res de tot això ja no tindria a veure amb una amenaça a la cohesió social, en el sentit greu de l'expressió, sinó amb les possibles resistències autoritàries davant d'un procés democràtic. Més clar, l'aigua: el que possiblement amenaça la pau social dels catalans no és la independència, sinó l'autoritarisme dels que la voldrien impedir.

Salvador Cardús, La fal•làcia de la cohesió social, Ara, 06/02/2011
http://www.ara.cat/ara_premium/debat/fallacia-cohesio-social_0_422357764.html

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

"¡¡¡Tilonorrinco!!! ¡¡¡Espiditrompa!!!"