Llengua i calés.


Viure sota l’obsessió identitària resulta una cosa realment feixuga. Com diu el tòpic, amb tants problemes reals que afecten la gent, és molt difícil entendre com l’Administració esmerça tant de temps i recursos en polítiques d’exaltació nacional. Això ve a tomb després que ahir tingués lloc la reunió del Consell d’Educació de la UE, on s’ha impulsat l’anomenada “cooperació reforçada”. Es tracta d’un acord, subscrit per 25 dels 27 estats de la Unió, que pretén crear una patent europea única que redueixi els costos del registre i afavoreixi així la competitivitat, que és aquesta cosa que està tan de moda. La idea és que les patents europees només es registrin en francès, alemany o anglès per estalviar costos de traducció. Tothom hi està d’acord. Tothom menys Itàlia i, esclar, Espanya. El Govern espanyol, embogit per la seva deriva identitària, ja ha dit que portarà el tema fins al Tribunal de Justícia de Luxemburg si cal per tal de defensar la patent en castellà, que compta amb fruits tan destacables per al progrés humà com les olives amb anxova i el futbolí. Des del disseny radial dels ferrocarrils o l’existència absurda d’Aena fins a la dedicació plena del Defensor del Poble a la causa castellana, vivim en un Estat on la dèria patriòtica és del tot antieconòmica. Un nacionalisme que critica els pinganillos del Senat pel seu cost i per la natural subordinació de les llengües petites a les grans, i que després nega els milions d’euros d’estalvi que suposa registrar, sota el mateix criteri del “que ho entengui tothom”, les patents en tres llengües. Què ens costarà més calés: la traducció al Senat o les hores de feina perdudes en el mantenella y no enmendalla amb aquest tema de les patents? I no oblidem que el dèficit fiscal català és el que també finança aquesta batalla identitària.

Antonio Baños, Obsessió identitària, Público, 17/02/2011

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Freud: la geneologia de la moral.