La digitalització i la figura del creador.
Tot plegat té conseqüències, i no són precisament trivials. Si això és un article original que, a més, ha estat editat, processat i revisat per professionals del ram, vol dir que té un preu objectiu i està subjecte a unes determinades normes legals. Si, en canvi, se l'avalua com un àtom inconcret de "la cultura", "els continguts", "la informació", etcètera, és només un conjunt de bits que poden ser copiats, manipulats o traduïts pel primer que sigui capaç de fer uncopy/paste (hi ha simis que saben fer coses més complicades que això, dit sigui de passada). Heus aquí un possible plantejament del dilema. A mi em sembla que, vist només des d'aquesta perspectiva, hi ha una cosa que no queda prou destacada -la figura de l'autor, el paper del creador- i una altra que se sobredimensiona acomodatíciament -el canvi tecnològic, en aquest cas relacionat amb la digitalització.
Quan jo era jove, a començaments dels anys vuitanta, hi havia gent que feia dinerets copiant els vinils en cassets i venent-les pel carrer. El mateix va passar amb el VHS al nivell de la imatge, o amb les fotocopiadores i els llibres. Hi ha, però, dues diferències fonamentals entre allò i el que està passant avui dia. Primer: la còpia era, sense excepcions, manifestament pitjor que l'original. Segon: els delinqüents que es guanyaven la vida fent còpies il·legals no et deixaven anar aquests rotllos de la democratització de la cultura, l'accés als continguts, la gratuïtat de la informació i tota aquesta escolàstica a mig camí entre la retòrica hippy i la dels trilers de la Rambla.
És veritat que la qüestió tecnològica -la digitalització- és important, però és clar que el que ha acabat marcant un canvi substancial entre tots dos contextos històrics ha estat l'ús d'un determinat discurs que, per raons terminològiques, sona vagament progressista. En tot cas, hi ha una manera ben nítida de plantejar el problema: distingir entre productors i consumidors, tal com passa en el món dels electrodomèstics, els llegums, els helicòpters o el peix congelat. Hi ha gent que dissenya una rentadora, n'hi ha uns altres que la fan, encara n'hi ha uns altres que la distribueixen i nosaltres, finalment, ens podem rentar la roba.
Doncs bé, encara que sembli estrany, passa el mateix amb els llibres i els articles, les lletres de les cançons i les partitures, les pel·lícules i les fotografies. No tothom té el talent per imaginar una trama narrativa suggeridora ni la paciència per transformar-la en una bona novel·la, o en una pel·lícula. Això és el que fa que tingui un valor, mentre que, en canvi, el producte sonor derivat de taral·lejar una cançó a la dutxa o escriure una llista de la compra no en tingui cap. En un cas hi ha un procés de creació i de producció, i en l'altre no.
Tot això té més a veure amb la consideració o desconsideració cap a l'autor que no pas amb la digitalització: al segle XVIII, Johann Sebastian Bach no feia res per "la cultura", "els continguts" o "la informació". No, amics meus: cobrava per cada cantata, trinco-trinco. I el mateix passava amb els pintors, els escultors o els autors de llibrets d'òpera. En tot cas, Bach o Vermeer es consideraven a si mateixos artesans, mentre que els actuals DJ o els grafiters creuen que són artistes. D'alguna manera, el declivi de l'autor està relacionat amb les últimes conseqüències d'aquesta confusió risible.
Ferran Sáez, "Ceci n´est pas un article", Ara, 10/02/2011
Comentaris