La impotència de la política.

Estem, per tant, en una fase excepcional de canvi. I és lògic que hi reaparegui el mite del consens, que a la transició va acabar sent tan enganxós com la cançó de l'estiu. Però aquesta crisi ha tingut la virtut de l´ obscenitat: ha mostrat amb més desvergonyiment que mai el que el pudor, en general, evita exhibir. De manera que ha quedat més en evidència que mai la impotència del poder polític davant el poder econòmic. I aquí hi ha les claus de la desubicació de l'esquerra, de la indiferència de la ciutadania i del daltabaix polític europeu. Una política que faci valer l'interès general és l'únic empara que tenen els ciutadans davant la voracitat dels poderosos, que la crisi ha exhibit sense cap vel que la disfressés. I un partit d'esquerres no pot mirar a un altre lloc davant aquesta realitat. Entre altres coses, perquè, si ho fa, és mort per sempre.


Per això aquests pactes són amargs. És impossible no veure darrere d'ells un esforç voluntarista per donar satisfacció als mercats. És enutjós tant interès a desplegar un aparell propagandístic per disfressar la impotència de la política. És aclaparador tant soroll per convertir les retallades i les regressions en conquestes. I és lacerant veure com Angela Merkel, en comptes de liderar una resposta unitària europea des del principi de la crisi per posar els mercats al seu lloc, s'ha convertit en la prolongació política de les exigències d'aquests. I, per aquest procediment, Europa no ha fet més que empetitir. La recuperació de la política només es pot fer a escala europea. Cada un per lliure no és ningú. Ni tan sols Alemanya. I, tanmateix, Europa es deixa arrasar impunement per l'energia transgressora d'una economia sense vincles.

Josep Ramoneda, Unos pactos amargos, Domingo. El País, 06/02/2011
http://www.elpais.com/articulo/opinion/pactos/amargos/elpepusocdgm/20110206elpdmgpan_4/Tes?print=1

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Freud: la geneologia de la moral.

The End.