interpel.lació (filosofia de)

En preguntar-nos què podem conèixer? No només ens preguntem sobre les condicions del coneixement, com ja va fer Kant. Ens va explicar que conèixer no significa entendre la relació de la ment humana amb la realitat, com si aquella fos una mena de mirall en el qual la realitat quedés reflectida. El que va fer va ser fer-nos veure que conèixer significa interpretar la realitat en funció de les condicions d'un ésser humà que té unes limitacions. Per exemple: el temps i l'espai. L'home necessita per conèixer tenir en compte el temps i l'espai i una altra sèrie de condicionants que expliquen que el que capta de la realitat té una càrrega subjectiva evident. Kant es fa la pregunta i ens treu una mica de la ingenuïtat realista de l'època escolàstica que pensava que la ment era un reflex del món, de manera que ens il•lustra sobre les condicions de possibilitat del coneixement. I avui aquesta pregunta, donada la importància que té la ciència, s'ha de fer d'una altra manera. Si ens preguntem què podem conèixer ens hem de preguntar si tot el que podem conèixer s'ha de conèixer, si no hi ha una prioritat en la investigació de la realitat, o si hi ha coses que no s'han de conèixer, tot i que puguem. Les preguntes són les mateixes, però a causa de les condicions, a l'evolució dels coneixements tècnics i científics, es formulen de manera diferent.

La consciència, en termes hegelians, és entendre que pensar la realitat és pensar: pensar el món és pensar un mateix. El món són els objectes que ens són donats, als que posem noms. Per exemple, "pedra". Entenem que aquest objecte té moltes característiques, de les quals una és essencial, principal: la duresa. De manera que la paraula pedra remet a aquesta característica que definim com la seva essència. No és que la pedra només sigui dura, l'anomenem "dura" perquè és el que, al subjecte humà que coneix, li interessa. El subjecte humà només pot conèixer si redueix el món complex que són els objectes a una essència que és el cognoscible. L'essencial de les coses és el que podem conèixer. En el fons convertim els objectes en el combustible del coneixement. El món només existeix en la mesura que alimenta el nostre coneixement. La consciència és, precisament, el resultat d'aquest procés d'apropiació del món a través del coneixement. En el fons és una mirada subjectiva sobre la realitat.

(...) Però l'important de la consciència és aquest fenomen d'apropiació del món d'una manera violenta, irrespectuosa amb la realitat. Conèixer no és respectar la pluralitat de característiques que té la realitat. Reduïm la realitat al cognoscible que anomenem essència. L'essència no és la dada objectiva i fonamental de la cosa, és el que el coneixement necessita de la cosa per apropiar. En tot el coneixement de la Filosofia hi ha un rerefons idealista del qual no ens hem alliberat.

(...) Hi ha intents, curiosament relacionats amb el pensament jueu del segle XIX, en què, davant d'aquest plantejament idealista de la realitat es formula un plantejament experiencial. Davant d'una filosofia de la visió, una filosofia de l'escolta. Tot l'idealisme és una filosofia de la visió, perquè en el fons tractem a la realitat amb la llum que nosaltres projectem. No veiem en els objectes més que el resultat de la nostra il•luminació. És la teoria (theoreiein). En l'altre plantejament no preval l'oïda sinó l'escolta. Hi ha d'haver una realitat exterior que no és aliena i d'alguna manera inabastable, des de la qual ens arriben interpel•lacions, demandes. Caldria entendre la Filosofia com una resposta a aquest món que ens interpel•la. La Filosofia com a interpel•lació, com escolta i no com a visió. És l'intent que inicia la filosofia alemanya del segle XIX amb Rosenzweig, que tant influeix en Heidegger. I que després en la primera Escola de Frankfurt té una importància definitiva.

Reyes Mate, "Hemos llegado a pensar que el tiempo y el espacio están de más", philosophytogo, 15/02/2011
http://www.philosophytogo.org/wordpress/?p=2564&lang=es

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

"¡¡¡Tilonorrinco!!! ¡¡¡Espiditrompa!!!"